Art pels més petits

Fer veure art als més petits a vegades pot ser una feina difícil. Però no per això hi hem de renunciar, ans el contrari. Fer veure, viure i sentir l’art ens pot permetre ser millors persones, viure altres mons i altres experiències, i anar més enllà amb la ment, el cos i l’ànima.

Imagineu-vos la ment desbordant i creativa dels infants enfrontat-se al món de l’art!!!!!

Quan a finals del 2013 i sobretot a principis del 2016 vaig ser mare, primer d’en Tian i després de l’Otger, vaig pensar, vaig tenir claríssim, que portaria els meus fills a veure museus!!!

I sobretot amb el primer en Tian, ho vam fer i molt. Amb l’Otger és una mica diferent, primer perquè el mateix nen és un cul inquiet i li costa estar “tranquil” en un espai com un museu, i després perquè controlar-ne un és fàcil, però dos, es complica el tema.

Tot i això, he volgut complir la meva promesa i fer-los conèixer en la mesura del possible l’art i la cultura. Els he portat a visitar coses que a mi m’agradaven, he volgut que coneguessin i que els hi sones alguna cosa relacionada amb l’art.

Tots dos són petits encara, però si de ben petitons s’els hi pot ensenyar la llengua estrangera, perquè diuen que van interioritzant de manera natural el nou idioma, l’art i la cultura també necessita ser interioritzada naturalment des dels inicis.

Qui sóc?

Sóc una persona activa, responsable, que li agrada treballar i organitzar coses. M’agrada llegir, la música, escriure, sobretot en relació al món de la cultura, l’educació i l’art. Sempre que he treballat en qualsevol àmbit, he intentat formar-me, fer cursos, estudiar, i així saber-ne una mica més. M’agrada treballar en equip i coordinar grups de persones.

Les meves primeres feines van estar relacionades amb l’educació a través de la feina de monitora, bàsicament d’educació en el lleure, en casals, esplais, campaments i també escoles. Hi vaig treballar amb infants i joves de diferents edats i elaborant els projectes com a responsable de grup.

Vaig estar quatre anys com a secretària gestionant la part administrativa d’una organització, la gestió comptable i l’atenció als associats, la realització de campanyes i comunicació externa amb la premsa.

El 2003 va néixer EL CABÀS, la meva empresa, un projecte molt innovador: venda online de productes ecològics. Durant els anys que la botiga (online i física) va funcionar em va permetre desenvolupar la meva capacitat organitzadora i la meva voluntat de treballar amb productes de qualitat i de km 0. Al cap d’uns anys va aparèixer EL CABÀS DEL TEATRE, un projecte de restauració i cultura al bar del Teatre de Granollers, que seguia la línia del consum responsable vinculant-t’ho amb activitats de caire artístic, teatral i musical.

Aquests últims anys he estat molt vinculada a associacions de caire comercial per fomentar el comerç de proximitat, perquè vaig formar part el 2009 de l’inici de l’associació de botiguers del carrer on tenia la botiga a Granollers, de la qual en vaig ser la dinamitzadora durant 5 anys. Actualment sóc la presidenta de LFComerç a Les Franqueses del Vallès.

Arran de la meva maternitat, m’he vinculat amb associacions de criança respectuosa com ENTREMARES realitzant tallers, xerrades i un concert benèfic anual.

Pel que fa a l’escriptura, que m’apassiona, he escrit critiques d’art, i articles d’opinió a diversos mitjans locals, i també a les xarxes socials, en l’àmbit personal. Gestiono els blogs i les xarxes de diverses associacions.

M’agradaria encaminar la meva carrera professional cap al món de la cultura o de qualsevol àmbit relacionat, perquè crec que hi puc aportar la meva experiència i els estudis de tots aquests anys.

Nostàlgia de Festa Major

Avui he somiat que un final d’estiu (quan comença a fresquejar) no estaré a Granollers. Potser estaré voltant per altres terres, gaudint de bona companyia, de bon art, però notant quelcom que no és normal.

Potser em farà falta alguna cosa, sentir una cançó (una i mil vegades fins a fer-se pesada del tot), sentir uns timbals, unes gralles al toc de castells, o el ritme trepidant dels timbalers del correfoc. L’emoció de cada un dels actes de competició, i em semblarà que no potser, que un finals d’agost jo estigui lluny de Granollers.

Em ve a la memòria tants records que han omplert la meva vida al llarg de més de 30 anys de Festa, que de ben segur no seria qui sóc sense ells. La gent que he conegut, la gent que he estimat, la vida que he desenvolupat al voltant de 10 dies de festa a l’any han fet qui sóc ara i aquí.

I no cal dir que en Marçal no hi seria, i en Tian tampoc, que no coneixeria molta gent important per mi, que no seria una balladora de músiques estranyes, que no m’emocionaria amb una cosa tant simple com una estirada de corda, que no hauria col·laborat intensament en el creixement d’aquesta festa durant anys en tots els àmbits possibles. I que no seria jo mateixa. Perquè aquells amb els que visc coses importants (i no tant importants) com una Festa Major a finals d’estiu són la meva gent, són el què sóc i defineixen què faig, què penso, què dic.

A tots ells, gràcies per formar part de la meva vida festiva.

 

blancs

Florència

La possibilitat de tornar a agafar l’avió i viatjar ens portarà aquest estiu a la gran i bella ciutat de Florència.
Jo ja m’estic preparant per decidir què anar a veure, per omplir-me d’art i esperar que el Síndrome d’Stendhal no m’agafi (que a Roma si que el vaig patir) i pugui gaudir amb tranquil.litat i família d’aquesta gran ciutat.

florencia

He repassat llibres i apunts de la universitat per fer-me una idea de tot el què hi ha en aquesta ciutat i intentar encabir-ho tot en quatre dies i no morir en l’intent. Ho aconseguiré?

De fet només vull contemplar el teu rostre, David i em sentiré satisfeta.

david

Però també vull tocar les parets del Duomo i Santa Maria Novella i els seus marbres de colors, vull sentir la història caminant pels carrers empedrats de la ciutat del Cincuecentto, vull trepitjar el Ponte Vecchio i veure el riu Arno córrer sota els meus peus, vull veure els teus cabells onejant al vent bella Venus, passejar pels jardins del Boboli, contemplar el rostre de Miquel Àngel recollint el cos de Jesús a la Pietat florentina, veure el recolliment de la Verge i l’Àngel de l’Anunciació de Fra Angelico, i veure Caravaggio, i Botticelli, i Donatello i Brunelleschi i Ghiberti, i tants altres i més que ara s’em escapen, però que de ben segur trobaré.

 

 

Les sèries, el nou art contemporani

L’altra dia vaig llegir una entrevista molt encertada d’algú que relacionava directament l’art contemporani actual amb el què s’està fent a la petita pantalla, amb les sèries de televisió, i l’impacte que tenen a la nostra societat.

I és ben cert que l’impacte del que veiem a la petita pantalla és tant o més fort que el que devien viure la gent de les societats medievals, renaixentistes, barroques al mirar qualsevol quadre, qualsevol pintura de paret o obra arquitectònica.

Les sèries de televisió ens porten a nous mons, tant reals com ficticis, però sempre analitzen l’ésser humà des de molt punts de vista, sempre ens parlen de coses reals, de sentiments, de situacions que ens podem trobar en el nostre dia a dia.

N’hi ha que són més explicites i d’altres que utilitzen tècniques cinematogràfiques més recargolades per explicar-nos coses de la condició humana.

Però totes elles fan servir eines, com anys i segles enredera les feien servir per explicar la bíblia als illetrats, com  a les esglésies romàniques, per ensenyar el poder al poble, com els patrons que apareixien als retrats renaixentistes, per mostrar-se a si mateix com les obres de les avantguardes pictòriques.

L’art ens serveix per comunicar-nos amb la resta del món, per donar-nos a conèixer, per explicar una història (sagrada o no), per demostrar que existim. I que són sinó les sèries de televisió.

Per això al llegir aquesta entrevista no puc fer res més que  estar tranquil·la per no haver-me desviat massa del camí del que vaig estudiar.

 

entrevista Toni de la Torre

 

PASSALTPAS

És un cosa molt important per mi;  la dansa, i des de fa bastants anys les danses tradicionals d’arreu del món, i concretament Passaltpas

I encara més des del 2001 gràcies a la meva feina com a animadora dins de l’entitat. Ensenyem danses, coneixem països, gent i cultures.

Arran de la celebració dels 20 anys de l’entitat hem aparegut a diversos mitjans, i la feina que fa 20 anys que fem s’ha fet més pública.

Entrevista a El 9 Nou
Entrevista a El 9 Nou

Ballem una mica de tot i una mica de res, intentem explicar perquè es ballen les danses d’una manera o d’una altra, volem posar èmfasi en l’aire, el ritme i la cadència de cada dansa, de cada regió i de cada país. Intentem fer arribar la passió de tenim a tots aquells que ho vulguin, i vist que seguim ballant després de 20 anys, tot i les pujades i baixades, crec que ho anem aconseguint.

 

Opa, pame, som-hi!

 

una nova vida

Mai una frase com aquesta ha tingut tant significat per mi. Quina nova vida!? A què o qui ens referim?

Una nova vida per mi amb algú a qui cuidar, algú que depèn només de tu i que la seva existència està lligada al teu ritme de vida, a les teves hores, a la teva alimentació, al que fas cada dia, de dia i de nit. El tenir present que faig cada dia, cada hora en funció del ritme d’un altra, i sabent que aquest ritme amb canvis i variacions serà permanent per a tota la resta de la meva vida.

Una nova vida que ha començat i que de mica en mica va evolucionant, que cada dia és diferent, que cada gest és una descoberta, que tothom diu que passa tant ràpid i que sense adonar-te passes del bressol, els bolquers i la lactància, a l’escola, la universitat, el carnet de conduir i la vida adulta. Tothom diu que visqui aquesta nova vida que ha sortit de dins meu amb tota la intensitat possible, i que mai més es torna a viure i a gaudir d’aquests moments. Procuraré seguir el consell.

 

Una nova vida que establim dia a dia la meva parella i jo, els nostres ritmes han caniat, la vida laboral s’ha vist alterada notablement, i passats els mesos de baixa ho continuaran estant. Uns canvis que espero puguem assumir amb certa normalitat i que no trenquin la nostra harmonia com a parella, ans el contrari, que l’enforteixin.

Una vida, la meva, la d’en Marçal, la d’en Tian, la de la parella, la de la família, que visc amb por i respecte, intentant fer el millor possible, assessorant-me tant com puc, però sabent què és el que vull fer i com fer-ho. I somiant una vida que ha de venir plena d’alegries (i alguna tristesa, intrínsecament lligada al fet vital), i esperant saber-les aprofitar al màxim.

TIAN

una història de 9 mesos

És curiós que algo tant important com tenir un fill, viure els 9 mesos previs a la seva arribada, no aparegui en aquest blog, fins ara que ja estem al final del camí.

El que és cert és que no he deixat pas d’escriure, però una situació com aquesta d’exepcional ha desenvolupat una manera exepcional de tractar-ho. Primer, una cosa privada que els primers mesos es mantenia amb secret per ser massa aviat, després només pels més propers (pares i germans), i després si! Ja s’obrien les portes i es feia córrer la veu per tot arreu i per tots els mitjans.

És cert que a través del facebook hem anat penjant alguns moments importants d’aquesta aventura, però ni de bon tros amb el pes i la força que es mereix. També perquè és una cosa que necessita una certa intimitat, o millor dit, una comunicació més personal i no tant virtual. Però hi han hagut alguns esdeveniments que per la seva importància si que han aparegut a la xarxa social. Però m’he contingut molt, he!!! Pel bé de tots plegats.

Ara que el camí ja s’acaba i que comença una altra aventura més llarga i intensa, decideixo explicar que he fet i què he escrit durant tots aquests mesos.

Perquè està clar, que he escrit, he!!! Com podien restar al marge les meves paraules, el meu teclat, el meu blog, a un esdeveniment vital com aquest!!!

Doncs la resposta ha estat elaborar un text personal, manual, íntim, i revelador de cada cosa petita o gran que m’ha anat passant durant tots aquests mesos; és a dir, he escrit un diari, però un diari de paper, d’aquells d’abans, dels de tota la vida, un diari amb tot el que m’ha passat pel cap, sense replentejar-me el text, sense mirar si repetia coses, si les frases tenien sentit. He fet un diari pel boc gros, tal qual em sortia per la boca. I amb el temps potser el tornaré a llegir, i hi haurà coses que potser no comprendre, lletra mal escrita, però serà fidel als moments viscuts.

En un moment tant digital, tant públic com el que vivim ara, una servidora ha tornat als origens i ha escrit amb boli i paper els moments que estic vivint. Curiós, oi?

diari

Daliniant!

Madrid s’omple de Dali i aquí, a casa seva restem al marge. Una gran retrospectiva a 1000km que ja venia de Paris, ens allunya del geni, i de la possibilitat de gaudir de la seva obra. Però això serà l’excusa per llegir biografies seves, analisis de les seves obres, algun article traspapelat i fins i tot antics i vells apunts de la universitat.

La persistència de la memòria
La persistència de la memòria

Buscar frases celebres que ell va dir, o reflexions al voltant de la seva obra que amb poques paraules puguem abarcar tot el seu imnens univers artistic.

I no sé si en seré capaç….

De moment llegirem… i més endavant, si en podem treure quelcom amb sentit, en farem una crítica des de la llunyania, que és l’únic que podem fer, per ara…

Galatea de les esferes
Galatea de les esferes

Dali i la seva obra és d’aquelles que ens hi apropem amb una sensació estranya, de no saber si entendrem el que ens diu, però també facinats per un domini i control del dibuix impresionant. I us parlo del pintor, i no tant de l’artista, perquè crec que cal diferenciar-los i sovint allò que ens meravella d’un ens pot fer tirar enrera davant de l’altre.

El pintor és meravellos, incisiu, clarivident, mistic i encantador- L’artista és arrogant, transgressor, incòmode, i incompres. I això sovint genera conflictes emocionals interns per aquells ciutadants  que sense massa coneixements tècnics que els del simple espectador, aquell que vol mirar i vol que allò que veu li sigui agradable als ulls, vol veure en l’artista les mateixes sensacions que en el pintor. I sovint no passa. dalí és molt Dalí, en totes les seves vessants.

La voluntat del Centro de Arte Reina Sofia de Madrid és retornar a Dalí el que és del pintor Dalí, deixar enrera l’artista, l’excèntric, i recuperar l’obra com a tal, la tela, la pintura, l’art, i deixar de banda el que l’envolcalla, l’entron de l’autor. Aquesta primera premisa m’agrada!

Daniel Girald Miracle, analitza l’artista també com a tal, deixant de banda l’embolcall d’aquells que en el seu temps el van titllar de boig i que van pronosticar que no arribaria enlloc. Ara el temps dona la raó a un home que ha desenvolupat una gran i extensa obra pictòrica que s’ens obre davant nostra perquè la descobrim.

Seguirem pas a pas, descibrint noves imatges, quadres desconeguts, i si entremig s’hi cola l’exentric artista, potser també ens farà gràcia. De fet passat els anys, moltes de les coses que va fer ja no són ara, actualment, ni tant transgressores, ni avanguardistes.

Que hagues fet dalí amb les xarxes socials??? Una pregunta inquietant per algú qe va controlar les masses i la opinió pública envers la seva persona d’una manera magistral!!! Seguirem el camí que ens marca la seva bona obra, i a veure fisn on ens porta…..

crist de sant juan de la cruz
crist de sant juan de la cruz

les portes del paradis

Una recent restauració ha obert, desvelat i meravellat al món una altra vegada. Les portes del Paradis, de Ghiberti, aquelles que ja el segle XV van fer guanyar el concurs per decorar les portes del baptisteri de Florència.

Un rentat de cara com Déu mana i ha fet lluir el bo i millor pel primer Renaixement italià.

Aquí teniu la història d’aquestes portes explicat per SAPIENS:

La convocatòria, el 1401, d’un concurs per adjudicar la realització dels relleus de les portes del Baptisteri de Florència va marcar un punt d’inflexió en el món de l’escultura florentina: és l’inici de la plàstica renaixentista. Fins aquell moment només hi havia decorada una de les tres grans portes previstes al Baptisteri, amb relleus en bronze realitzats per Andrea Pisano (1336) dins d’unes motllures lobulades. Els principals escultors florentins del moment, com Jacopo della Quercia, Filippo Brunelleschi o Lorenzo Ghiberti van prendre part en el concurs convocat per a la realització de les segones portes.

 

L’escena del sacrifici d’Isaac va ser l’escollida per a la prova que havien de presentar els diferents artistes. El marc quatrilobulat condicionava la realització de l’escultura. Tots els participants en el concurs s’havien de cenyir a un mateix tema i a una mateixa tècnica; al guanyador se li adjudicaria l’encàrrec definitiu. I Lorenzo Ghiberti (1378-1455) va ser el guanyador.

 

La composició, realitzada en bronze daurat, presenta encara trets característics de l’escultura del darrer gòtic, com les curvatures sinuoses dels vestits o el dramatisme dels gestos, però a la vegada denoten, si ens fixem en la figura central, un coneixement del classicisme, amb un Issac representat com un adolescent nu en un esforç bastant forçat i situat a sobre d’un pedestal de relleus d’evident inspiració romana. Ghiberti no obvia cap dels detalls del relat bíblic en una composició que destaca pel seu naturalisme.

 

D’aquesta manera, la composició general revela una gran continuïtat amb la tradició gòtica. Per exemple, la profunditat del relleu és la mateixa en totes les figures i aquestes no varien de proporció en funció de la llunyania. Igualment, els elements paisatgístics serveixen per a dividir el relleu en diagonal i separar l’escena del sacrifici de la imatge dels dos criats i el ruc que han transportat la llenya, però no creen un espai il•lusori coherent amb el desenvolupament de l’acció.

 

Al costat dels elements continuadors del goticisme, Ghiberti va introduir elements innovadors que ens introdueixen directament en el Renaixement:  els cossos, especialment el d’Isaac, que presenten una observació atenta del natural; el relleu de l’altar, de clara inspiració en les estilitzacions vegetals dels relleus romans; l’àngel tallant el pla del relleu en una perspectiva quasi vertical i adoptant una posició que sembla sortir-se del relleu; i la relació coherent entre els diferents personatges que apareixen en la imatge.

 

L’evolució del relleu renaixentista es veu molt clarament si realitzem la comparació amb les darrers portes (1425-1452), també encarregades a Ghiberti. En aquest sentit, es nota la irrupció en l’escena florentina del jove Donatello. Igualment, el fet de prescindir de la motllura lobulada va permetre que l’escultor gaudís d’una gran llibertat compositiva ja que es trobava davant d’un espai rectangular i més gran del que havia disposat anteriorment. D’aquesta composició, Miquel Àngel va dir que per la seva bellesa mereixien ser les portes del Paradís.

 

 

La composició també mostra diversos moments de la vida d’Abraham: Sara, la seva dona, a la porta de la tenda; Abraham en actitud suplicant davant els àngels que li transmeten l’ordre de sacrificar el seu fill; i, finalment, el sacrifici aturat per l’acció de l’àngel. Aquesta complexitat narrativa es resol en un marc natural en el qual els elements del paisatge ja no són simples recursos per a separar les escenes, sinó que donen lloc a un escenari creïble.

 

D’altra banda, la profunditat del relleu dels diferents grups de personatges, així com la proporció de les figures, és diferent en funció de la distància amb l’espectador, de manera que el drama d’Abraham en el moment de rebre l’anunci diví del sacrifici queda ressaltat i esdevé central en la composició, per sobre del moment del sacrifici que se situa en un punt més allunyat i es realitza en un relleu molt baix. La disminució de la mida en un sentit perspectiu, la indefinició que comporta llunyania, la diferent profunditat del relleu… l’escultura havia entrat en una nova etapa. El Renaixement havia arribat.

 

sacrifi d'Isaac per Ghiberti
sacrifi d’Isaac per Ghiberti