foto de família: 20 anys

PASSALTPAS

És un cosa molt important per mi;  la dansa, i des de fa bastants anys les danses tradicionals d’arreu del món, i concretament Passaltpas

I encara més des del 2001 gràcies a la meva feina com a animadora dins de l’entitat. Ensenyem danses, coneixem països, gent i cultures.

Arran de la celebració dels 20 anys de l’entitat hem aparegut a diversos mitjans, i la feina que fa 20 anys que fem s’ha fet més pública.

Entrevista a El 9 Nou

Entrevista a El 9 Nou

Ballem una mica de tot i una mica de res, intentem explicar perquè es ballen les danses d’una manera o d’una altra, volem posar èmfasi en l’aire, el ritme i la cadència de cada dansa, de cada regió i de cada país. Intentem fer arribar la passió de tenim a tots aquells que ho vulguin, i vist que seguim ballant després de 20 anys, tot i les pujades i baixades, crec que ho anem aconseguint.

 

Opa, pame, som-hi!

 

diari

una història de 9 mesos

És curiós que algo tant important com tenir un fill, viure els 9 mesos previs a la seva arribada, no aparegui en aquest blog, fins ara que ja estem al final del camí.

El que és cert és que no he deixat pas d’escriure, però una situació com aquesta d’exepcional ha desenvolupat una manera exepcional de tractar-ho. Primer, una cosa privada que els primers mesos es mantenia amb secret per ser massa aviat, després només pels més propers (pares i germans), i després si! Ja s’obrien les portes i es feia córrer la veu per tot arreu i per tots els mitjans.

És cert que a través del facebook hem anat penjant alguns moments importants d’aquesta aventura, però ni de bon tros amb el pes i la força que es mereix. També perquè és una cosa que necessita una certa intimitat, o millor dit, una comunicació més personal i no tant virtual. Però hi han hagut alguns esdeveniments que per la seva importància si que han aparegut a la xarxa social. Però m’he contingut molt, he!!! Pel bé de tots plegats.

Ara que el camí ja s’acaba i que comença una altra aventura més llarga i intensa, decideixo explicar que he fet i què he escrit durant tots aquests mesos.

Perquè està clar, que he escrit, he!!! Com podien restar al marge les meves paraules, el meu teclat, el meu blog, a un esdeveniment vital com aquest!!!

Doncs la resposta ha estat elaborar un text personal, manual, íntim, i revelador de cada cosa petita o gran que m’ha anat passant durant tots aquests mesos; és a dir, he escrit un diari, però un diari de paper, d’aquells d’abans, dels de tota la vida, un diari amb tot el que m’ha passat pel cap, sense replentejar-me el text, sense mirar si repetia coses, si les frases tenien sentit. He fet un diari pel boc gros, tal qual em sortia per la boca. I amb el temps potser el tornaré a llegir, i hi haurà coses que potser no comprendre, lletra mal escrita, però serà fidel als moments viscuts.

En un moment tant digital, tant públic com el que vivim ara, una servidora ha tornat als origens i ha escrit amb boli i paper els moments que estic vivint. Curiós, oi?

diari

Història Abraham Florencia

les portes del paradis

Una recent restauració ha obert, desvelat i meravellat al món una altra vegada. Les portes del Paradis, de Ghiberti, aquelles que ja el segle XV van fer guanyar el concurs per decorar les portes del baptisteri de Florència.

Un rentat de cara com Déu mana i ha fet lluir el bo i millor pel primer Renaixement italià.

Aquí teniu la història d’aquestes portes explicat per SAPIENS:

La convocatòria, el 1401, d’un concurs per adjudicar la realització dels relleus de les portes del Baptisteri de Florència va marcar un punt d’inflexió en el món de l’escultura florentina: és l’inici de la plàstica renaixentista. Fins aquell moment només hi havia decorada una de les tres grans portes previstes al Baptisteri, amb relleus en bronze realitzats per Andrea Pisano (1336) dins d’unes motllures lobulades. Els principals escultors florentins del moment, com Jacopo della Quercia, Filippo Brunelleschi o Lorenzo Ghiberti van prendre part en el concurs convocat per a la realització de les segones portes.

 

L’escena del sacrifici d’Isaac va ser l’escollida per a la prova que havien de presentar els diferents artistes. El marc quatrilobulat condicionava la realització de l’escultura. Tots els participants en el concurs s’havien de cenyir a un mateix tema i a una mateixa tècnica; al guanyador se li adjudicaria l’encàrrec definitiu. I Lorenzo Ghiberti (1378-1455) va ser el guanyador.

 

La composició, realitzada en bronze daurat, presenta encara trets característics de l’escultura del darrer gòtic, com les curvatures sinuoses dels vestits o el dramatisme dels gestos, però a la vegada denoten, si ens fixem en la figura central, un coneixement del classicisme, amb un Issac representat com un adolescent nu en un esforç bastant forçat i situat a sobre d’un pedestal de relleus d’evident inspiració romana. Ghiberti no obvia cap dels detalls del relat bíblic en una composició que destaca pel seu naturalisme.

 

D’aquesta manera, la composició general revela una gran continuïtat amb la tradició gòtica. Per exemple, la profunditat del relleu és la mateixa en totes les figures i aquestes no varien de proporció en funció de la llunyania. Igualment, els elements paisatgístics serveixen per a dividir el relleu en diagonal i separar l’escena del sacrifici de la imatge dels dos criats i el ruc que han transportat la llenya, però no creen un espai il•lusori coherent amb el desenvolupament de l’acció.

 

Al costat dels elements continuadors del goticisme, Ghiberti va introduir elements innovadors que ens introdueixen directament en el Renaixement:  els cossos, especialment el d’Isaac, que presenten una observació atenta del natural; el relleu de l’altar, de clara inspiració en les estilitzacions vegetals dels relleus romans; l’àngel tallant el pla del relleu en una perspectiva quasi vertical i adoptant una posició que sembla sortir-se del relleu; i la relació coherent entre els diferents personatges que apareixen en la imatge.

 

L’evolució del relleu renaixentista es veu molt clarament si realitzem la comparació amb les darrers portes (1425-1452), també encarregades a Ghiberti. En aquest sentit, es nota la irrupció en l’escena florentina del jove Donatello. Igualment, el fet de prescindir de la motllura lobulada va permetre que l’escultor gaudís d’una gran llibertat compositiva ja que es trobava davant d’un espai rectangular i més gran del que havia disposat anteriorment. D’aquesta composició, Miquel Àngel va dir que per la seva bellesa mereixien ser les portes del Paradís.

 

 

La composició també mostra diversos moments de la vida d’Abraham: Sara, la seva dona, a la porta de la tenda; Abraham en actitud suplicant davant els àngels que li transmeten l’ordre de sacrificar el seu fill; i, finalment, el sacrifici aturat per l’acció de l’àngel. Aquesta complexitat narrativa es resol en un marc natural en el qual els elements del paisatge ja no són simples recursos per a separar les escenes, sinó que donen lloc a un escenari creïble.

 

D’altra banda, la profunditat del relleu dels diferents grups de personatges, així com la proporció de les figures, és diferent en funció de la distància amb l’espectador, de manera que el drama d’Abraham en el moment de rebre l’anunci diví del sacrifici queda ressaltat i esdevé central en la composició, per sobre del moment del sacrifici que se situa en un punt més allunyat i es realitza en un relleu molt baix. La disminució de la mida en un sentit perspectiu, la indefinició que comporta llunyania, la diferent profunditat del relleu… l’escultura havia entrat en una nova etapa. El Renaixement havia arribat.

 

sacrifi d'Isaac per Ghiberti

sacrifi d’Isaac per Ghiberti

artemisia

Hola, món!

Cada cop que creo un espai d’aquest tipus em fan escriure qui sóc i com sóc.

Busqueu-me en als altres llocs on sóc, i allà hi ha la meva vida i la meva gent!

El paper i les llibretes han deixat pas a la pantalla i les tecles
Sempre he volgut deixar un tros de mi allà on algú em pogués llegir, i el motiu no el sé, perquè sempre els textos han acabat amagats en algun calaix.
Ara és el moment de sortir al carrer, i no només em veuen els meus amics, ara em veu tothom!!!

 

Esperem que la visita sigui profitosa per tu i per mi!!!!

 

que fas avui

les miserables

“les miserables”

La gent que em coneix sap que els musicals m’agraden, i podrien dir que sóc una mica pesada amb el tema. He vist musicals a la televisió, al cinema i al teatre, aquí i a fora. I m’agrada comparar el què he vist, on ho he vist, i qui ho ha interpretat. I gràcies a les noves tecnologies puc gaudir a casa, a través de youtube, dels musicals no he pogut veure en directe, o fer memòria dels que si he vist.
Tot plegat em serveix per tenir una idea del que m’agrada i el que no. Un criteri totalment personal, he!
Algunes vegades les pel·lícules musicals que miro o que m’agraden són per motius ben diferents…. o perquè hi ha una bona coreografia, o perquè les cançons són bones, o perquè els actors que hi surten no estan pas malament. Inclús veure l’impressionant Batman (Christian Bale) saltar, cantar i ballar, quan tenia 20 anys a Newsies, és també un plaer. Tothom té un passat musical!!!!!
Hi ha una sèrie de musicals a la història que mengen a part, que formen part del Musical en majúscules, i que compleixen tots els ingredients de l’èxit, la bona música, la lletra, l’emoció. Tot.
Alguns d’aquests i per sobre de tot trobem Les Miserables, que vaig descobrir fa molt anys, gràcies a la meva mare, cal dir-ho, dins del programa sobre òpera que feia en Marcel Gorgori al Canal 33. Veureu que d’això en fa molt de temps.
La vaig veure per primer cop i vaig quedar enganxada de per vida!!! Al llarg dels anys el somni era poder algun dia veure aquest musical en viu i en directe… però Londres s’ens resistia, i només podia veure i sentir-lo a través de la petita pantalla….
Al cap d’uns anys, en una visita a Londres amb tota la família (érem 11) vam comprar el CD del concert que havíem vist a la televisió. Quin luxe escoltar-ho amb tota la seva qualitat sonora!!!

Al cap d’uns quants anys més, (més de 10) Los Miserables (en castellà) arribaven a Barcelona!!!!

No podia perdre-m’ho per res del món, i tot i ser en castellà, i les reticències inicials, hi vaig anar una mica a l’expectativa, però no em va decebre gens ni mica.  Ben cantada, una posada en escena brutal, i l’emoció a flor de pell allà on era necessària.
Repte aconseguit!!!!
Però han passat un parell d’anys més i Los Miserables arriba en format cinematogràfic, i la meva por em fa pensar que potser no estarà a l’alçada, però que igual que l’espectacle teatral de Barcelona, al final em convencerà, perquè en definitiva Los Miserables és un gran musical, i per poc bé que ho facin, i amb la grandiositat de la pantalla tant malament no pot ser, oi??? Error!!!!!!!!
Ahir hi vam anar, amb la clara intenció de ser benevolent, d’acceptar que les estrelles cinematogràfiques que hi apareixen potser no són uns cantants 100%, però tot i això sabran el què es fan no? La decepció ha estat molt gran, i em sap greu.
A veure, hi ha problemes tècnics, interpretatius i també sonors.

Jo no sé si era cosa del cinema on ens trobàvem, però l’acústica d’un espectacle musical com aquest, no pot tenir unes deficiències tècniques tant grans. L’únic que musicalment estava a l’alçada eren els números solitaris (per exemple: Fantine amb I dreamed a dream, i Marius amb Empty chaire and empty tables), però la resta, i en concret els moments corals com les cançons de One day more, Can you hear the people sing, Lovely ladies no tenien cap força. I no tant sols força, diria que no havien pujat prou el volum, faltaven cantants, faltava emoció a les cares que cantaven. El fet de gravar-los cantant en directe potser donava més realisme, però potser és el mal més gran de la pel·lícula. Han buscat una gran interpretació i l’han aconseguida, d’aquí que qui no conegui el musical anteriorment surti emocionat i plorant i aplaudint, però no han trobat cantants, i en una pel·lícula de més de dues hores que canten constantment, calen uns grans cantants!!!!! A la gran cançó de The master of the house, hi faltava de tot, energia, gràcia, gent, espectacle. És una cançó que és una festa, que cal veure l’ambient desvergonyit dels propietaris, i hi faltava de tot i més.

Les barricades eren de joguina (els decorats i l’atrezzo) i la poca intensitat amb què ca ntaven les cançons semblava realment que els actors no es creguessin res. Semblaven de mentida. Algun crític ha dit que no es veuen els diners que s’han gastat, perquè quasi bé no es visualitzen els decorats per culpa de l’excés de primers plans, i és cert, a més a més en els moments de lluïment col·lectiu falten extres, falten balls, coreografia, i posada en escena.
Pel que fa a la interpretació dels actors, cal dir que són això, actors, i no cantants, que és el què haurien de ser. Un musical tant exigent vocalment com aquest potser s’hauria d’haver buscat més professionals del tema, i no tant cares conegudes. I l’exemple més clar, és que qui és més solvent en tota l’obra és Eponine, que curiosament és una de les cantants que ja va fer el musical teatralitzat a Londres.
Els actors triats no són dolents, i en les peces claus la interpretació és realment brillant, sobretot Valjean en Who am I, i Fantine a I dreamed a dream. On es veuen correctes els primers plans. La resta són excessius i prescindibles.
Per mi el gran error és Rusell Crown. Amb ganes de posar algú famós tant allunyat d’aquest gènere que pugui donar generar expectatives a l’espectador, és el gran fisco de la pel·lícula. En el moment de recitar, quan mig parla i mig canta està prou solvent, i la imatge que dóna de militar dur i inflexible és bona, però en el moment de ser un cantant, de donar intensitat amb la veu, s’escapa tot!!!!
Dins l’apartat tècnic, ja hem comentat l’abús dels primers plans, que amb la intenció de donar protagonisme a les cançons, han generat una sobre explotació dels rostres dels actors. Hi ha altres  maneres de donar força a la veu, i si fas cinema encara més: moure la càmera, fer un muntatge més àgil, no sé… representa que el director Tom Hopper en deu saber de fer cinema, no?
I una cosa que m’ha semblat curiosa és que tot i l’extensa durada del film, el muntatge de les escenes m’ha semblat atropellat, enganxades, sense donar una continuïtat a la història. Inclús en algunes ocasions escenes forçades sense explicació (excés de pluja a les escenes d’Eponine, sense raó, muntatge massa brusc en la cançó d’en Marius Empty chairs, empty tables)
I la pregaria de Valjean… Ja m’estranyava a mi que no sortís a cap trailer de la pel·lícula, ni a cap comentari de cap crític. Una cançó que per ella sola omple l’escena, que només per escoltar-la ja val la pena tot, queda fluixa, i jo que no hi entenc en música diria que falta alguna nota més alhora de cantar-la.
Ara caldria buscar coses bones, i em costa, i sent el musical que és, em sap greu.
Dos detalls bonics i tendres pels més fans: l’aparició de Colm Wilkinson com a mossèn, i la mort d’Enjolras fent una còpia exacte de la mort en l’espectacle teatral.
En resum, els espectacles al Royal Albert Hall i del O2 de Londres són impressionants, emocionants, ben cantats, i dins de les limitacions del format televisiu ofereixen una espectacularitat, amb el control de les llums, de l’espai, impecables. Una gran força musical, gràcies a les interpretacions principals, però també al cor principal i l’immens cor secundari que acompanya i donar llum i color a les grans grans cançons.
L’espectacle de Barcelona, més teatralitzat, tenia una gran bellesa vocal, uns principals personatges amb tendresa i emoció impecables.
L’espectacle de Tom Hopper no té res d’això….. en cap moment del film em vaig emocionar. I dir-vos que quan veig els altres espectacles, encara ara, des de la pantalla de l’ordinador, m’emociono. I això és un bon senyal per uns i un mal senyal pels altres…
Tot i això, quan surti el DVD m’el compraré…. una que és molt fan i una mica friky!

 

SER JURAT DE LA FESTA

Viure la festa major de Granollers des del punt de vista del jurat ha sigut una experiència molt gratificant. Tot i les meves impossibilitats laborals (treballant tots els matins), he procurat sortir i veure el màxim de coses, he intentant mirar amb bons ulls els actes de l’altra colla, i amb ulls crítics els de la meva pròpia. I ha estat una gran descoberta en algun dels casos i també he vist gran errors i pífies per part de les dues colles.
Però el resultat final ha estat molt positiu!!!
Enguany hi havia unes bases del jurat noves que han portat mals de caps a més d’un. Han estat treballant-se durant els mesos previs a la festa, i tots esperem que siguin prou bones i adequades per valorar la festa d’una manera justa, cosa que abans no passava. Ara s’ha d’analitzar, un cop passada la festa, i valorar fredament i mirar si són prou útils. I hi ha feina al respecte!!!!!
La Festa Major ha omplert 10 dies intensos de festa i, vist com els altres membres del jurat s’han pres aquesta feina constato que la resta de membres també s’ho han agafat molt seriosament, tant o més que jo. Prenent apunts, reflexionant sobre tot el què anaven veient, cada un ha realitzat un text (personal i privat) per tal de donar una resposta sincera i concreta a la gran pregunta: qui creus que ha guanyat la festa?
A banda hi ha les competicions, que enguany han estat majoritàriament blaves, i que donat el cas podrien decantar la balança cap a una o altra colla si hi hagués un empat en les valoracions personals.
Els 9 membres del jurat amb graus diversos d’implicació dins de les colles, o fins i tot en el coneixement de la festa de la ciutat, han valorat sincerament i amb un criteri força just la festa que han vist cada un d’ells. Amb aquestes condicions els resultats i la valoració que han fet de cada colla és diversa, perquè per uns, alguns dels actes són totalment nous, per altres, és la repetició de cada any. Uns valoren de manera positiva o negativa la incidència o el treball de cada colla, la originalitat o varietat dels actes, hi ha opinió per tot. El jurat valora en funció de si segueixen una moda, de si més o menys persones porten mocadors blancs o blaus, de si són actes adequats i potents dins el marc d’una festa com la nostra. 5 valors són els que ha de vertebrar la nostra decisió final, i cada un d’aquests aspectes decanta cap una banda o l’altra la resposta final.
La deliberació del jurat ha estat molt bona, planera, sense incidències de cap tipus, i amb bastant consens per part de tots els membres. I el resultat final és el que es va dir dalt del balcó, fent referència a les colles noves, a l’esforç que ha fet tothom per tirar endavant una festa, i destacant alguns dels actes més importants (tot i que s’ha inclòs algun acte per omplir paper que no hauria d’haver-hi estat, perquè durant la xerrada del jurat era un dels actes fallits de la colla). I el resultat és diu ben clar, i l’exaltació de la colla guanyadora omple la plaça!!!!!
Tot i això ara cal una reflexió sobre com han estat aquestes noves bases del jurat. Si són útils o no, si permeten massa bé o massa poc la implicació del jurat, la seva valoració subjectiva, i si aquesta valoració és prou adient. El que si és cert és que perquè funcionin aquestes bases tal i com són ara, el jurat escollit cal que es prengui la feina amb seriositat i a consciència, que es mogui per la ciutat, que vegi blanc i blau, però que ho vegi amb esperit critic i que valori en aquest sentit. Que pensi en els cinc valors, però que també faci servir la pell, la sensació, l’aire que es respira, i que aquest també serveixi per guanyar o no la festa.

 

evangeli

PER QUÈ ART?

sant pere rodes ElBes(GustavKlimt) dewsconsol duc de berry
Sovint he pensat què em va portar a voler estudiar història de l’art….
És una disciplina que no és difícil, i que està bastant vinculada a una part emocional de la persona: l’art que agrada i el que no. Però d’això a fer-ne una professió, a dedicar-hi la vida n’hi va un pas.
Però per què? Que hi vaig trobar que fos interessant, que em motives per omplir el meu temps i la meva ment amb aquestes coses.
Doncs avui és un dels motius pels quals ho vaig fer.
El meu primer llibre d’art va ser un recopilatori de Tashen de Gustav Klimt, i evidentment l’obra de “el petó” era la portada del llibre. Va ser l’excusa perfecte per endinsar-me en aquest món de colors brillants, d’or i argent. I veure com sentiments tant immensos es podien plasmar en una petita tela (a vegades no tant petita). L’art explica l’amor, la mort, la bellesa, l’odi.
Doncs avui Gustav Klimt faria 150 anys. I la reproducció de la seva gran obra per tots els mitjans tecnològics m’hi ha fet pensar.
El meu primer llibre d’art. La meva descoberta d’aquest món que em permetria conèixer moltes més coses i sobretot molts més artistes. I més enllà de les grans figures de l’art universal (Michelangelo, Leonadro, les obres arquitectòniques més rellevants, etc) hi ha un gran món.
Vaig descobrir grans pintors, obres d’una bellesa enlluernadora, vaig descobrir l’art d’escriure sobre art. I evidentment vaig omplir encara més les parets de casa de llibres d’art. Darrera el llibre de Klimt han aparegut enciclopèdies d’art, novel·les d’artistes, viatges iniciàtics sobre art, guies turístiques artístiques i sobretot les guies de museus, la meva gran passió.
En resum, el motiu inicial pel qual vaig escollir història de l’art estava lligat a l’ensenyament, la voluntat d’ensenyar als joves els grans artistes de tots els temps, i resumir en poques hores l’art de tota la humanitat.
Però la veritat és que em va obrir moltes més coses: va omplir d’art la meva vida, la meva ment, els meus viatges, i les parets de casa.
Les imatges són algunes de les meves meravelles, aquelles que més enllà dels grans clàssics són els que m’han fet descobrir la meva passió per l’art :

 

londres

mes de museus

Aquest mes de maig està sent d’allò més cultural. I gràcies a la possibilitat de gaudir de dies més llargs i estones més lliures he pogut posar en solfa una sèrie de visites artístiques i culturals que feia dies i mesos que s’acumulaven.

L’Otzi



Per començar amb la visita al Museu d’Arqueologia de Catalunya per conèixer l’home de gel: l’Otzi. Un home que va viure fa més de 5.000 anys i que els italians del Tirol de sud van descobrir fan 20 anys colgat de neu. Aquesta condició va fer que es conserves d’una manera excel·lent i gràcies a això ha esdevingut un pont d’informació dels homes d’aquell temps. S’ha pogut estudiar què menjava, com vestia, què feia per aquells paratges. Una història digne d’una novel·la negra ens col·loquen els nostre home de gel enmig d’un possible assassinat, i el converteix en un enigma, tot i ajudar a resoldre dubtes sobre com vivien en aquella època. 
La visita al MAC va servir per conèixer aquest museu, que sincerament tenia ben oblidat. No l’havia visitat mai, i em va agradar, tot i que la possibilitat de veure el mateix Otzi en viu i en directe no va ser possible, i potser hagués calgut una rèplica per omplir la curiositat, el museu deixa bones perspectives i permet una imatge bastant completa d’aquella època.

L’home de gel 

el joc de saber escriure l’art

Un dia vaig veure que a la Fundació Tàpies, un altre museu que tenia a la reserva, feien un taller que es deia “Escriure l’art” i jo de seguida que m’hi vaig inscriure, sense saber massa què era. Però la barreja en una mateixa frase les dues paraules que més en fascinen va ser l’excusa per no dubtar-ho ni un segon.
La veritat el taller no va ser el què m’esperava, però això no vol pas dir que em decepcionés. La opció d’escriure sobre art té moltes vessants, i totes són ben aptes per qualsevol que vulgui llegir-ho. La opció aquesta vegada era l’art com a simple pretext d’inspiració. De la mateix manera que a un pintor o escultor el guia una imatge, una sensació, potser molt lleugera, que acaba desenvolupant en una gran peça artística, l’excusa d’escriure sobre l’art que em proposava la Fundació Tàpies era ben bé aquesta: l’art com a inspiració per escriure un mircorelat.
Eren 10 o 12 assistents i cadascú va triar una obra de les que hi havia a l’exposició de Tàpies i a través d’ella desenvolupàvem un text, un conte, un microrelat. En una mica més de mitra hora ‘obra de Tàpies ens va servir a tots per desenvolupar un text amb uns personatges, una història concreta i un desenllaç. I tot plegat en 10 o 12 línies.

Escriure l’art

Us faig arribar el blog de la coordinadora del taller i els escrits que vam fer entre tot.

els nostres escrits

la sala oval del MNAC

La última de la visites culturals d’aquest mes de maig va ser una grata sorpresa: les reserves al MNAC. Una tarda de divendres plena d’estrangers omplint Barcelona i nosaltres en un grup reduït de 5 persones visitant les interioritats del MNAC. Passadissos inaccessibles, magatzem d’obres, estanteries plenes d’art embolicat. Tot plegat per explicar durant dues hores l’activitat que viu una peça d’art quan arriba el museu, per on entre, on s’emmagatzema (segons si és una peça de fusta, art monumental o de pedra) i també les sales on es fa la conservació i restauració. Tot i que vam veure només 6 espais de les reserves, i n’hi ha molts més, ens vam quedar ben satisfets, vam poder preguntar i xerrar sobre art i conservació, i vam aprendre moltíssim d’una part del món dels museus que gairebé sempre queda al marge.
La dada significativa és la quantitat de peces que posseeix el museu, i la part tant i tant petita que està exposada al gran públic. També cal remarcar que és directament oposat la quantitat d’espai dedicat a la zona expositiva en relació a l’espai de magatzem. I també cal fer referència que si els números de 5000 peces exposades en front dels més de 267000 que hi ha a les reserves en un museu com el MNAC, imagineu-vos com ha de ser en els gran museus com el Louvre o El Prado. Increïble!!!!

Les reserves 

El 19 de maig va ser la nit dels museus fent-lo coincidir amb el dia mundial del patrimoni. Aquesta data sempre serveix per obrir els museus fins ben tard, per ensenyar peces inèdites i també per oferir altres espectacles  culturals i d’oci enmig de les sales dels museus. Enguany no hi vam participar, perquè creia que aquest mes ja havíem omplert la nostra ànima de necessitats culturals i museístiques 

nova york

ENDAVANT

Donar voltes per la ciutat.
Descobrir coses noves i veure que aquells carrers tant coneguts poden despertar noves prespectives.

Ciutat nova i ciutat vella, barrejades en el mateix plat. I gustosa de tastar-lo!

Ha passat el temps i un dia més s’ha aixecat disposat a obrir-nos nous camins i noves idees.

I ara, cada dia cal aprofitar-lo, i cada dia ha de ser una mica millor. Perquè aquells que ja no hi són, des d’on siguin, vegin que no ens hem quedat quiets. Que hem seguit endavant!

I barregem històries actuals, economia d’estar per casa, cultureta barrejada amb inocència de poble.

I tot plegat per omplir el cos i l’ànima.

pina

BALLEU, BALLEU, SINÓ ESTEM PERDUTS

PINA

 

Tot i que molt de passada ja sabia qui era, ahir vaig descobrir del tot qui era PINA BAUSCH i em sap molt greu no haver-la descobert abans.
Vaig veure, gràcies al CINECLUB de l’AC Granollers, la pel·licula PINA, la que el director Win Wenders va dedicar a la seva gran amiga coreògrafa.

Cal dir que la pel·lícula podria tenir un regust més èpic o nostàlgic perquè es va estrenar just quan es va morir ella d’una manera bastant sobtada, i clar, pot semblar que quan vas a veure la pel·lícula et trobaràs un documental “al uso” que és diu, i que explicarà fil per randa la seva vida, i pot convertir-se en algo una mica feixuc. I no!!! No és pas això el que apareix a la pantalla. No és el resum d’una vida, no és un seguit de fets cronològics posats en ordre, sinó que el que veiem és art, dansa, música, bellesa, moviment, és Pina en definitiva!

Agafada a la cadira sense ni tant sols tancar els ulls vaig gaudir d’una força transmesa a través d’unes imatges de gran bellesa, d’una música acurada i perfecta, i d’uns espectacles de dansa impresionants!!!! Ja veieu que vaig quedar realment meravellada.

A través de petits fragments apareixen els components de la seva companyia, en primer pla, sobre un fons neutre i sovint amb el rostre una mica descol·locat. La seva mirada ens diu a través de la veu en off, en el seu idioma original, les seves opinions sobre Pina. Però no són ells que parlen directament, sinó que intenten que la seva veu segui tant sols un petit fil conductor a través de la dansa on agafar-te per poder guiar-nos a través de la dansa. Tots ells parlen d’ella, però també parlant de si mateixos, parlen de què els feia sentir quan ballaven, que va aconseguir Pina amb ells, com els hi ha treure el millor d’ells mateixos. I tot això apareix en 100 minuts de durada. Realment és com un decàleg de sentiments posats a flor de pell però sense cap sensacionalisme, sinó tot el contrari.

Una ballarina explica que és tímida, petita, poca cosa, però Pina li va dir que només havia de fer el que sentia, expressar-se amb el moviment, i és ben cert que ho aconsegueix, ella sola omple l’escenari, omple la música, fins el punt que és la mateixa ballerina que il·lustra el cartell promocional de la pel·lícula. Ens trobem davant d’una cinta exel·lent, d’una bellesa aclaparadora, d’una música que et fa arrisar la pell.

Tot i que la pel·lícula està pensada també per veure en 3D, crec que amb el sistema 2D també s’aconsegueix el seu propòsit. Fins i tot diria que hi ha moments que sense la tecnologia ets sens realment dins de les imatges, mirant els ballarins i movent-te amb ells, al seu ritme. Les diferents coreografies, extretes dels seus cèlebres montatges, en aquesta ocasió els trobem representats en mig d’escenaris ben diversos, urbans, poc avessats a la dansa. I tot i semblar estrany no desentonen gens, sinó que semblen fets expressament per aquells moviments. Sembla que tot i ser espais alients a la dansa ens ajuden a veure millor el moviment, entredre millor l’espai on es troben.

Em va cridar l’atenció la referència que fan alguns dels ballarins a l’edat, la seva pròpia, la de Pina, i la relació estreta amb la dansa. Sempre s’ha pensat que la joventut ha de ser la única que pot accedir a aquesta perfecció de la dansa, però en el film es veu que no és pas així, que el moviment, el ball va molt més enllà de l’edat, la condició, la nacionalitat. El què es pot expressar amb la dansa, al ritme d’una música qualsevol, d’una país qualsevol, d’un escenari qualsevol, és meravellós!

En aquest muntatge ens trobem, i tal i com apareix també al trailer del film, amb una definicó molt acurada de la condició humana. Trobem referències a la solitut, a la força, a l’esforç per aconseguir coses, a la capacitat de voler agradar als altres, a l’amor, a la seguretat, a la por, i tantes altres, i totes elles es solucionen, es desenvolupen, apareixen, troben la seva solució, en la dansa, en el moment del gest vinculat al cos del ballarí i a la música.

Per tant, tal i com diu Pina, el què ens queda, l’únic que podem fer en aquest món, és seguir ballant.