Em va fer ilusió veure que hi havia una exposició del gran artista del Pop Art, Andy Warhol, a prop de casa, concretament a Terrassa.
I en memòria d’aquella primera exposició i primera crítica que vaig fer en el meu primer any a la carrera d’història de l’art, cap allà m’hi vaig dirigir.
És una exposició una mica curta i sincerament poc documentada, però per tenir una primera visió de l’obra d’Andy Warhol n’hi ha de sobres.
Recordo aquella primera vegada que vaig veure en directe els seus quadres, les seves Marilyns, les seves obres de desastres (la cadira elèctrica i els accidents de cotxes), però sobretot recordo els núvols flotant, els Silver Clouds. Uns núvols que havien servit com a presentació d’una exposició en una galeria d’art de Nova York. I la imatge dels artistes de The Factory flotant entremig d’aquests núvols, igual que flotava jo, em van captivar.
Suposo que, equivocadament, volia tornar a sentir aquella captivació, però no va ser així.
Vam veure art, unes 40 peces, però expressant poc al seu voltant.
Sempre he cregut que l’art més modern, aquell que és més proper a nosaltres, que ja no es basa tant en la bellesa pròpiament dita, aquella que meravellava fa 300 anys, aquest art (contemporani, abstracte, pop, etc) ha de servir per incloure’t (tant físicament com mentalment) en l’obra en qüestió.
I l’altra dia veient Warhol no m’hi vaig poder endinsar massa…. i em va saber greu.

El què sí hi ha a l’exposició és un conjunt significatiu i aclaridor de l’obra de Warhol: trobem els rostres de famosos, trobem la llengua dels Rollings Stones, trobem la Marilyn, trobem cadires electriques i fins i tot trobem la sopa Cambells.
Per tant com a fotografia, com a imatge genrèrica també esta bé! Ara que, com a reflex de l’obra de l’artista més pop, més famós, més carismàtic d’aquella època, no ho és pas.