Mogudes per la “Fama” hem anat a veure Beethoven, l’espectacle del Ballet de Victor Ullate que aquest divendres feien al Teatre Auditori de Granollers. La sala estava plena, i crec que no ha decebut a ningú.
Quatre peces musicals del compositor han servit per presentar 4 peces coreogràfiques de gran bellesa sobre l’escenari.
TRES: 3 ballarins; un noi i dues noies, que es troben, s’enamoren, es separen, discuteixen, riuen, ploren. És a dir, la relació que s’estableix en aquest trio quan hi ha amor i odi barrejat. Tant és que sigui estimació o amistat, la peça que entra a dins una relació de dos aporta canvis, reaccions diverses que generen sentiments contraposats. Els tres ballarins (una mica freds inicialment) estableixen aquesta relació d’ara t’estimo, ara t’odio, entre tots tres. La part visual i escènica és el què més crida l’atenció: les mans que sense saber d’on venen ni de qui són, ens marquen el camí, ens manen, ens ensenyen, ens limiten, ens avisen, ens desesperen.
APRES TOI: Homenatge al coreògraf Maurice Béjart que va establir la base de dansa contemporània d’aquest segle. Un referent que Ullate vol homenatjar a través d’aquesta Simfonia nº7 de Beethoven que li transmet genialitat, magnificència. Un sol ballarí (el motiu de la meva visita al Teatre, jiji) que dóna motius prou vàlids per ser a dalt l’escenari. Sobrietat escènica, força al cos, a les cames, a les mans, que s’extenen més enllà del propi ballarí i arriben a l’espectador. En resum: força musical.
LABERINTO: l’Opus 11 de Bethoven ens presenta l’amor impossible, la lluita de la parella sota la força de la música del compositor. Aquest cop la parella de ballarins ens ensenya molt més la força de l’amor, el diàleg entre ells, la bellesa dels moviments, la tècnica depurada. La dansa més clàssica de tot l’espectacle.
Una mitja part, i jo en vull més, i les expectatives són molt positives.
Ara arriba el plat fort de l’espectacle: la PASTORAL, i els 3 moviments de l’obra plantejats el 1r com un ball sol, un cant a la natura, als jocs a l’aire lliure, als moviments frescos, oberts. Tota la companyia balla acompanyant el ballarí principal que com un nen (vestit com a tal) es belluga per una natura exuberant i fresca. Gestos nous, gran tècnica, expressió, moviment, rapidesa. I tot emmarcat per el gran mirall que suspès del sostre ens torna la imatge del ballet.
El 2n i 3r Moviment s’encavalquen un amb l’altre per explicar la història del vells que caminen per aquest espai com si fos la vida. La parella principal, amb gran gestos i una expressió ben trobada es transformen tots ells en cossos neutres (sense vestuari, ja no hi ha res, només el gest). Tots ells es mouen al ritme de la natura, vull dir de la música. Aquesta part ens permet gaudir, ara si, del gran mirall suspès a l’aire i ens dona imatges de gran plasticitat i bellesa. El ballet es belluga com un sol ésser, com una sola ànima d’aquesta naturalesa.
La Pastoral és l’evolució de la vida, des del nen que juga fins als vells que passegen. L’últim moment, l’últim pas per la vida és quan ja no som ni homes ni dones, ni joves ni vells: som éssers sense nom però amb força, energia, encara per ballar, per bellugar-nos per aquesta vida i aquesta natura tant plena d’energia.
Un gran desplegament de tècnica, bellesa, color, força, música i ball.