Florència

La possibilitat de tornar a agafar l’avió i viatjar ens portarà aquest estiu a la gran i bella ciutat de Florència.
Jo ja m’estic preparant per decidir què anar a veure, per omplir-me d’art i esperar que el Síndrome d’Stendhal no m’agafi (que a Roma si que el vaig patir) i pugui gaudir amb tranquil.litat i família d’aquesta gran ciutat.

florencia

He repassat llibres i apunts de la universitat per fer-me una idea de tot el què hi ha en aquesta ciutat i intentar encabir-ho tot en quatre dies i no morir en l’intent. Ho aconseguiré?

De fet només vull contemplar el teu rostre, David i em sentiré satisfeta.

david

Però també vull tocar les parets del Duomo i Santa Maria Novella i els seus marbres de colors, vull sentir la història caminant pels carrers empedrats de la ciutat del Cincuecentto, vull trepitjar el Ponte Vecchio i veure el riu Arno córrer sota els meus peus, vull veure els teus cabells onejant al vent bella Venus, passejar pels jardins del Boboli, contemplar el rostre de Miquel Àngel recollint el cos de Jesús a la Pietat florentina, veure el recolliment de la Verge i l’Àngel de l’Anunciació de Fra Angelico, i veure Caravaggio, i Botticelli, i Donatello i Brunelleschi i Ghiberti, i tants altres i més que ara s’em escapen, però que de ben segur trobaré.

 

 

Les sèries, el nou art contemporani

L’altra dia vaig llegir una entrevista molt encertada d’algú que relacionava directament l’art contemporani actual amb el què s’està fent a la petita pantalla, amb les sèries de televisió, i l’impacte que tenen a la nostra societat.

I és ben cert que l’impacte del que veiem a la petita pantalla és tant o més fort que el que devien viure la gent de les societats medievals, renaixentistes, barroques al mirar qualsevol quadre, qualsevol pintura de paret o obra arquitectònica.

Les sèries de televisió ens porten a nous mons, tant reals com ficticis, però sempre analitzen l’ésser humà des de molt punts de vista, sempre ens parlen de coses reals, de sentiments, de situacions que ens podem trobar en el nostre dia a dia.

N’hi ha que són més explicites i d’altres que utilitzen tècniques cinematogràfiques més recargolades per explicar-nos coses de la condició humana.

Però totes elles fan servir eines, com anys i segles enredera les feien servir per explicar la bíblia als illetrats, com  a les esglésies romàniques, per ensenyar el poder al poble, com els patrons que apareixien als retrats renaixentistes, per mostrar-se a si mateix com les obres de les avantguardes pictòriques.

L’art ens serveix per comunicar-nos amb la resta del món, per donar-nos a conèixer, per explicar una història (sagrada o no), per demostrar que existim. I que són sinó les sèries de televisió.

Per això al llegir aquesta entrevista no puc fer res més que  estar tranquil·la per no haver-me desviat massa del camí del que vaig estudiar.

 

entrevista Toni de la Torre

 

les portes del paradis

Una recent restauració ha obert, desvelat i meravellat al món una altra vegada. Les portes del Paradis, de Ghiberti, aquelles que ja el segle XV van fer guanyar el concurs per decorar les portes del baptisteri de Florència.

Un rentat de cara com Déu mana i ha fet lluir el bo i millor pel primer Renaixement italià.

Aquí teniu la història d’aquestes portes explicat per SAPIENS:

La convocatòria, el 1401, d’un concurs per adjudicar la realització dels relleus de les portes del Baptisteri de Florència va marcar un punt d’inflexió en el món de l’escultura florentina: és l’inici de la plàstica renaixentista. Fins aquell moment només hi havia decorada una de les tres grans portes previstes al Baptisteri, amb relleus en bronze realitzats per Andrea Pisano (1336) dins d’unes motllures lobulades. Els principals escultors florentins del moment, com Jacopo della Quercia, Filippo Brunelleschi o Lorenzo Ghiberti van prendre part en el concurs convocat per a la realització de les segones portes.

 

L’escena del sacrifici d’Isaac va ser l’escollida per a la prova que havien de presentar els diferents artistes. El marc quatrilobulat condicionava la realització de l’escultura. Tots els participants en el concurs s’havien de cenyir a un mateix tema i a una mateixa tècnica; al guanyador se li adjudicaria l’encàrrec definitiu. I Lorenzo Ghiberti (1378-1455) va ser el guanyador.

 

La composició, realitzada en bronze daurat, presenta encara trets característics de l’escultura del darrer gòtic, com les curvatures sinuoses dels vestits o el dramatisme dels gestos, però a la vegada denoten, si ens fixem en la figura central, un coneixement del classicisme, amb un Issac representat com un adolescent nu en un esforç bastant forçat i situat a sobre d’un pedestal de relleus d’evident inspiració romana. Ghiberti no obvia cap dels detalls del relat bíblic en una composició que destaca pel seu naturalisme.

 

D’aquesta manera, la composició general revela una gran continuïtat amb la tradició gòtica. Per exemple, la profunditat del relleu és la mateixa en totes les figures i aquestes no varien de proporció en funció de la llunyania. Igualment, els elements paisatgístics serveixen per a dividir el relleu en diagonal i separar l’escena del sacrifici de la imatge dels dos criats i el ruc que han transportat la llenya, però no creen un espai il•lusori coherent amb el desenvolupament de l’acció.

 

Al costat dels elements continuadors del goticisme, Ghiberti va introduir elements innovadors que ens introdueixen directament en el Renaixement:  els cossos, especialment el d’Isaac, que presenten una observació atenta del natural; el relleu de l’altar, de clara inspiració en les estilitzacions vegetals dels relleus romans; l’àngel tallant el pla del relleu en una perspectiva quasi vertical i adoptant una posició que sembla sortir-se del relleu; i la relació coherent entre els diferents personatges que apareixen en la imatge.

 

L’evolució del relleu renaixentista es veu molt clarament si realitzem la comparació amb les darrers portes (1425-1452), també encarregades a Ghiberti. En aquest sentit, es nota la irrupció en l’escena florentina del jove Donatello. Igualment, el fet de prescindir de la motllura lobulada va permetre que l’escultor gaudís d’una gran llibertat compositiva ja que es trobava davant d’un espai rectangular i més gran del que havia disposat anteriorment. D’aquesta composició, Miquel Àngel va dir que per la seva bellesa mereixien ser les portes del Paradís.

 

 

La composició també mostra diversos moments de la vida d’Abraham: Sara, la seva dona, a la porta de la tenda; Abraham en actitud suplicant davant els àngels que li transmeten l’ordre de sacrificar el seu fill; i, finalment, el sacrifici aturat per l’acció de l’àngel. Aquesta complexitat narrativa es resol en un marc natural en el qual els elements del paisatge ja no són simples recursos per a separar les escenes, sinó que donen lloc a un escenari creïble.

 

D’altra banda, la profunditat del relleu dels diferents grups de personatges, així com la proporció de les figures, és diferent en funció de la distància amb l’espectador, de manera que el drama d’Abraham en el moment de rebre l’anunci diví del sacrifici queda ressaltat i esdevé central en la composició, per sobre del moment del sacrifici que se situa en un punt més allunyat i es realitza en un relleu molt baix. La disminució de la mida en un sentit perspectiu, la indefinició que comporta llunyania, la diferent profunditat del relleu… l’escultura havia entrat en una nova etapa. El Renaixement havia arribat.

 

sacrifi d'Isaac per Ghiberti
sacrifi d’Isaac per Ghiberti

ESCRIURE….

Fa uns anys vaig escriure que els llibres i els bolis havien deixat pas a l’ordinador i les tecles. I és ben cert, perquè ara quan em plantejo escriure alguna cosa em costa Déu i ajuda posar sobre paper blanc quatre paraules seguides. Aquell temor del foli en blanc és ara més fort que mai. I no per falta d’inspiració, sinó pel canvi d’hàbits. La pantalla blanca és la meva amiga, no la més fidel, però la que em trobo davant quan tinc quelcom a dir. I l’aprofito.

Però què és escriure? perquè ho faig?

Aquella tableta que Steve Jobs ha venut amb tanta fortuna, i sincerament, amb la qual estic escrivint ara, té un precedent tant antic, tant noble i tan bell com les tabletes de Mesopotàmia. I reseguir amb les mans els simbols cuniformes d’aquesta escriptura antiga em fa pensar que val la pena posar sobre el suport que sigui, una paraula darrera l’altra, i intenta arribar a dir quelcom important o no, i que potser travessi fronteres de l’espai i el temps, i que algú més enllà potser ho pugui llegir i li agradi!

Tableta mesopotàmica
Tableta mesopotàmica

Fa anys vaig escriure potser els versos més signfigicatius per mi, aquells que van sorgir de dins meu amb més rabia i passió. I que segurament per això són els més sincers que he dit mai. Mai seran publicats, mai seran dits en veu alta, però les paraules, tot i el pas del temps encara fan mal. Quina força que tenen!!!!! Tot i que aquests versos segurament ningú trobarà tant durs i significatius, i tant bells, com els hi trobo jo. I per això crec que estic encara verda, com una poma, en el món de l’escriptura. Encara és quelcom massa personal i íntim.

Altres escrits que he fet, alguns publicats, altres, la majoria, morts en un calaix o dins d’alguna carpeta de l’ordinador, han sigut potser més bons, han rebut algun elogi, però s’han basat en textos escrits com a valoracions d’obres d’art, amb una base sobre la qual escriure: L’art. Però ja m’agrada aixó!

La funció de la crítica d’art, allò que somio ser algun dia, és fer una esctructura de belles paraules, convertir allò que veuen els meus ulls, aquelles sensacions que em provoca l’art, en aquelcom que tingui sentit, portar-ho a la realitat de la paraula escrita, i no és fàcil, i poques vegades ho he fet amb encert!!!!

Però jo segueixo intentant-ho!!!

Amb aquesta voluntat intento anar fent via, sovint massa a poc a poc, per tal de trobar el camí de la critica d’art que em faci feliç.

PER QUÈ ART?

sant pere rodes ElBes(GustavKlimt) dewsconsol duc de berry
Sovint he pensat què em va portar a voler estudiar història de l’art….
És una disciplina que no és difícil, i que està bastant vinculada a una part emocional de la persona: l’art que agrada i el que no. Però d’això a fer-ne una professió, a dedicar-hi la vida n’hi va un pas.
Però per què? Que hi vaig trobar que fos interessant, que em motives per omplir el meu temps i la meva ment amb aquestes coses.
Doncs avui és un dels motius pels quals ho vaig fer.
El meu primer llibre d’art va ser un recopilatori de Tashen de Gustav Klimt, i evidentment l’obra de “el petó” era la portada del llibre. Va ser l’excusa perfecte per endinsar-me en aquest món de colors brillants, d’or i argent. I veure com sentiments tant immensos es podien plasmar en una petita tela (a vegades no tant petita). L’art explica l’amor, la mort, la bellesa, l’odi.
Doncs avui Gustav Klimt faria 150 anys. I la reproducció de la seva gran obra per tots els mitjans tecnològics m’hi ha fet pensar.
El meu primer llibre d’art. La meva descoberta d’aquest món que em permetria conèixer moltes més coses i sobretot molts més artistes. I més enllà de les grans figures de l’art universal (Michelangelo, Leonadro, les obres arquitectòniques més rellevants, etc) hi ha un gran món.
Vaig descobrir grans pintors, obres d’una bellesa enlluernadora, vaig descobrir l’art d’escriure sobre art. I evidentment vaig omplir encara més les parets de casa de llibres d’art. Darrera el llibre de Klimt han aparegut enciclopèdies d’art, novel·les d’artistes, viatges iniciàtics sobre art, guies turístiques artístiques i sobretot les guies de museus, la meva gran passió.
En resum, el motiu inicial pel qual vaig escollir història de l’art estava lligat a l’ensenyament, la voluntat d’ensenyar als joves els grans artistes de tots els temps, i resumir en poques hores l’art de tota la humanitat.
Però la veritat és que em va obrir moltes més coses: va omplir d’art la meva vida, la meva ment, els meus viatges, i les parets de casa.
Les imatges són algunes de les meves meravelles, aquelles que més enllà dels grans clàssics són els que m’han fet descobrir la meva passió per l’art :

 

definició del seté art

Paraules de  Ricciotto Canudo:

“Querría señalar ya ahora que si bien la Arquitectura, surgida de la necesidad material de protegerse, se afirmó netamente individualizada frente a sus complementarias, la Escultura y la Pintura, la Música, en cambio, ha seguido a través de los siglos un proceso completamente inverso. Surgida de una necesidad enteramente espiritual de elevación y de superior olvido, la Música es realmente la intuición y la organización de los ritmos que rigen toda la naturaleza. Pero primero se manifestó en sus complementarias, la Danza y la Poesia, hasta llegar miles de anos después a la liberación individual, a la Música sin danza y sin canto, a la Sinfonía. Como entidad determinante de toda la coreografía del lirismo, existía ya antes de convertirse en lo que nosotros llamamos Música pura, precediendo a la Danza y a la Poesía.
Así como las formas en el Espacio son fundamentalmente Arquitectura, los ritmos en el Tiempo, ¿no son sobre todo Música?
Finalmente el «círculo en movimiento» de la estética se cierra hoy triunfalmente en esta fusión total de las artes que se llama Cinematógrafo. Si tomamos a la elipsis como imagen perfecta de la vida, o sea, del movimiento — del movimiento de nuestra esfera achatada por los polos —, y la proyectamos sobre el plano horizontal del papel, el arte, todo el arte, aparece claramente ante nosotros.
Centenares de siglos humanos han proyectado sobre esta elipsis en movimiento su mayor aspiración común, mantenida siempre por encima del tumulto de los siglos y de las alteraciones del animo individual. Todos los hombres, bajo cualquier clima histórico, geográfico, étnico o ético, han hallado el placer más profundo, que consiste simplemente en el mas profundo «olvido de sí mismos», dejándose envolver por las tenaces espirales del olvido estético. Este sublime olvido es reconocible en el gesto del pastor, blanco, negro o amarillo, que esculpe una rama de árbol en la desolación de su soledad. Pero, a lo largo de todos estos siglos hasta el nuestro, entre todos los pueblos de la tierra, las dos Artes y sus cuatro complementarias, han seguido siendo siempre las mismas. Lo que contingentes internacionales de pedantes han creído poder llamar «la evolución de las artes» no es más que logomaquia.
Nuestra época es incomparable desde el punto de vista de la fuerza interior y exterior, de la nueva creación de un mundo interior y exterior, del descubrimiento de energías hasta ahora insospechadas: interiores y exteriores, físicas y religiosas.
Nuestro tiempo ha sintetizado en un impulso divino las múltiples experiencias del hombre. Y hemos sacado todas las conclusiones de la vida práctica y de la vida sentimental. Hemos casado a la Ciencia con el Arte, quiero decir, los descubrimientos y las incógnitas de la Ciencia con el ideal del Arte, aplicando la primera al último para captar y fijar los ritmos de la luz. Es el Cine.
El Séptimo Arte concilia de esta forma a todos los demás. Cuadros en movimiento. Arte Plástica que se desarrolla según las leyes del Arte Rítmica.
Ése es el lugar en el prodigioso éxtasis que la conciencia de la propia perpetuidad regala al hombre moderno. Las formas y los ritmos, lo que conocemos como Vida, nacen de las vueltas de manivela de un aparato de proyección.
Nos ha tocado vivir las primeras horas de la nueva Danza de las Musas en torno a la nueva juventud de Apolo. La ronda de las luces y de los sonidos en torno a una incomparable hoguera: nuestro nuevo espíritu moderno.”