BALLEU, BALLEU, SINÓ ESTEM PERDUTS

PINA

 

Tot i que molt de passada ja sabia qui era, ahir vaig descobrir del tot qui era PINA BAUSCH i em sap molt greu no haver-la descobert abans.
Vaig veure, gràcies al CINECLUB de l’AC Granollers, la pel·licula PINA, la que el director Win Wenders va dedicar a la seva gran amiga coreògrafa.

Cal dir que la pel·lícula podria tenir un regust més èpic o nostàlgic perquè es va estrenar just quan es va morir ella d’una manera bastant sobtada, i clar, pot semblar que quan vas a veure la pel·lícula et trobaràs un documental “al uso” que és diu, i que explicarà fil per randa la seva vida, i pot convertir-se en algo una mica feixuc. I no!!! No és pas això el que apareix a la pantalla. No és el resum d’una vida, no és un seguit de fets cronològics posats en ordre, sinó que el que veiem és art, dansa, música, bellesa, moviment, és Pina en definitiva!

Agafada a la cadira sense ni tant sols tancar els ulls vaig gaudir d’una força transmesa a través d’unes imatges de gran bellesa, d’una música acurada i perfecta, i d’uns espectacles de dansa impresionants!!!! Ja veieu que vaig quedar realment meravellada.

A través de petits fragments apareixen els components de la seva companyia, en primer pla, sobre un fons neutre i sovint amb el rostre una mica descol·locat. La seva mirada ens diu a través de la veu en off, en el seu idioma original, les seves opinions sobre Pina. Però no són ells que parlen directament, sinó que intenten que la seva veu segui tant sols un petit fil conductor a través de la dansa on agafar-te per poder guiar-nos a través de la dansa. Tots ells parlen d’ella, però també parlant de si mateixos, parlen de què els feia sentir quan ballaven, que va aconseguir Pina amb ells, com els hi ha treure el millor d’ells mateixos. I tot això apareix en 100 minuts de durada. Realment és com un decàleg de sentiments posats a flor de pell però sense cap sensacionalisme, sinó tot el contrari.

Una ballarina explica que és tímida, petita, poca cosa, però Pina li va dir que només havia de fer el que sentia, expressar-se amb el moviment, i és ben cert que ho aconsegueix, ella sola omple l’escenari, omple la música, fins el punt que és la mateixa ballerina que il·lustra el cartell promocional de la pel·lícula. Ens trobem davant d’una cinta exel·lent, d’una bellesa aclaparadora, d’una música que et fa arrisar la pell.

Tot i que la pel·lícula està pensada també per veure en 3D, crec que amb el sistema 2D també s’aconsegueix el seu propòsit. Fins i tot diria que hi ha moments que sense la tecnologia ets sens realment dins de les imatges, mirant els ballarins i movent-te amb ells, al seu ritme. Les diferents coreografies, extretes dels seus cèlebres montatges, en aquesta ocasió els trobem representats en mig d’escenaris ben diversos, urbans, poc avessats a la dansa. I tot i semblar estrany no desentonen gens, sinó que semblen fets expressament per aquells moviments. Sembla que tot i ser espais alients a la dansa ens ajuden a veure millor el moviment, entredre millor l’espai on es troben.

Em va cridar l’atenció la referència que fan alguns dels ballarins a l’edat, la seva pròpia, la de Pina, i la relació estreta amb la dansa. Sempre s’ha pensat que la joventut ha de ser la única que pot accedir a aquesta perfecció de la dansa, però en el film es veu que no és pas així, que el moviment, el ball va molt més enllà de l’edat, la condició, la nacionalitat. El què es pot expressar amb la dansa, al ritme d’una música qualsevol, d’una país qualsevol, d’un escenari qualsevol, és meravellós!

En aquest muntatge ens trobem, i tal i com apareix també al trailer del film, amb una definicó molt acurada de la condició humana. Trobem referències a la solitut, a la força, a l’esforç per aconseguir coses, a la capacitat de voler agradar als altres, a l’amor, a la seguretat, a la por, i tantes altres, i totes elles es solucionen, es desenvolupen, apareixen, troben la seva solució, en la dansa, en el moment del gest vinculat al cos del ballarí i a la música.

Per tant, tal i com diu Pina, el què ens queda, l’únic que podem fer en aquest món, és seguir ballant.

 

quan la dansa es fa vers

Les hores dansen

sobre la meva pell

i ve la solitud

de peus menuts,

sense sabates…

MARIA MERCÈ MARSAL

Bon dia, tristesa.

Vesteix-te de setí!

Pinta’t al front

els núvols i la lluna

i anem al ball

que ja s’atansa l’hora!

MARIA MERCÈ MARSAL

“I tanmateix la vida continua.”

“que cada mot sigui una vela hissada

i cada gest una gran porta oberta.”


“si un sol mot ha de fer-nos perdurables

que sigui clar, i auster, i necessari.”

MIQUEL MARTÍ I POL