REGALS DE NADAL: SÈRIES

Un dels regals d’aquest Nadal han estat les temporades senceres de BATTLERSATR GALACTICA i THE WIRE.
Començarem per una i acabarem per l’altra.

La Gran estrella de combat mereix un punt i a part en la història de les sèries de ciència ficció. La sèrie original és dels anys 70, i tant aquesta com la del 2003 es basa en la mateixa idea:

Buscant estels

Sempre que he pogut i que m’els he trobat, he volgut llegir coses relacionades amb els estels.

I no pas conceptes tècnics, sinó tal com sona: llegir llibres on aparegui la paraula estel i que serveixi com a tema del llibre o tingui algun significat especific.

Ara acabo d’acabar el llibre EL CAÇADOR D’ESTELS i la seva lectura ha estat un plaer!

És la història de dos amics de condicions socials ben diferents, però l’amistat aconsegueix esborrar-les. Però amb els anys, els errors, el dia a dia, la vida, els passa per sobre i els separa sense possibilitat de dir-se el que signifiquen l’un per l’altre.

Escrit amb una senzillesa i una bellesa espectacular. Aquelles frases curtes que diuen tant en tant poc espai. Aquelles imatges, aquelles fotografies descrites talment com si fossin reals, permeten situar-te en una ciutat encara prou viva i prou fresca de finals dels anys 70. I després situar-te altre cop en el mateix marc geogràfic, però amb una societat més tancada, oprimida, ja tocant el segle XXI.

Ubicats en el Kabul previ al règim talibà, els dos amics Amir i Hassan viuen i juguen com qualsevol infant. Però els anys passen i les vides de tots dos canvien i de quina manera. Un marxa lluny, perquè creu que els quilometres serviran per borrar el passat. L’altra es queda i viu com pot en un país xenòfob.

EL CAÇADOR D’ESTELS és un cant a l’amistat, a la possibilitat d’arreglar els errors que s’han comès, a les segones oportunitats, a la vida, a l’amor, i a la mort. Perquè tot està lligat, i tot està barrejat en una mateixa persona: una persona com nosaltres.

És un llibre de lectura ràpida, senzilla, ben documentada, però no pas buida, sinó tot el contrari. Et permet endinsar-nos en el seu món. Et permet conèixer l’Amir, entendre’l, patir amb ell, estimar allò que estima. I saber perquè va actuar d’una manera quan era un infant, i què el fa reaccionar, corregir i rectificar quan es fa més gran.

Molt recomanable!

Harry

I de mica en mica es va acabant aquesta aventura literària i cinematogràfica que ha donat tants i tants diners. La primera part de la última part de la història del màgic més famós ja la tenim aquí, l’hem vista i la podem criticar.

La història d’aquest últim llibre reconec que em va costar enganxar-m’hi, la veritat feia tant temps que havia llegit l’anterior, El misteri del príncep, i m’havia deixat a mig fer, i no diguem la pel•lícula (la més dolenta de totes i de llarg), que quan em vaig decidir a acabar amb la història d’en Harry era més una obligació per poder anar a veure la pel•lícula amb coneixement de causa, que no pas per estar intrigada per com es desenvoluparia el final de la història.

Un cop vaig tenir el llibre entremans m’hi vaig endinsar, per vocació, per força, i al final, molt al final, per plaer.
La història té moments molt bons, alguns dels quals apareixen a la pel•lícula ben dibuixats, d’altres no tant. D’altres els passa per alt, i alguns s’els inventa. Suposo que calia una mica de “morbo” per enganxar a la gent. La Rowling ja hi devia dir la seva, suposo.

També us diré que el final, de fet, no ben bé el final, sinó els dos o tres penúltims capítols del llibre, em van emocionar. I no ho han fet gaires llibres, he! Crec que la última decisió d’en Harry està ben descrita, està ben feta, però clar, no pots matar el protagonista, oi?
I el final, un final tant ensucrat, de contes de fades, m’ho va espatllar tot.

De fet s’em fa difícil comentar el global d’un sol llibre dividit en una pel•lícula en dues parts. Però farem el què podrem.

Sincerament crec que qui no ha llegit el llibre es perdrà, s’avorrirà, i fins i tot s’adormirà. A mi no em va passar cap d’aquestes coses, però vaig sentir empatia pels que es podien sentir així.

La pel•lícula en si compleix les expectatives inicials. Els grans paisatges tenen un tractament estètic ben acurat, ben treballat, però que fa que les llargues esperes per decidir què fan i cap a on s’han de dirigir per trobar els Horrocreus, es facin pesats i llargs. L’atmosfera tètrica, fosca, està ben dibuixada, però alguns personatges no estan a l’alçada. El final triat per acabar aquesta pel•lícula és molt fred, i com que aquesta part no em va emocionar en el llibre, al cine tampoc ho ha aconseguit.

La història del passat d’en Dumbeldore se la salten totalment, suposo que serà per col•locar-la a la segona part, i algunes coses queden coixes i fora de lloc. Com el casament, que al llibre és prou important, i on hi ha moments divertits, tendres i emocionants, i queden en no res al film. L’escena al cementiri, davant la tomba dels pares queda fluixa, freda i curta, es podria haver interioritat més en el jove que ha perdut els seus pares, i per contra quan apareix la gran serp (que pel que sabem és cosa d’un català) aconsegueix moments de tensió i de gran espectacle.
El què si em va encantar va ser la història, la faula, dels tres germans. Genial! Ben explicava, més clara que en el llibre i tot, i un recurs gràfic molt ben aconseguit. Aquesta faula sola podria omplir ella sola una pel•lícula de dues hores.

He de reconèixer que pel què fa als personatges ja em tenen el cor robat des de fa molt de temps. Des del primer cop que vaig llegir el llibre, des del primer cop que vaig veure els meus pensaments literaris transformats en carn i ossos, els personatges/actors de la història (i no precisament els 3 protagonistes) m’han captivat.

Dels actors en concret, cal dir que els adults són molt millors i de llarg, i els joves fan el que poden. Tot i que cal reconèixer que n’han après, que cada un d’ells es sent el seu personatge una mica més propi, faltaria menys, quan porten gairebé 10 anys interpretant-los.

He trobat a faltar més moments de Voldermor, amb una veu nova que no està gens a l’alçada, però que només ha permès ser ell mateix a la última escena del film. I la Belatrix i el Lucios Malfoy, dels millors, com la bogeria del pare de la Luna.
Pel que fa als tres amics, són coneixedors del que estant a punt de viure, un d’ells sap que hi ha de deixar la pell, i mai m’el acabo de creure. Entre d’altres coses…. com és que fa més bons petons a la seva amiga que a la noia de qui representa que està enamorat?

Esperarem el final, a veure com ho acaben, a veure si m’emocionen, un final que potser serà Made in Hollywood i ho espatllarà tot, però que serà un final. Com el del llibre.

MOLTES SÈRIES DE TELEVISIÓ

Com si fes la llista per anar a comprar al super, aquí van les sèries que en aquests moments omplen el meu temps. A falta d’una programació televisiva decent i que quan estic a casa vull veure el què em ve de gust, aquí hi ha el TOP TEN actual:

* l’ordre no altera el producte

BATTLESTAR GALACTICA

L’estrella de combat més vella de la colònia, però que ha donat per 6 temporades d’infart. Un dia faré un comentari per aquesta sèrie que és un punt i a part!

FRIENDS

Perquè a la gran ciutat de Nova York hi ha les millors sèries d’humor, i aquesta va marcar un abans i un després. Per ser moderna, per marcar tendència.

LOST

Perquè sempre hi haurà una illa fantàstica on perdre’m amb….. El què està generant aquesta sèrie més enllà dels seus 40 minuts de cada capítol és digne de mencionar. L’únic problema és si el final, tant proper, estarà a l’alçada.

THE WIRE

L’últim descobriment de la HBO, una joia!!! diferent a tot!!!! Tot té el seu temps, tot va al ritme que ha d’anar, la realitat política, policial, conflictiva, judicial, vista en 16-9

THE BIG BAND THEORY

Toc, toc, Penny, Toc, toc, Penny!!!!! Tot i ser força estereotipada, marcant els rols de cada personatge i sense sortir massa… fa riure, és moderna, virtual i divertida. I pels 20 minuts que dura, ja està bé!

HOUSE

Una de tantes de metges, però diferent. Un actor còmic anglès que seguia els passos destornillants de l’Escurçó Negre mai hagués pensat, ni ell ni nosaltres, que estaria on està.


E.R. URGENCIAS

Perquè d’aquí surt George Clooney, el millor. I perquè és de les primeres sèries que m’han fet plorar! És antiga, i sense en Clooney no és el mateix, però val la pena fins i tot tornar a l’inici de la sèrie per gaudir-ne ara a l’ordinador com quan a TV1 la feien a la una de la matinada

24

Tot i que estic encara a la tercera temporada i em sembla que en té 7 o 8. Fins ara està generant força expectació. I el president David Palmer és força revelador, oi?

La llista és llarga i no té final…..

paraules, altiva arquitectura

Nosaltres, ben mirat, no som més que paraules,

si voleu, ordenades amb altiva arquitectura

contra el vent i la llum,

contra els cataclismes,

en fi, contra els fenòmens externs

i les internes rutes angoixoses.

Ens nodrim de paraules

i, algunes vegades, habitem en elles,

així en els mots elementals de la infantesa,

o en les acurades oracions

dedicades a lloar l’eterna bellesa femenina,

o, encara, en les darreres frases

del discurs de la vida.

Tot, si ho mireu bé, convergeix en nosaltres

perquè ho anem assimilant,

perquè ho puguem convertir en paraules

i perduri en el temps,

el temps que no és res més

que un gran bosc de paraules.

I nosaltres som els pobladors d’aquest bosc.

I més d’un cop ens hem reconegut

en alguna antiquíssima soca,

com la reproducció estrafeta

d’una pintura antiga,

i hem restat indecisos

com aquell que desconeix la ciutat que visita.

Però la nostra missió és parlar.

Donar llum de paraula

a les coses inconcretes.

Elevar-les a la llum amb els braços de l’expressió viva

perquè triomfem en elles.

Tot això, és clar, sense viure massa prop de les coses.

Ningú no podrà negar que la tasca és feixuga.

M. MARTI I POL