Daliniant!

Madrid s’omple de Dali i aquí, a casa seva restem al marge. Una gran retrospectiva a 1000km que ja venia de Paris, ens allunya del geni, i de la possibilitat de gaudir de la seva obra. Però això serà l’excusa per llegir biografies seves, analisis de les seves obres, algun article traspapelat i fins i tot antics i vells apunts de la universitat.

La persistència de la memòria
La persistència de la memòria

Buscar frases celebres que ell va dir, o reflexions al voltant de la seva obra que amb poques paraules puguem abarcar tot el seu imnens univers artistic.

I no sé si en seré capaç….

De moment llegirem… i més endavant, si en podem treure quelcom amb sentit, en farem una crítica des de la llunyania, que és l’únic que podem fer, per ara…

Galatea de les esferes
Galatea de les esferes

Dali i la seva obra és d’aquelles que ens hi apropem amb una sensació estranya, de no saber si entendrem el que ens diu, però també facinats per un domini i control del dibuix impresionant. I us parlo del pintor, i no tant de l’artista, perquè crec que cal diferenciar-los i sovint allò que ens meravella d’un ens pot fer tirar enrera davant de l’altre.

El pintor és meravellos, incisiu, clarivident, mistic i encantador- L’artista és arrogant, transgressor, incòmode, i incompres. I això sovint genera conflictes emocionals interns per aquells ciutadants  que sense massa coneixements tècnics que els del simple espectador, aquell que vol mirar i vol que allò que veu li sigui agradable als ulls, vol veure en l’artista les mateixes sensacions que en el pintor. I sovint no passa. dalí és molt Dalí, en totes les seves vessants.

La voluntat del Centro de Arte Reina Sofia de Madrid és retornar a Dalí el que és del pintor Dalí, deixar enrera l’artista, l’excèntric, i recuperar l’obra com a tal, la tela, la pintura, l’art, i deixar de banda el que l’envolcalla, l’entron de l’autor. Aquesta primera premisa m’agrada!

Daniel Girald Miracle, analitza l’artista també com a tal, deixant de banda l’embolcall d’aquells que en el seu temps el van titllar de boig i que van pronosticar que no arribaria enlloc. Ara el temps dona la raó a un home que ha desenvolupat una gran i extensa obra pictòrica que s’ens obre davant nostra perquè la descobrim.

Seguirem pas a pas, descibrint noves imatges, quadres desconeguts, i si entremig s’hi cola l’exentric artista, potser també ens farà gràcia. De fet passat els anys, moltes de les coses que va fer ja no són ara, actualment, ni tant transgressores, ni avanguardistes.

Que hagues fet dalí amb les xarxes socials??? Una pregunta inquietant per algú qe va controlar les masses i la opinió pública envers la seva persona d’una manera magistral!!! Seguirem el camí que ens marca la seva bona obra, i a veure fisn on ens porta…..

crist de sant juan de la cruz
crist de sant juan de la cruz

mes de museus

Aquest mes de maig està sent d’allò més cultural. I gràcies a la possibilitat de gaudir de dies més llargs i estones més lliures he pogut posar en solfa una sèrie de visites artístiques i culturals que feia dies i mesos que s’acumulaven.

L’Otzi



Per començar amb la visita al Museu d’Arqueologia de Catalunya per conèixer l’home de gel: l’Otzi. Un home que va viure fa més de 5.000 anys i que els italians del Tirol de sud van descobrir fan 20 anys colgat de neu. Aquesta condició va fer que es conserves d’una manera excel·lent i gràcies a això ha esdevingut un pont d’informació dels homes d’aquell temps. S’ha pogut estudiar què menjava, com vestia, què feia per aquells paratges. Una història digne d’una novel·la negra ens col·loquen els nostre home de gel enmig d’un possible assassinat, i el converteix en un enigma, tot i ajudar a resoldre dubtes sobre com vivien en aquella època. 
La visita al MAC va servir per conèixer aquest museu, que sincerament tenia ben oblidat. No l’havia visitat mai, i em va agradar, tot i que la possibilitat de veure el mateix Otzi en viu i en directe no va ser possible, i potser hagués calgut una rèplica per omplir la curiositat, el museu deixa bones perspectives i permet una imatge bastant completa d’aquella època.

L’home de gel 

el joc de saber escriure l’art

Un dia vaig veure que a la Fundació Tàpies, un altre museu que tenia a la reserva, feien un taller que es deia “Escriure l’art” i jo de seguida que m’hi vaig inscriure, sense saber massa què era. Però la barreja en una mateixa frase les dues paraules que més en fascinen va ser l’excusa per no dubtar-ho ni un segon.
La veritat el taller no va ser el què m’esperava, però això no vol pas dir que em decepcionés. La opció d’escriure sobre art té moltes vessants, i totes són ben aptes per qualsevol que vulgui llegir-ho. La opció aquesta vegada era l’art com a simple pretext d’inspiració. De la mateix manera que a un pintor o escultor el guia una imatge, una sensació, potser molt lleugera, que acaba desenvolupant en una gran peça artística, l’excusa d’escriure sobre l’art que em proposava la Fundació Tàpies era ben bé aquesta: l’art com a inspiració per escriure un mircorelat.
Eren 10 o 12 assistents i cadascú va triar una obra de les que hi havia a l’exposició de Tàpies i a través d’ella desenvolupàvem un text, un conte, un microrelat. En una mica més de mitra hora ‘obra de Tàpies ens va servir a tots per desenvolupar un text amb uns personatges, una història concreta i un desenllaç. I tot plegat en 10 o 12 línies.

Escriure l’art

Us faig arribar el blog de la coordinadora del taller i els escrits que vam fer entre tot.

els nostres escrits

la sala oval del MNAC

La última de la visites culturals d’aquest mes de maig va ser una grata sorpresa: les reserves al MNAC. Una tarda de divendres plena d’estrangers omplint Barcelona i nosaltres en un grup reduït de 5 persones visitant les interioritats del MNAC. Passadissos inaccessibles, magatzem d’obres, estanteries plenes d’art embolicat. Tot plegat per explicar durant dues hores l’activitat que viu una peça d’art quan arriba el museu, per on entre, on s’emmagatzema (segons si és una peça de fusta, art monumental o de pedra) i també les sales on es fa la conservació i restauració. Tot i que vam veure només 6 espais de les reserves, i n’hi ha molts més, ens vam quedar ben satisfets, vam poder preguntar i xerrar sobre art i conservació, i vam aprendre moltíssim d’una part del món dels museus que gairebé sempre queda al marge.
La dada significativa és la quantitat de peces que posseeix el museu, i la part tant i tant petita que està exposada al gran públic. També cal remarcar que és directament oposat la quantitat d’espai dedicat a la zona expositiva en relació a l’espai de magatzem. I també cal fer referència que si els números de 5000 peces exposades en front dels més de 267000 que hi ha a les reserves en un museu com el MNAC, imagineu-vos com ha de ser en els gran museus com el Louvre o El Prado. Increïble!!!!

Les reserves 

El 19 de maig va ser la nit dels museus fent-lo coincidir amb el dia mundial del patrimoni. Aquesta data sempre serveix per obrir els museus fins ben tard, per ensenyar peces inèdites i també per oferir altres espectacles  culturals i d’oci enmig de les sales dels museus. Enguany no hi vam participar, perquè creia que aquest mes ja havíem omplert la nostra ànima de necessitats culturals i museístiques 

Els meus Amics a Granollers

Comparar el concert de ELS AMICS DE LES ARTS  del mes d’agost del 2010 de Festa Major, enmig de la catarsi de Blancs i Blaus, amb l’elegant, sobri i madur concert de fa quatre dies al Teatre Auditori de Granollers, no seria just.

Però és el que té la memòria selectiva, que em fa recordar la bogeria d’aquell dia, aquella nit calorosa, els crits, l’ambient, la gent cantant, cridant millor dit, sobretot recordar “en una colla blanca, eh, eh, eh”, i oblidar que estavem apretats, que quasibé no veia l’escenari, que feia una calor de mil dimonis, que potser alguna nota no va sonar gaire bé.

I en canvi, la coordinació (tot i que encara és una gira verge, i és nota), l’elegancia de les lletres i les notes, el bon acompanyament musical de la “Banda per catalogar”, la xerrameca amb el públic, fan que la fredor del teatre perdi tots els punts davant l’enèrgic i vibrant concert de Festa Major.

Descobrir com una cançó que no m’agradava massa, com és “Armengol” (irònic, oi?), amb un bon arrenjament, un bon directe i un toc original poden convertir-la en una petita obra d’art. En canvi, els èxits asseguratscom “L’home que treballa fent de gos“, a vegades és millor deixar-la tal com és i no fer masses canvis, perquè la seva senzillesa és la seva genialitat.

Tot i això les noves cançons han pres volada al sentir-les en directe!!!! I les velles ens han aixecat de la cadira!!!

He descobert que saben escriure molt millor, i no només per parlar de lligar o de coses frikis, sinó també de situacions dures i diferents, com aquell que marxa de casa o aquell que és a punt de ser pare. Els Amics es fan grans, nois!!!!

I això demostra maduresa intel·lectual però per contra potser han perdut aquella frescor més electrònica que us havia carateritzar, i perquè no dir-ho, que us havia distanciat de Manel.

Però potser no és pot tenir tot…..

Tot i això, el concert em va agradar, vaig gaudir, cantar i ballar. I això sempre m’agrada!!!

Us deixo l’enllaç del seu blog amb la referència al concert de Granollers del 13 d’abril d’enguany i la Lucy Perales, i també l’enllaç  del concert de la Festa Major del 28 d’agost del 2010.

http://elsamicsdelesarts.cat/2012/04/17/doble-cronica-granollers-i-la-lucy-perales-berga-i-la-barreja-de-patum/

http://elsamicsdelesarts.cat/2010/08/28/de-blancs-i-blaus-els-amics-a-granollers/

100% WARHOL o no?


Em va fer ilusió veure que hi havia una exposició del gran artista del Pop Art, Andy Warhol, a prop de casa, concretament a Terrassa.
I en memòria d’aquella primera exposició i primera crítica que vaig fer en el meu primer any a la carrera d’història de l’art, cap allà m’hi vaig dirigir.
És una exposició una mica curta i sincerament poc documentada, però per tenir una primera visió de l’obra d’Andy Warhol n’hi ha de sobres.
Recordo aquella primera vegada que vaig veure en directe els seus quadres, les seves Marilyns, les seves obres de desastres (la cadira elèctrica i els accidents de cotxes), però sobretot recordo els núvols flotant, els Silver Clouds. Uns núvols que havien servit com a presentació d’una exposició en una galeria d’art de Nova York. I la imatge dels artistes de The Factory flotant entremig d’aquests núvols, igual que flotava jo, em van captivar.
Suposo que, equivocadament, volia tornar a sentir aquella captivació, però no va ser així.
Vam veure art, unes 40 peces, però expressant poc al seu voltant.
Sempre he cregut que l’art més modern, aquell que és més proper a nosaltres, que ja no es basa tant en la bellesa pròpiament dita, aquella que meravellava fa 300 anys, aquest art (contemporani, abstracte, pop, etc) ha de servir per incloure’t (tant físicament com mentalment) en l’obra en qüestió.
I l’altra dia veient Warhol no m’hi vaig poder endinsar massa…. i em va saber greu.

El què sí hi ha a l’exposició és un conjunt significatiu i aclaridor de l’obra de Warhol: trobem els rostres de famosos, trobem la llengua dels Rollings Stones, trobem la Marilyn, trobem cadires electriques i fins i tot trobem la sopa Cambells.
Per tant com a fotografia, com a imatge genrèrica també esta bé! Ara que, com a reflex de l’obra de l’artista més pop, més famós, més carismàtic d’aquella època, no ho és pas.

un dels grans

Aquest cap de setmana hem visitat l’exel·lent exposició que la Fundació La Caixa al Caixaforum de Barcelona estan fent de Francisco de Goya.
Una extensa quantitat d’obres per il·lustrar el geni de Fuendetodos.

La gran expectació creada per aquesta exposició és la oportuniat de veure quadres que normalment es troben al Museu del Prado i que rarament sorten al carrer.
Aquest cop, i per el motiu de l’aniversari de CaixaForum, és l’excusa perfecte per fer arribar aquesta mostra brillant de Goya als catalans.

Amb cues a l’accès de visitants que anel·len gaudir d’aquestes obres, t’introduiexen dins l’obra d’un mestre de la pintura espanyola que va treballar tots els estils. En tots ells, tant en als retrats reials, com a les escenes més costumistes, com a les obres més crítiques, Goya hi trasllada una passió per la vida, per la bellesa dels colors, del traç, un cant vital, real, de l’Espanya d’aquell moment.

Una bona colla de quadres per demostrar el traç de l’artista, l’exel·lent domini del petit toc de pinzell que li permet donar vida als ulls, color a les vestimentes i brillantor a les joies.
LA GALLINA CIEGA, L’AUTORRETRAT, EL PARASOL, i tants altres ens permeten conèixer aquella societat espanyola del segle XVIII.
I aquella MAJA VESTIDA , que com em passa amb la MONA LISA de Leonardo no li veig tanta perfeccció com en d’altres quadres seus.

De fet en el què gaudeixo molt més de la seva obra són en els retrats col·lectius, la introspectiva dels personatges, i evidentment el traç enèrgic i insisiu dels DISPARATES, dels CAPRICHOS, etc.

Evidentment he trobat a faltar les PINTURAS NEGRAS de la Quinta del Sordo, aquelles que fins i tot a les parets fredes d’un museu transmeten una agonia, un foscor, una amargura quasibé palpable. Però suposo que deu ser realment difícil el seu trasllat. En fi… serà un altre dia, o en algún altre viatge a Madrid, potser…

Però tant uns quadres com els altres són un gran plaer pels ulls de la vista i pels ulls de l’ànima.

la crítica

Torno a estar enganxada a una sèrie de televisió (a unes quantes).
I dic televisió perquè la veig a la petita pantalla, però no perquè sigui petita ni molt menys.
He tornat a reenganxar Battlerstar galàctica i al mateix ritme que torno a visionar la sèrie, capítol rera capítol, vaig llegint i rellegint el què els crítics blocaires que hi ha per tot arreu, diuen d’ella.

Sempre m’ha agradat llegir critica sobre art. De fet és la meva professió desitjada, i de moment inaccessible. Però a falta d’aquesta possibilitat professional em vaig acontentant amb llegir el que fan els altres, llegir escrits sobre cinema, i ara sobre televisió.
El nou cinema és la televisió. i no la que fa a Tele5 a les 4 de la tarda. Sinó la que fan aquí i a l’altra banda de l’oceà en format reduït, en 45 minuts, amb títols de crèdits, flashbacks, i en versió original.

Aquí us deixo diversos retalls de les millor crítiques de cinema que hi ha arreu, tant en el món virtual dels blocs, com a la televisió.

Pel que fa al cinema no cal dir que CINEMA 3 de TV3 és i sempre serà un dels millors programes de cinema que s’han fet mai. Anb uns anàlisis curts però efectius de les estrenes de cada setmana. La CARTELLERA de BTV també és una de les millors opcions per veure i escoltar alhora de triar quina pel·lícula cal mirar.

Pel que fa als món dels blogs trobareu crítiques de totes i cada una de les pel·lícules actuals en el blog de: I la majoria són d’una gran qualitat.

Ara entrem en el món de les sèries de televisió. I és aquí on he descobert que la petita pantalla pot ser molt i molt gran. On he trobat paraules a allò que tenia a la ment pel que fa a joies com BSG, Fringe, Lost, i tantes altres.
Un capítol a part és tot allò que és fa a ANglaterra que té un estil difernet, una marca pròpia i que en general és d’una qualitat purament britànica: Sherlok, Doctor Who, etc.
Un dels experts de capçalera és Toni de la Torre i cal seguri-lo tant a la radio RAC1, com amb l’ARUSCITY, com ara en el blog de les series que fan per TV3. És molt recomanable.

un llibre +

un llibre més al sac, i estic trencant totes les coordenades. Estic afamada de llegir, i per tant cauen un llibre darrera l’altre!!!

* el més fort és que estic aconseguint enganxar en Marçal!!!!!!!!!!

L’última conquesta: el mestre de l’inocència de Tracey Chevalier.
No és res de l’altre món. I el vaig comprar perquè el seu anterior llibre La jove de la perla, em va encantar. De fet em va encantar perquè parlava d’uns dels pintors que més m’agraden: Vermeer.

I per això em va cridar l’atenció i vaig voler llegir el següent inspirat en William Blake. Però clar, Vermeer no és Blake, i Blake és dur! i difícil de fer-lo entrar en un text literari amè.

Però l’escriptora ho ha intentat, i tan bon punt pot aconseguir una bona frase, un context ben descrit, i ben documntat, la merda de la traducció, i la falta de capacitat, feien fallar el resultat final. Quin greu!!

En fi, però la lectura sempre és un plaer

FOTO: dues imatges de Blake!

NON SOLUM

Perquè cal ser un de sol si sent molts la vida es multiplica, s’intensifica fins a l’infinit? Podem ser tots els que volem en aquest món boig, perquè segur que un de molts servirà per entendre’l!
Tots i cada un dels Sergi Lopez que pugen a l’escenari porta un tros de cada un de nosaltres.
I sense veure-hi més enllà d’allò que hi ha davant els teus ulls l’artista exemplifica el seu art, dóna fe de perquè es conegut aquí i allà (per variar més conegut i reconegut allà que aquí).
Alguns objectes, 3 o 4 només, serveixen per situar-te, però no facis cas, que tampoc et serviran de massa, perquè el que situa al públic és ell tot sol!!!!!

Una història qualsevol, de la qual ens hi podem veure implicats en moltes ocasions (estar en el lloc menys esperat en el moment menys oportú) serveix perquè es trobin la gana i les ganes de menjar, la xerrameca més desbordada, amb les ganes d’escoltar, la veu, la cançó, el bolero, amb les ganes de ballar al ritme d’una història ben curiosa. Però quina història, si de fet no n’hi ha….. només les ganes de parlar per parlar, de cridar per cridar, de riure per riure. I ja està bé!!!!!

Surts del Teatre sense entendre massa res, buscant més enllà, sempre busquem més enllà els humans, quan sovint allò més senzill és el què és: la navalla d’Okam: no busquis tres peus al gat, que en té quatre!!!!!!!!! I ja està!!!!!

Perquè intenta dir-nos que està sol, si nosaltres som allà amb ell veient la bogeria, la rialla, la història, l’aventura? I hi som per fer-la encara més boja, més real, més atrevida, més sorneguera, i fins i tot per poder sentir (i no podem dir) allò que tots pensem. Per poder dir al nom del porc a aquells que s’aprofiten del diner públic i de la bona voluntat dels ciutadans en aquests temps que corren. Allò que ell crida, allò que ell insulta voldríem fer-ho nosaltres: gràcies Sergi per ser tu sol i tots els que t’acompanyen a dalt l’escenari, perquè així TOTS podem cridar ben fort que estem farts de tanta corrupció, tants robatoris, tant pendren’s el pèl!