PASSALTPAS

És un cosa molt important per mi;  la dansa, i des de fa bastants anys les danses tradicionals d’arreu del món, i concretament Passaltpas

I encara més des del 2001 gràcies a la meva feina com a animadora dins de l’entitat. Ensenyem danses, coneixem països, gent i cultures.

Arran de la celebració dels 20 anys de l’entitat hem aparegut a diversos mitjans, i la feina que fa 20 anys que fem s’ha fet més pública.

Entrevista a El 9 Nou
Entrevista a El 9 Nou

Ballem una mica de tot i una mica de res, intentem explicar perquè es ballen les danses d’una manera o d’una altra, volem posar èmfasi en l’aire, el ritme i la cadència de cada dansa, de cada regió i de cada país. Intentem fer arribar la passió de tenim a tots aquells que ho vulguin, i vist que seguim ballant després de 20 anys, tot i les pujades i baixades, crec que ho anem aconseguint.

 

Opa, pame, som-hi!

 

llegint guies

Jo voldria algun dia fer el que fan els altres: escriure amb belles paraules i deixar bocabadat i facinat a aquell que ho estar llegint…. No sé si hi arribaré algun dia, però mentrestant em vaig formant, és a dir, llegeixo i llegeixo, tot tipus de lectures.

Però les que realment em fascinen i m’encanten són les guies d’art. M’agrada llegir guies de tot tipus. Evidentment vaig començar fa una pila d’anys llegint les guies dels museus que visitava, i això m’ha permés tenir un bon arxiu, petit però força interessant, de guies dels museus més importants del món.

M’agrada veure com amb poques paraules, de manera planera, pots reduir aquelles belleses artístiques penjades als museus, en quatre frases ben ordenades. És un petit recull del que he vist, del que veure quan hi torni, i m’encanta.

Inicialment vaig començar amb les guies estàndars dels museus d’aqui (i de Granollers), les que recopilaven les obres mestres que el museu tenia, però després hi he anat afegint també guies exclusives de les exposicions temporals d’altres llocs, que més m’han impactat o dels artistes que més m’atrauen: tinc Rodin, Caravaggio, i la joia de la corona, la guia de l’art català, del que ha donat de si Catalunya en 200 anys, editada pel MOMA de Nova York!!!!!  Una meravella!!!

llegint guies

Recentment he ampliat horitzonts, i mai millor dit, per llegir guies. He buscat i trobat guies de viatges, pròpiament dites, però amb un punt afegit de ser una guia viatgera més personal, i sobretot en la vessant artística. En aquest cas tot just començo, i de fet ho he fet amb les grans ciutats i civilitzacions clàssicques de Roma i Grècia.

La felicitat de poder llegir en boca d’un expert la facinació d’aquestes ciutats, que sovint hi han viscut durant anys, i que ofereixen una presentació molt més personal que qualsevol altre Loney Planet.

I així quan tinc enyorant-se d’aquestes ciutats, dels seus museus i de les obres d’art que content (dins i fora de les sales expositives) m’endinso en algun punt de la guia, i hi torno a viatjar!!!

“les miserables”

La gent que em coneix sap que els musicals m’agraden, i podrien dir que sóc una mica pesada amb el tema. He vist musicals a la televisió, al cinema i al teatre, aquí i a fora. I m’agrada comparar el què he vist, on ho he vist, i qui ho ha interpretat. I gràcies a les noves tecnologies puc gaudir a casa, a través de youtube, dels musicals no he pogut veure en directe, o fer memòria dels que si he vist.
Tot plegat em serveix per tenir una idea del que m’agrada i el que no. Un criteri totalment personal, he!
Algunes vegades les pel·lícules musicals que miro o que m’agraden són per motius ben diferents…. o perquè hi ha una bona coreografia, o perquè les cançons són bones, o perquè els actors que hi surten no estan pas malament. Inclús veure l’impressionant Batman (Christian Bale) saltar, cantar i ballar, quan tenia 20 anys a Newsies, és també un plaer. Tothom té un passat musical!!!!!
Hi ha una sèrie de musicals a la història que mengen a part, que formen part del Musical en majúscules, i que compleixen tots els ingredients de l’èxit, la bona música, la lletra, l’emoció. Tot.
Alguns d’aquests i per sobre de tot trobem Les Miserables, que vaig descobrir fa molt anys, gràcies a la meva mare, cal dir-ho, dins del programa sobre òpera que feia en Marcel Gorgori al Canal 33. Veureu que d’això en fa molt de temps.
La vaig veure per primer cop i vaig quedar enganxada de per vida!!! Al llarg dels anys el somni era poder algun dia veure aquest musical en viu i en directe… però Londres s’ens resistia, i només podia veure i sentir-lo a través de la petita pantalla….
Al cap d’uns anys, en una visita a Londres amb tota la família (érem 11) vam comprar el CD del concert que havíem vist a la televisió. Quin luxe escoltar-ho amb tota la seva qualitat sonora!!!

Al cap d’uns quants anys més, (més de 10) Los Miserables (en castellà) arribaven a Barcelona!!!!

No podia perdre-m’ho per res del món, i tot i ser en castellà, i les reticències inicials, hi vaig anar una mica a l’expectativa, però no em va decebre gens ni mica.  Ben cantada, una posada en escena brutal, i l’emoció a flor de pell allà on era necessària.
Repte aconseguit!!!!
Però han passat un parell d’anys més i Los Miserables arriba en format cinematogràfic, i la meva por em fa pensar que potser no estarà a l’alçada, però que igual que l’espectacle teatral de Barcelona, al final em convencerà, perquè en definitiva Los Miserables és un gran musical, i per poc bé que ho facin, i amb la grandiositat de la pantalla tant malament no pot ser, oi??? Error!!!!!!!!
Ahir hi vam anar, amb la clara intenció de ser benevolent, d’acceptar que les estrelles cinematogràfiques que hi apareixen potser no són uns cantants 100%, però tot i això sabran el què es fan no? La decepció ha estat molt gran, i em sap greu.
A veure, hi ha problemes tècnics, interpretatius i també sonors.

Jo no sé si era cosa del cinema on ens trobàvem, però l’acústica d’un espectacle musical com aquest, no pot tenir unes deficiències tècniques tant grans. L’únic que musicalment estava a l’alçada eren els números solitaris (per exemple: Fantine amb I dreamed a dream, i Marius amb Empty chaire and empty tables), però la resta, i en concret els moments corals com les cançons de One day more, Can you hear the people sing, Lovely ladies no tenien cap força. I no tant sols força, diria que no havien pujat prou el volum, faltaven cantants, faltava emoció a les cares que cantaven. El fet de gravar-los cantant en directe potser donava més realisme, però potser és el mal més gran de la pel·lícula. Han buscat una gran interpretació i l’han aconseguida, d’aquí que qui no conegui el musical anteriorment surti emocionat i plorant i aplaudint, però no han trobat cantants, i en una pel·lícula de més de dues hores que canten constantment, calen uns grans cantants!!!!! A la gran cançó de The master of the house, hi faltava de tot, energia, gràcia, gent, espectacle. És una cançó que és una festa, que cal veure l’ambient desvergonyit dels propietaris, i hi faltava de tot i més.

Les barricades eren de joguina (els decorats i l’atrezzo) i la poca intensitat amb què ca ntaven les cançons semblava realment que els actors no es creguessin res. Semblaven de mentida. Algun crític ha dit que no es veuen els diners que s’han gastat, perquè quasi bé no es visualitzen els decorats per culpa de l’excés de primers plans, i és cert, a més a més en els moments de lluïment col·lectiu falten extres, falten balls, coreografia, i posada en escena.
Pel que fa a la interpretació dels actors, cal dir que són això, actors, i no cantants, que és el què haurien de ser. Un musical tant exigent vocalment com aquest potser s’hauria d’haver buscat més professionals del tema, i no tant cares conegudes. I l’exemple més clar, és que qui és més solvent en tota l’obra és Eponine, que curiosament és una de les cantants que ja va fer el musical teatralitzat a Londres.
Els actors triats no són dolents, i en les peces claus la interpretació és realment brillant, sobretot Valjean en Who am I, i Fantine a I dreamed a dream. On es veuen correctes els primers plans. La resta són excessius i prescindibles.
Per mi el gran error és Rusell Crown. Amb ganes de posar algú famós tant allunyat d’aquest gènere que pugui donar generar expectatives a l’espectador, és el gran fisco de la pel·lícula. En el moment de recitar, quan mig parla i mig canta està prou solvent, i la imatge que dóna de militar dur i inflexible és bona, però en el moment de ser un cantant, de donar intensitat amb la veu, s’escapa tot!!!!
Dins l’apartat tècnic, ja hem comentat l’abús dels primers plans, que amb la intenció de donar protagonisme a les cançons, han generat una sobre explotació dels rostres dels actors. Hi ha altres  maneres de donar força a la veu, i si fas cinema encara més: moure la càmera, fer un muntatge més àgil, no sé… representa que el director Tom Hopper en deu saber de fer cinema, no?
I una cosa que m’ha semblat curiosa és que tot i l’extensa durada del film, el muntatge de les escenes m’ha semblat atropellat, enganxades, sense donar una continuïtat a la història. Inclús en algunes ocasions escenes forçades sense explicació (excés de pluja a les escenes d’Eponine, sense raó, muntatge massa brusc en la cançó d’en Marius Empty chairs, empty tables)
I la pregaria de Valjean… Ja m’estranyava a mi que no sortís a cap trailer de la pel·lícula, ni a cap comentari de cap crític. Una cançó que per ella sola omple l’escena, que només per escoltar-la ja val la pena tot, queda fluixa, i jo que no hi entenc en música diria que falta alguna nota més alhora de cantar-la.
Ara caldria buscar coses bones, i em costa, i sent el musical que és, em sap greu.
Dos detalls bonics i tendres pels més fans: l’aparició de Colm Wilkinson com a mossèn, i la mort d’Enjolras fent una còpia exacte de la mort en l’espectacle teatral.
En resum, els espectacles al Royal Albert Hall i del O2 de Londres són impressionants, emocionants, ben cantats, i dins de les limitacions del format televisiu ofereixen una espectacularitat, amb el control de les llums, de l’espai, impecables. Una gran força musical, gràcies a les interpretacions principals, però també al cor principal i l’immens cor secundari que acompanya i donar llum i color a les grans grans cançons.
L’espectacle de Barcelona, més teatralitzat, tenia una gran bellesa vocal, uns principals personatges amb tendresa i emoció impecables.
L’espectacle de Tom Hopper no té res d’això….. en cap moment del film em vaig emocionar. I dir-vos que quan veig els altres espectacles, encara ara, des de la pantalla de l’ordinador, m’emociono. I això és un bon senyal per uns i un mal senyal pels altres…
Tot i això, quan surti el DVD m’el compraré…. una que és molt fan i una mica friky!

 

SOPA, podré tronar enrera

Al final ho vaig aconseguir: SOPA DE CABRA!!!

El concert de Sopa de Cabra de Tarragona va servir per fer un salt en el temps, viatjar al carrer dels torrats un cop més. Fer un d’aquells salts que es fan sense paracaigudes perquè saps que l’aterratge serà segur i autèntic. Hi ho va ser! Va ser com si estiguéssim altre cop somiant.

Amb una potencia descomunal, finalment els vaig poder gaudir (tot i les recances d’en Marçal), com feia temps que desitjava. Tornar a escoltar aquelles cançons, des de la força i la potencia que només poden donar els directes més roquers, va ser un gran èxtasi global. Ja ho deia el mateix Gerard Quintana, que aquells instants del temps valia la pena viure’ls, i que ell es volia quedar allà amb nosaltres, tots embolicats amb la música, l’ambient i les lletres.

Una nit com aquesta va servir per tornar enrera, tornar a aquella època que teníem 15 o 20 anys, i sortíem de nit, de concerts, de festes majors. Amb un grup de gent ben diversa, sorgits la majoria de l’escoltisme, però arreplegant molta altra gent.

Cada una de les cançons del grup em servia per fer memòria d’una pila de moments viscuts en aquella època: com el campament de Ràngers cantant una i una altre vegada el mai trobaràs. O cantant el boig de la ciutat viatjant de camí a Londres amb la família fent girar i girar el K7 de La Roda dins el Ford Taunus del pare.
El gran concert del Sant Jordi ben acompanyats per Els Pets, Sau i Sangtraït. I cantant l’Empordà amb el micròfon de Can Vilalta en alguna nit de Cap d’any

La xafarderia ens farà pensar que han tornat per calers, que necessitaven omplir la butxaca i que aquest és l’únic motiu pel qual s’han tornat a trobar. Que les seves diferencies artístiques, musicals i personals van fer petar la gallina ara fa deu anys, i que la necessitat d’alguns o de tots ha fet que es tornessin a trobar. Però és cert que, si no hi hagués hagut la necessitat per part de tota la resta de tornar a reviure aquells temps per part de tota la població, els fans, els nostàlgics, potser no haguessin omplert tres Sant Jordi, no?

Tot i això, jo agraeixo que ho hagin fet, que hagin tornat al passat només durant unes hores, perquè això m’ha permès reviure aquells anys d’adolescent inoblidables.

L’endemà la realitat ens farà tornar. L’endemà el clímax ja ha passat, ja ha deixat de ser una bombolla del temps, i la música torna a ser dins els discos (els LP’s o K7 que corren per casa) i la memòria i la nostàlgia torna a fer de les seves. I cada un de nosaltres seguirà fent els seus propis camins. I les cançons es faran inmutables amb el temps.

En Pitus s’ha quedat sense pare

Doncs si, l’autor de El Zoo d’en Pitus ja no hi és.

I això m’ha fet pensar que segurament és culpa d’aquest home, Sebatià Sorribas, que una servidora és tant aficionada a la lectura. I ho sóc perquè aquest va ser dels primers llibres que vaig llegir, primer com a lectura escolar i després com a plaer.

Recordo haver-lo llegit d’una tirada durant una nit. Recordo els personatges, potser no el nom (tret d’en Pitus, és clar!) però si recordo la història, el perquè de tot plegat (que diria el Monzó) i la valentia i la generositat que fa que una colla d’amics, d’aquells que n’hi han pocs, fan revolucionar un barri per ajudar un pobre nen malalt.

Aquest llibre em va marcat molt, moltíssim. I fins avui no hi havia pensat!!!
Donaré les gràcies a l’autor d’aquesta història, i ho faré de la millor manera possible ara que ell no hi és. Tornant a rellegir els seus llibres.

una nit amb Jonah Smith

Un dels descobriments més bons que hem tingut en Marçal i jo com a parella ha estat JONAH SMITH, i entre regals de Nadal i aniversaris hem anat omplint casa nostra amb la seva discografia.

I aquest dimecres no serà menys.

Aquest cop sí. Ve a Catalunya i no ens passa per alt!

Aquesta vegada a Barcelona, perquè tot i tenir el guitarrista del Vallès, aquest cop s’ha tirat cap a la capital per oferir un concert on presentar el seu nou treball.

Espero amb ganes el concert de dimecres i el seu nou disc.

Aquí teniu la web: JONAH SMITH

UNA NIT DE ROCK

M’encanta anar de concerts!!!!!!

Sentir en viu i en directe la música a tot drap i vibrar amb les cançons, em fascina!!!!

I ahir vam anar a veure AEROSMITH.
I déu n’hi do!!!! Una nit de rock and Roll 100%. Amb bona companyia i bona música.

A ritme de grans clàssics que feien aixecar passions a tota la gent que omplíem el Sant Jordi (uns 18.000). Guitarres, bateria i veu! Cantant cada una de les cançons que coneixíem, i vibrant amb el so, les llums, les imatges, el ritme!
Una nit brutal!!!!

Llegeixo les critiques dels diaris del concert ahir a la nit (com no, jo sempre vull llegir opinions de la gent) per saber què hi diuen els entesos i si s’assembla al que jo he sentit!

La conclusió és que fa 10 anys que no publiquen cap disc però potser no fa falta. Fa temps que viuen dels èxits del passat, però aquests èxits els han portat allà on són ara. I per això El Sant Jordi estava ple, i la gent cridava les cançons, i nosaltres aplaudíem animats seguint el ritme de totes elles.

Una nit de rock com feia temps que no vivia.

I les comparacions no són mai bones, bàsicament perquè cada concert i cada grup té les seves pròpies armes per captivar-me.
I si d’Elton John em captiva la seva veu, les seves cançons amb ell tot sol dalt del piano, del Bruce, em fascina la seva capacitat de posar-se el públic a la butxaca, perquè només hi ha un Boss i és ell, i d’U2 m’hipnotitza la magnificència del seu espectacle. Ahir amb Aerosmith vaig veure i viure el rock and roll en estat pur!!!!!

sant jordi: llibres i roses….

Un altre Sant Jordi arriba i enguany no hi ha roses al jardí. Amb el temps que ha fet entre vent, pluja i neu el mes de març i abril, els rosers del pati van una mica bojos, i no saben massa quan han de sortir.
La qüestió és que no hi ha roses, però si que hi ha llibres. Aquests no falten a la cita. I com que no depenen de la natura, les grans editorials fan la feina grossa i treuen el “santcristogros” i proven de guanyar la partida del llibre més venut.

Jo normalment no entro en aquests jocs i acabo comprant i llegint el que el cor em diu que em pot agradar, i poques vegades falla. De fet quan he fet més cas a la publicitat que a mi mateixa, he fracassat…

La llista no és pas petita, m’he posat les botes, com se sol dir, amb:

– El llegat de Judes deF. Miralles i J. Bruna, una d’aventures guiada pel gran traïdor de tots els temps
– Dime quién soy de Júlia Navarro, perquè de tant en tant també haig de llegir en castellà
– Set dies de juliol de Jordi Sierra i Fabra, un escriptor que sempre m’ha agrdat
– El noi de Sarajevo de Jordi Cussà, una història crua enmig d’una guerra injusta

i encara en caurà algun altre….

I mira que m’agraden les roses, i el que significa, i que m’en regalin, i que signifiquin amor… però amb els llibres… també faig.

paraules, altiva arquitectura

Nosaltres, ben mirat, no som més que paraules,

si voleu, ordenades amb altiva arquitectura

contra el vent i la llum,

contra els cataclismes,

en fi, contra els fenòmens externs

i les internes rutes angoixoses.

Ens nodrim de paraules

i, algunes vegades, habitem en elles,

així en els mots elementals de la infantesa,

o en les acurades oracions

dedicades a lloar l’eterna bellesa femenina,

o, encara, en les darreres frases

del discurs de la vida.

Tot, si ho mireu bé, convergeix en nosaltres

perquè ho anem assimilant,

perquè ho puguem convertir en paraules

i perduri en el temps,

el temps que no és res més

que un gran bosc de paraules.

I nosaltres som els pobladors d’aquest bosc.

I més d’un cop ens hem reconegut

en alguna antiquíssima soca,

com la reproducció estrafeta

d’una pintura antiga,

i hem restat indecisos

com aquell que desconeix la ciutat que visita.

Però la nostra missió és parlar.

Donar llum de paraula

a les coses inconcretes.

Elevar-les a la llum amb els braços de l’expressió viva

perquè triomfem en elles.

Tot això, és clar, sense viure massa prop de les coses.

Ningú no podrà negar que la tasca és feixuga.

M. MARTI I POL