fent una volta per les mentides de la història ens queda això, històries que són mig veritat o mig mentida. Aquells que han fet abançar el temps, que han sortit als llibres moltes vegades no són el que semblen, o han estat mal interpretats.

Que si Colon era català o no, mai ho sabrem, la història explicada fins ara diu una cosa, però sempre té la raó absoluta. Aquí teniu diversos fragments d’aquesta història plena de mentides:

“Curioso fenómeno éste de la mentira, que afecta a todos los àmbitos de la exixtencia. La vida cotidiana está plagada de falacias, de las que no se salvan ni las noticias de hoy, que son la actualidad, ni las de ayer, que constituyen la Historia. (…) Y es que la Historia es un organismo vivo que es atacado con mucha frecuencia por el virus de la mentira.”

Al final del llibre trobem una reflexió que fa molt de temps que la tinc al cap.
En el món actual podem pensar que tothom és dolent, que estem molt malament, que ens eliminarem uns als altres, però…

ballant beethoven

Mogudes per la “Fama” hem anat a veure Beethoven, l’espectacle del Ballet de Victor Ullate que aquest divendres feien al Teatre Auditori de Granollers. La sala estava plena, i crec que no ha decebut a ningú.

Quatre peces musicals del compositor han servit per presentar 4 peces coreogràfiques de gran bellesa sobre l’escenari.

TRES: 3 ballarins; un noi i dues noies, que es troben, s’enamoren, es separen, discuteixen, riuen, ploren. És a dir, la relació que s’estableix en aquest trio quan hi ha amor i odi barrejat. Tant és que sigui estimació o amistat, la peça que entra a dins una relació de dos aporta canvis, reaccions diverses que generen sentiments contraposats. Els tres ballarins (una mica freds inicialment) estableixen aquesta relació d’ara t’estimo, ara t’odio, entre tots tres. La part visual i escènica és el què més crida l’atenció: les mans que sense saber d’on venen ni de qui són, ens marquen el camí, ens manen, ens ensenyen, ens limiten, ens avisen, ens desesperen.

APRES TOI: Homenatge al coreògraf Maurice Béjart que va establir la base de dansa contemporània d’aquest segle. Un referent que Ullate vol homenatjar a través d’aquesta Simfonia nº7 de Beethoven que li transmet genialitat, magnificència. Un sol ballarí (el motiu de la meva visita al Teatre, jiji) que dóna motius prou vàlids per ser a dalt l’escenari. Sobrietat escènica, força al cos, a les cames, a les mans, que s’extenen més enllà del propi ballarí i arriben a l’espectador. En resum: força musical.

LABERINTO: l’Opus 11 de Bethoven ens presenta l’amor impossible, la lluita de la parella sota la força de la música del compositor. Aquest cop la parella de ballarins ens ensenya molt més la força de l’amor, el diàleg entre ells, la bellesa dels moviments, la tècnica depurada. La dansa més clàssica de tot l’espectacle.

Una mitja part, i jo en vull més, i les expectatives són molt positives.

Ara arriba el plat fort de l’espectacle: la PASTORAL, i els 3 moviments de l’obra plantejats el 1r com un ball sol, un cant a la natura, als jocs a l’aire lliure, als moviments frescos, oberts. Tota la companyia balla acompanyant el ballarí principal que com un nen (vestit com a tal) es belluga per una natura exuberant i fresca. Gestos nous, gran tècnica, expressió, moviment, rapidesa. I tot emmarcat per el gran mirall que suspès del sostre ens torna la imatge del ballet.
El 2n i 3r Moviment s’encavalquen un amb l’altre per explicar la història del vells que caminen per aquest espai com si fos la vida. La parella principal, amb gran gestos i una expressió ben trobada es transformen tots ells en cossos neutres (sense vestuari, ja no hi ha res, només el gest). Tots ells es mouen al ritme de la natura, vull dir de la música. Aquesta part ens permet gaudir, ara si, del gran mirall suspès a l’aire i ens dona imatges de gran plasticitat i bellesa. El ballet es belluga com un sol ésser, com una sola ànima d’aquesta naturalesa.
La Pastoral és l’evolució de la vida, des del nen que juga fins als vells que passegen. L’últim moment, l’últim pas per la vida és quan ja no som ni homes ni dones, ni joves ni vells: som éssers sense nom però amb força, energia, encara per ballar, per bellugar-nos per aquesta vida i aquesta natura tant plena d’energia.

Un gran desplegament de tècnica, bellesa, color, força, música i ball.

moltes sèries de televió

Com si fes la llista per anar a comprar al super, aquí van les sèries que en aquests moments omplen el meu temps. A falta d’una programació televisiva decent i que quan estic a casa vull veure el què em ve de gust, aquí hi ha el TOP TEN actual:

* l’ordre no altera el producte

BATTLESTAR GALACTICA

L’estrella de combat més vella de la colònia, però que ha donat per 6 temporades d’infart. Un dia faré un comentari per aquesta sèrie que és un punt i a part!

FRIENDS

Perquè a la gran ciutat de Nova York hi ha les millors sèries d’humor, i aquesta va marcar un abans i un després. Per ser moderna, per marcar tendència.

LOST

Perquè sempre hi haurà una illa fantàstica on perdre’m amb….. El què està generant aquesta sèrie més enllà dels seus 40 minuts de cada capítol és digne de mencionar. L’únic problema és si el final, tant proper, estarà a l’alçada.

THE WIRE

L’últim descobriment de la HBO, una joia!!! diferent a tot!!!! Tot té el seu temps, tot va al ritme que ha d’anar, la realitat política, policial, conflictiva, judicial, vista en 16-9

THE BIG BAND THEORY

Toc, toc, Penny, Toc, toc, Penny!!!!! Tot i ser força estereotipada, marcant els rols de cada personatge i sense sortir massa… fa riure, és moderna, virtual i divertida. I pels 20 minuts que dura, ja està bé!

HOUSE

Una de tantes de metges, però diferent. Un actor còmic anglès que seguia els passos destornillants de l’Escurçó Negre mai hagués pensat, ni ell ni nosaltres, que estaria on està.


E.R. URGENCIAS

Perquè d’aquí surt George Clooney, el millor. I perquè és de les primeres sèries que m’han fet plorar! És antiga, i sense en Clooney no és el mateix, però val la pena fins i tot tornar a l’inici de la sèrie per gaudir-ne ara a l’ordinador com quan a TV1 la feien a la una de la matinada

24

Tot i que estic encara a la tercera temporada i em sembla que en té 7 o 8. Fins ara està generant força expectació. I el president David Palmer és força revelador, oi?

La llista és llarga i no té final……

viatge per les mentides de la història

Dels llibres que estic llegint ara he trobat un que em fa molt el pes. És diu: VIAJE POR LAS MENTIRAS DE LA HISTORIA UNIVERSAL i està molt bé. No és una novel·la, sinó que és un recopilatori d’històries vistes al cine, o explicades a través del boca-orella al llarg del temps, sobre la història i les històries de personatges mítics o reals, que tant uns com altres han desvirtuat i han modificat en benefici del cel·luloide i la fama: vaja, publicitat ben intencionada per vendre més, per convertir allò que va ser real, en quelcom més fantàstic i versemblant….

La qüestió és saber la gran diferencia que hi ha entre el què fins ara sabíem, el què ens han “venut” al cinema i a la literatura, i el que realment va passar.
Sovint la història real no és tant meravellosa, ni de bon tros de com ens pensàvem. I la realitat és més, això, real. I que els personatges que van fer història, són això, persones que van viure aquell temps i aquell moment.

Un llibre recomanable per obrir els ulls a la història real, i deixar-nos de mentides. I a més a més escrit amb un aire planer, divertit, sincer i real.

aquest home és molt gran

Doncs això, un cop més Grècia ha arribat a Granollers de la mà de la seva música, de les seves danses, i en aquesta ocasió també a través de les seves lletres. Les danses d’Àsia menor sovint són cantades amb una passió quasi bé desgarradora. De fet una de les danses més emblemàtiques d’aquesta regió és balla i es canta en solitari, amb alguna copa de més i desgranant amb passió i dolor les penes de la vida….

Però aquest cap de setmana no hem patit pas massa… Les danses han sigut de passos senzills però de ritmes estranys, com moltes coses que ens venen de fora.

I el responsable d’ensenyar-nos-ho ha estat aquest home, un home molt gran (tant literalment com simbòlicament). Perquè les talles XXXL estan fetes per ell, però al mateix temps l’aire, el posat, el cos i els braços!!!! estan ben col·locats, ben marcats, i serveixen també per ballar, potser més que en cap altre regió grega.

més estupidesa

A l’anterior post parlava de l’estupidesa humana. Extret del Diari Avui i recomanat per una bona amiga, explicava la teoria exposada per un historiador italià que va analitzar científicament l’estupidesa humana.
I jo em pregunto: com es pot analitzar fredament una cosa així?
En un moment que estàs enfadat amb el món, que no vols amics, com pots trobar la tranquil·litat per analitzar un comportament humà com aquest???

Doncs si es pot!!!!
Pots analitzar els comportaments humans i classificar-los segons les vegades que una persona, o els motius que ha portat a aquesta persona a fer alguna acció en concret.
I sovint et trobes que quan analitzes científicament, fredament, lògicament, els paràmetres de l’estupidesa humana et trobes exemples clars, elements concrets que identifiquen i exemplifiquen aquests estereotips de la conducta humana.
No sóc psicòloga i no vull pas posar-me allà on no em pertoca… però es ben cert que com a persona que sóc i com a membre actiu de la societat on visc, trobo que hi ha molta estupidesa pel món i que els 4 nivells estan molt clars en aquest món que vivim!!! I et fas creus de veure i viure amb aquests models de persona, intentar tirar endavant un projecte, una entitat, una idea, una ciutat i un país, trobant-te una i una altre vegada amb estúpids d’aquesta mena.

En fi… reflexioneu tots, i trobareu una pila d’estúpids per aquests móns de Déu.

Sovint jo també puc formar part d’alguns d’aquests 4 tipus d’estupidesa (en algun moment puntual, espero). Però espero i desitjo mai fer-ho de manera voluntària, mai residir-hi massa estona, perquè la gent del meu voltant s’en ressentiria i m’anirien deixant sola!

lleis de l’estupidesa

S’estableixen quatre categories fonamentals de persones:
els incauts
els intel•ligents
els malvats
els estúpids

Els incauts són aquells que realitzen accions que suposen una pèrdua per a ells però un guany per a algú altre;
els intel•ligents es reconeixen perquè les seves accions els beneficien a ells però també als altres;
els malvats, com el seu nom indica, es caracteritzen perquè actuen sempre en el seu benefici, encara que això comporti causar algun perjudici a algú altre;
els estúpids es fan notar perquè les seves accions absurdes fan mal sempre als altres sense que ells hi guanyin res: al contrari, molt possiblement ells també en sortiran perjudicats: són els superestúpids.

Per altra banda, les tres primeres categories no són estanques, sinó que es comuniquen i poden ser intercanviades: per exemple, una persona intel•ligent pot comportar-se ocasionalment com un incaut o com un malvat, el malvat pot tenir un descuit que el faci actuar com un incaut i és perfectament possible que un incaut s’il•lumini amb un rampell d’intel•ligència. Tot això és així perquè, en qualsevol dels tres casos, estem parlant de persones que actuen racionalment, de manera que els seus comportaments, fins i tot encara que resultin moralment reprovables, segueixen una lògica comprensible.

L’estúpid, en canvi, és intransferible a cap altra categoria i actua sempre amb una coherència estremidora: és estúpid tothora i en qualsevol situació, i no té objectius ni finalitats a partir dels quals es puguin avaluar els seus actes. És temible perquè és imprevisible: l’única cosa segura és que acabarà fent mal per allà on passi.

És en funció d’aquestes dades empíriques s’enuncia les cinc lleis fonamentals de l’estupidesa humana.

– Primera llei fonamental: “Sempre i de manera inevitable cadascun de nosaltres subestima el nombre d’individus estúpids que circulen pel món”.
– Segona: “La probabilitat que una persona determinada sigui estúpida és independent de qualsevol altra característica de la mateixa persona”.
– Tercera: “Una persona estúpida és aquella que causa danys a una altra o a un grup de persones sense obtenir-ne un profit, i fins i tot obtenint-ne un perjudici”.
– Quarta: “Les persones no estúpides subestimen sempre el potencial nociu de les persones estúpides. En especial, els no estúpids obliden constantment que en qualsevol lloc i moment, i en qualsevol circumstància, tractar i/o associar-se amb individus estúpids es manifesta infal•liblement com un error costosíssim”.
– Cinquena: “La persona estúpida és el tipus de persona més perillós que existeix. L’estúpid és més perillós que el malvat”.

Són cinc lleis que convé gravar-se dins la memòria i tenir-les presents en qualsevol situació de la vida:

mai se sap per on pot aparèixer l’estúpid de torn per procedir a amargar-nos la vida.

* De l’historiador de l’economia Carlo Maria Cipolla

the wire

En el món freaki de les series començo a descubrir una de nova.

aquí teniu una critica de la web espoiler

Si CSI es velocidad —pim, pum, a la bolsa—, The Wire está basada en el detalle: un solo caso puede durar una temporada completa. Si en CSI los protagonistas hablan demasiado, nunca duermen, lo explican todo en voz alta, verbalizan sin necesidad para integrar al espectador; los policías de The Wire trabajan en silencio, se quedan dormidos cuando tienen sueño. Fallan. Les importa un pito que más allá haya una teleplatea neófita.
The Wire comenzó a emitirse en junio de 2002 y la cuarta temporada acabó en diciembre del año pasado. La quinta, por gracia de Dios, viene en camino para 2008. Cada temporada está compuesta por doce (a veces trece) capítulos de una hora de duración. Las actuaciones son, en todos los casos, excepcionales.
En la primera temporada un grupo de policías de Baltimore intenta desbaratar una red de tráfico de drogas común y corriente. Nada del otro mundo. El obstáculo, en este caso, es que los testigos no hablan, los acusados no se desmoronan, los policías tienen familia y problemas para llegar a la escena del delito a tiempo, los jueces están más interesados en sus carreras que en la Justicia, balística no funciona siempre bien, la burocracia es agotadora, los micrófonos escondidos acoplan, los sargentos se emborrachan, el café está frío y los malos, muchas veces, son más nobles y mejores que los buenos.
The Wire es la verdad, lo real, lo que pasa en los arrabales de este mundo, en los verdaderos submundos norteamericanos. La grandeza del guión (asentado en un humor sutil, como el delineador invisible en una mujer que no parece maquillada) nos va llevando de la mano a una composición de lugar que bebemos de a sorbitos, sin prisas. No hay síntesis en esta trama, no hay finales apresurados. Es una larga y maravillosa película de trece horas de duración, repartida en una docena de capítulos magistrales.
Hay que tener un sillón muy grande. Hay que tener doce noches libres y cerveza fría. Porque estamos ante otra serie de HBO de ésas que, después de verlas por descarga, nos dan ganas de comprar los DVD originales para sentirnos seres humanos completos.

he après

He après que ningú
no és perfecte…
fins que t’enamores.
He après que la
vida es dura…
però jo ho sóc més!
He après que les
oportunitats no es perden mai…
les que tu deixes escapar
les aprofita un altre.
He après que quan sembres
rancúnia i amargura…
la felicitat se’n va a
un altre lloc.
He après que hauria d’utilitzar
sempre bones paraules…
perquè demà potser
me les hauré d’empassar.
He après que un somriure
és un mètode econòmic…
per millorar el teu aspecte.
He après que no
puc escollir com em sento…
però sempre hi puc fer
alguna cosa.
He après que quan el teu nadó
t’agafa el dit amb la seva maneta…
et té enganxat a la vida.
He après que tots volen
viure al cim de la muntanya….
però tota la felicitat
esdevé mentre hi puges.
He après que cal
gaudir del viatge…
i no pensar només en la
meta.
He après que és millor donar consells
només en dues circumstàncies…
quan són demanats i
quan en depèn la vida.
He après que com
menys temps malgasto…
més coses faig.