En Català

Sens dubte,

Parlo en català,
penso en català,
escric en català,
somnio en català,
estimo en català,
m’il·lusiono en català,
recordo en català,
imagino en català,
gaudeixo en català,
llegeixo en català,
ploro en català,
m’emociono en català,
treballo en català,
estudio en català,
el meu nom està en català…
visc en català!

L’any passat a Catalunya 3 famílies van demanar NOMÉS castellà a les classes i ara tot el sistema d’ensenyament català trontolla.

L’any passat, a València, 70.000 famílies van demanar ensenyament TAMBÉ en català i… ni cas.

També a València 100.000 persones van demanar rebre el senyal d’una televisió pública en català i… ni cas.

Destruir la immersió és un mètode d’extermini lingüístic.

L’objectiu: la imposició, la sot-missió i l’extermini d’una cultura i d’una nació.

SOMIEM

 

SOMNIEU. És clar que sí, somniem constantment.

ESPEREU MASSA. És clar que sí, ham après a esperar i ho esperem tot.

VOLEU MASSA. És clar que sí, volem massa, més, tot, àvidament.

TENIU MASSA PRESSA. Sí, és clar que sí, caminar, arribar, recomençar, tenim pressa, molta
pressa.

SOMNIEU. Sí inevitablement, el somni d’avui com possibilitat del demà.

ESPEREU MASSA. És clar que sí, i no ens fa cap vergonya ésser esclaus de l’esperança.

VOLEU MASSA. És clar que sí, és el nostre dret rabiós, i encara més el nostre deure.

EXIGIU. És clar que sí, apassionadament o amb tristesa.

I tanmateix, i tanmateix, millor així,

millor un poble que es mou,

encara que, a vegades, precipitadament

encara que, a vegades, massa prudent,

encara que, a vegades, brut, baix, rastrer,

encara que, a vegades, sublim,

millor així, amb tota la seva condició humana, estranya i senzilla;

millor així, que no un ramat de xais sotmès al càlcul dels ordenadors
d’interessos.

Per això, que ningú no s’avergonyeixi de dir, que ningú no
s’avergonyeixi de cridar:

somniem, si, constantment, somniem sense límits en els somnis,

somniem fins l’inimaginable.

Somniem sempre,

i ho esperem tot, hem après l’art d’esperar, aquest art d’esperar

en nits interminables d’impotència; sabem esperar i ho esperem tot, tot,

i ho volem tot, volem l’impossible per a arribar al possible,

volem el possible per a arribar a l’impossible;

millor així, amb tota la seva condició humana, estranya i senzilla;

millor així, que no un ramat de xais sotmès al càlcul dels ordenadors
d’interessos;

per això, si mai ens diuen, si mai ens gosen dir…

SOMNIEU. És clar que sí! constantment, somniem sempre.

Si en dieu: ESPEREU MASSA. És clar que sí, hem après a esperar, i ho esperem tot.

Si ens dieu: VOLEU MASSA. És clar que sí, volem massa, més i tot, àvidament.

Si ens dieu: TENIU MASSA PRESSA.

És clar que sí, caminar, arribar, recomençar, sí, tenim pressa.

participació


Alló que és diu que Granollers és un mocador, i que trobes la mateixa gent a tot arreu i que sempre som els mateixos, és cert, i moltes vegades això fa pensar que només son quatre els que movem la vida social, cultural (i política) de la ciutat.

Però aquests dies he pogut veure que hi ha algú més enllà, he vist més gent que no coneixia, que no sabia pas d’on sortien. I de fet segur que ells també devien haver pensat el mateix de mi. I de fet m’ha agradat, he pensat que no tot està perdut que hi ha força gent que pot tirar del carro de totes aquestes coses… I no està pas gens malament!!! La consulta ha servit per això (entre d’altres coses).

Tot i això no podem tirar cuets. També és de destacar la participació una mica baixa en la consulta, però sobretot la implicació o la falta d’implicació d’una franja d’edat molt concreta en la que tot els hi rellisca.

Fer front a aquell avi, aquell senyor que va viure la guerra, que fa 30 anys que viu aquí i que encara no parla català és dificil. No pots pas fer-los canviar una opinió que tenen tant i tant marcada, fixada, viscuda per una època dificil de dictadura, de franquisme negre i dur.

Però fer front a la situació que vivim ara, del passotisme d’una part molt gran i important de la població és encara més greu. Perquè aquesta població són el jovent i d’aquí 10, 15, 20 anys seran els que moguin el país, i ara per ara, no sembla que vulguin moure masses coses…

Però des de la força que pot fer una sola persona, que unida a una altra, i a una altra, i al final ser un gran grup, potser podem arribar a aconseguir-ho….

Aquest diumenge 25A ha servit per anar fent feina de formiga, i potser anar aconseguint de mica en mica, una mica més de llibertat, d’expressió, de compromís.