la nova vida laboral…

Feia dies que no escrivia i no pas perquè no tingués coses a dir, sinó perquè el temps em passa per sobre i no dono l’abast.
Perquè els canvis són força grans i cal adaptar-se de mica en mica, i anar una cosa darrera l’altra, o almenys intentar que així sigui.

Ara el local del carrer travesseres ja està pràcticament buit, he venut tot el què he pogut i de fet estic força contenta per això, ja tinc per la mà els mercats de cada poble, Mas Jalech i el meu nou jefe-soci.
Ja començo a organitzar d’una manera satisfactòria el dia a dia de les dues empreses, a vegades algunes coses s’em retrassen i m’agafen fora de lloc, però d’altres les vaig fent amb pas ferma i ben fetes. I de fet estic contenta!!!!!

Les noves tecnologies m’han donat un mòbil nou que em facilita la feina, més endavant potser arribarà un portàtil com déu mana. De moment seguirem amb el vell ordinador que demana a crits una jubilació, però encara no toca, encara ha de fer feina.

Estem reorganitzant casa nostra, Ca l’Inesita, per adaptar-la a la nova seu de El Cabàs, a casa l’àvia també hi caurà alguna cosa. I torno a voltar pel Vallès i per Barcelona a repartir comandes, com abans. Com abans, com quan vam començar però amb l’experiència apresa, amb els coneixemnts de com s’han de fer les coses. I crec que pot funcionar!

Un altre tema a part és el banc, que aquest va fent la seva, i ens regeix les vides vulguem o no. Però mirarem de ser més fort que ell i aguantar l’envestida!

Per la resta, tot va avançant!!!!!!!!!!!!! i feliç!

Ara sí, canviem!

Ara sí, ara sí sembla que tot roda.
Cap al cantó que sigui, cap a la direcció que pertoca, però la qüestió és que una decisió presa, a consciència o no, ha generat una cadena de moviments.

I ara tanco la botiga “física”, i ara hem truquen per feines.
I ara liquido, i ara venc més que mai.
I ara dic plego, i tothom em trobar a faltar.
I ara faig un pas endavant, i tothom diu que perquè, que el món no està tant malament.

Si hagués trobat feina, si em trobessin tant a faltar, si tota aquesta gent vingues a comprar, no tancaria, no faria aquest pas, no canviaria.

Però ho faig. I des del moment que he pres aquesta decisió, em sento feliç, descansada (és un dir), tranquil·la, esperançada. I sinó em sentis així, valdria més que no em mogues de lloc. Per tant, tant malament no ho he fet, tant dolenta no pot ser la decisió.

balanç 2010

Un balanç. No és pas fàcil. I sempre recordem amb més intensitat el que ens ha passat aquest últim mes, que el què vam viure el mes de gener, que ara es veu tant i tant lluny.
Intentar buscar moments feliços d’aquest any és difícil. Buscar moments tristos, no tant. I això fa que la balança caigui una mica cap a l’altra banda.
Ha sigut un any llarg, tot i que ha durant 12 mesos i 365 dies com qualsevol altre any. Però hi han hagut dies que han costat molt de tirar endavant, i d’altres han avançat sigil·losament sense adonar-nos-en.

He anat fent com qualsevol altre. He treballat, he viscut, he rigut, he plorat.
Records que ara em venen a la ment, i que el blog i el facebook ajuden a recordar. Un gran anys tecnològic!

He ballat. Jo sempre ballo. I el curs 2009-2010 ha sigut sonat, i no pas per coses bones. Les poques que hi ha hagut han quedat tapades per les males cares, els mals humors, i les ganes de tocar la pera. Però la sort és que l’inici del nou curs (octubre 2010) l’hem superat amb nota. I l’esperança no és perd.

He llegit. Jo sempre llegeixo. I els llibres que han omplert aquest últim any han sigut variats, bons i dolents. Però no n’hi ha cap que hagi sobresortit de la resta. Destacar el final d’una saga, en Harry. Destacar el descobriment de “el noi de Sarajevo” i el “caçador d’estels”. Destacar alguna decepció que sempre fa llàstima. Destacar la gran adaptació a la pantalla de “els Pilars de la terra”: sublim. Però encara tinc llibres a la tauleta. I encara seguiré llegint.

He mirat la televisió. Jo sempre ho he fet. I no la que fan cada dia, la normal. Sinó la que jo em fabrico de manera personal i intransferible: Lost, Fringe, i tantes altres sèries i pel·lícules que han omplert els diumenges de pluja d’aquest any. He trobat un món dins la caixa tonta.

He treballat. Jo sempre treballo. Vagin bé les coses, amb crisi o sense. Amb diners o no. Amb bones propostes o no. Jo segueixo al peu del canó. I he canviat propostes, he buscat i no he trobat. Però segueixo aquí. Fent el què puc i el què hem deixen. Que ja és molt.

He votat. Jo sempre voto. Pel meu país. Perquè crec que hem d’aprofitar quan tenim la ocasió. I votar per un president, i votar per la independència. No sempre he guanyat. Però seguiré votant!

He estimat. Jo sempre estimo. I enguany hem celebrat una dècada d’estar junts. I enguany ha nascut l’Emma. I enguany tots hem fet més pinya. Perquè quan venen maldades, cal saber qui són els teus i tenir-los ben aprop.

He plorat. Jo sempre ploro. Si perdo algo, si em fan patir, si m’emociono, jo ploro. I aquest any déu n’hi do. Ja he dit tot el què he pogut dir. Ja he escrit tot el que el cor m’ha deixat. I cada dia hi penso, i cada dia el trobo a faltar. Però n’hem fent. I n’hem fent tots. I ens tenim als uns als altres per anar fent i tirar endavant.

Un balanç com tants d’altres. Aquest és el meu!

ens fem grans

Van passant els anys i és ben cert que qui dia passa, any empeny. Però està clar que ens fem grans, i que la vida ens va marcant i situant allà on ens pertoca estar.
I a vegades la manera amb què ens ho demostra no és la millor ni la desitjada.
Acceptem que ens fem grans, que creixem, però és cert que aquests últims mesos (o potser tot l’any 2010) la realitat, el dia a dia, ens ha superat a tots.

No sé si és només cosa de la crisi o un reajustament del món en general, però tots plegats estem pagant uns excessos de no sé ben bé què. Sembla que algú, des d’algun lloc elevat faci de jutge i de justicier mundial, però diria que no té la vista gaire afinada…

Entre els meus amics i la meva gent no hi ha mafiosos ni mala gent, però sembla que entre tots hem trepitjat merda i que aquesta ens atrapa i ens vol ofegar.

La feina, la possibilitat de tenir-ne o no, de trobar-ne, d’acomplir un somni laboral, d’estar allà on vols estar i que et paguin justament pel què fas,

La parella, la que volem, la que ens costa trobar, la que tenim i no ens entén,

Els fills, o els que volem tenir i no arriben, o els que tenim i ens compliquen la vida i ens treuen el son,

Aquells que estimem que veiem patir, i que no sabem com ajudar-los, perquè ells tampoc saben com ajudar-nos a nosaltres quan patim,

El món, que l’hem de cuidar i estimar, igual que a nosaltres mateixos, però que també s’ens revelar quan ho creu necessari,

Tot plegat em sembla que és massa, em sembla que farem un pet!
I més d’un li està passant factura, amb la salut, amb la feina, amb la parella, amb la vida.

I estem lligats de mans i peus per bancs i caixes manipuladores, per diners que tot ho controlen, o pel gran germà que tot ho sap de nosaltres. Tots estem lligats i ens marquen els neguits i les alegries del dia a dia.

Però de tant en tant tenim moments de felicitat. I cal assaborir-los com si fossin els únics, com si fossin joies preuades. Perquè costa que vinguin, costa aconseguir-los i cal conservar-los intensament a la memòria, per quan la vida real et maltracti, hi puguis recórrer i et serveixi d’illa enmig d’un naufragi de realitat (i la referència a l’illa no és pas gratuïta, és cinèfila, serialitzada i explicita).

Això va per tots aquells i aquelles que ja ho saben!

fent balanç

Pot ser un mes qualsevol d’un any qualsevol. però és ben cert que aquest 2010 serà recordat.
La de coses que passen…. bones i dolentes… La de coses que hem d’explicar més d’un cop perquè no ens les creiem… La de coses que ens fan llevar-nos feliços i contents cada matí, o la de coses que voldríem no viure ni veure mai…
Aquest any ha donant molt de sí! i n’hem tingut de tots colors!

No és pas un resum de l’any, que encara queden dies per acabar-lo, però la veritat és que hem viscut tantes coses que cal anar digerint-les a poc a poc, per no ofegar-nos.
Aquells que inicien coses noves, aquells que cauen i es tornen a aixecar, aquells que estan allà sempre al mateix lloc, però sempre amb la mateixa força, aquells que marxen de casa, aquells que hi tornen. Tothom té el seu moment, tothom ha viscut aquest any com a pogut o com a volgut.

I últimament encara vivim coses més extraordinàries, i el dies passen i sembla que fos ahir quan obríem el cava per celebrar un any nou esperant que el 2010 fos millor, diferent, esperançador. I a l’hora de la veritat com s’ha acabat? com ha estat aquest any?

Encara no l’hem acabat i per tant tenim encara dies per viure’ls!

10 anys

Comencem la nostra història fa 10 anys a través del xat i els missatges al mòbil amb declaracions d’amor innocents.
I tu que t’enamores de mi, i jo que no puc deixar de pensar en tu.
Passen els dies, i la nostra història va a poc a poc, perquè jo ho necessito i tu em deixes.
I un cop hem començat el camí, ja no hi ha marxa enrere. Tot és cap endavant, els dies, els mesos, els anys.
Vivim històries, compartim moments, ens proposem l’un a l’altre tirar endavant un projecte junts.
Una casa que es fa amb maons nous sobre una historia vella. Tant vella com dos que s’estimen i que volen viure junts.
Amb tu he rigut i he plorat com mai ho he fet amb ningú.
Amb tu he viscut, per ara, el millor de la meva vida, i també el pitjor.
Tu m’has tolerat les meves coses i jo les teves. I això diu molt.
Perquè permet avançar, seguir, compartir, viure.

Puc escriure moltes coses, i mai seran suficients. Per tant serè pràctica:

10 anys,
Vacances,
Nova York,
Caps de setmana per tota la geografia catalana,
Buscant restaurants per sorprendre’t,
Aprenent a beure i a viure,
Fotografia digital, mil imatges de la nostra història,
Pràctiques de l’UOC,
Museus d’arreu del món,
Danses d’arreu del món,
Ca l’Inesita,
Besnasc,
Blancs i Festa Major,
ELs teus amics i els meus, que ara són nostres,
El Cabàs,
El Teatre,
i les sòcies d’un lloc i de l’altre,
Llibres que he llegit,
Llibres que has venut,
Ordinadors que omplen la casa,
Festes de Nadal,
Família Saludas i Família Armengol,
Intimitat i jocs,
Dies perduts on només hi som tu i jo,
Dies aprofitats voltant i coneixent món,
Amics que es casen, que fan créixer la família,
………

La llista és llarga, i no té final.

N’EM FENT……..

Diumenge vaig rebre un bany de realitat.

I sé que part de la meva gent ja fa dies que ha viscut altres situacions i esdeveniments que els han fet viure la veritat i els ha fet ser realistes. L’aniversari, els sopars, les vacances, la festa major, els aniversaris dels fills i les nétes, el casament.

Parlo de fer vida normal, de seguir el dia a dia, de anar passant els dies i els mesos, i d’anar passant les festes i les celebracions familiars sense por. Sense dolor. Amb una llàgrima amagada darrera les parpelles, que hi és però que no apareix. Aquest sentiment, un cor una mica tancat. Però al mateix temps, un moment per riure, per ser feliç, i perquè els any passen, la vida ens atropella, i no ens deixa pas.
I sort en tenim.

Ahir vaig veure gent que des del mes de maig que no havia tornat a veure, i tornar-los a trobar em va fer pensar-hi (com si no hi penses cada dia). Pensar que a partir d’ara serem els que serem, els que quedem. I que això no ens ha de fer sentir tristos, sinó ens ha de fer forts, i capaços de parlar-ne, d’explicar a la petita Ènia, celebrant el seu primer any, qui era el seu avi.

I no cal donar-hi més voltes, és així i punt. I qui dia passa, any empeny. I que per aquests dies més difícils, i per els dies que no ho són tant, és important tenir la teva gent a prop. Saber que trucaràs i que vindrem. Saber que demanaràs i t’ho donarem. Saber que necessitaràs i t’oferirem!

24 de juliol de 2010


JORDI i MARIAN

Intentar fer un escrit pel vostre casament no és pas fàcil. Mai ho és, i avui encara menys. I no pas perquè no tingui clar el què vull dir. Un dia com avui és important. I ho recordarem amb alegria, tendresa, amor, plors i rialles!
Hem de recordar els bons moments quan més ens fan falta, perquè seran aquests els que ens ajudaran a tirar endavant. I aquí entre nosaltres, amics i família, en tenim molts de bons moments, fantàstics, tendres, inoblidables.

Marian,
El primer cop que et vaig veure va ser en un aniversari amb molta gent. Quantes cares noves, quina impressió. I el primer cop que vam quedar per anar al cinema. Tapades fins a les orelles per una pel•lícula de por, encara tremolo….
Sopars i dinars diversos, mira que ets rara per menjar, però mai has tingut un no per nosaltres.
Per apuntar-te a qualsevol moguda tu sempre estàs a punt, a qualsevol ballaruca, t’atreveixes amb tot, sigui una dansa grega, o posar-te un mocador per festa major.
Per seure i xerrar del que faci falta. La corda a tu i a mi no s’ens acaba mai.
I sortir de festa, tu amb una aigua i nosaltres amb una cervesa, tot i que en Marçal diu que també t’agrada el wisky japonès, he!
I les visites culturals i gastronòmiques, que a tu res t’espanta.
Sempre tens un moment per cada un de nosaltres, ets una persona amable, atenta, amiga dels teus amics, i això t’honora i et fa ser més propera, sincera i agradable. I m’encanta!!!!!
Fer-te un lloc aquí entre nosaltres no és pas fàcil! Però ho has aconseguit!
Ets una més a la família dels Totis, i per tant ho ets també de la meva.

Toti,
Tu i jo, destinats a fer sempre les mateixes coses amb la família.
Jo amb els meus germans, tu amb les teves germanes…..
I tots 6 barrejats per passar la nostra infantesa junts. De més petits tu més amb en Marcel i jo més amb la Gisela. Però amb temps hem acabat sortint de festa plegats, qui ho diria.
Ens hem fet grans, i el camí ens ha portat a trobar-nos més sovint, i per culpa de la Marian, i per culpa d’en Marçal, tinc un amic a més a més d’un cosí.
Cadascú es fa el seu camí, i tu i jo l’hem fabricat per trobar-nos.
La teva infància és la meva, i els teus records, que a tu s’et obliden, tranquil, també són els meus. I els hi explicaré a la Marian, i ella que té molta memòria, ens els guardarà.

I fa uns anys vau iniciar la vostra història junts, i després de viure a casa als pares, vau fer el pas difícil de compartir la vostra vida a Vilanova, i després a Les Franqueses, on sembla que heu fet el niu definitiu, amb gata i tot.
I tot aquest temps, i el que vindrà, serà per anar fent aquest niu més gran, ple de bons moments, ple de nits de festa, de sopars de duro. De bons moments com el d’avui!
Avui estem tots aquí, els que us estimem, la vostra gent, i amb una núvia blanca i guapa i un nuvi ben plantat, estar clar que aquest és un bon moment!!!!

FELICITATS!!!!!!!!!!!!!

CAP DE SETMANA DE COMIAT

En aquest mes en què l’amor està a l’aire, tinc una cita amb l’amor amb lletres majúscules: un casament!!!!!
I no pas d’agú qualsevol, el casament del Toti i la Marian!!!!!!!!!!!!!

I per celebrar-ho com déu mana aquest cap de setmana hem anat de comiat, tant del solter com de la soltera. El nuvi i la núvia, per llocs separats, han celebrat amb aquells que estimen i saben que s’ho poden passar bé, un cap de setmana molt intens en tots els aspectes de la paraula.

Tot comença divendres, corredisses per plegar a l’hora, per posar-me guapa… uns pantalons i una samarreta ben escotada, que diuen que allà on anem això es porta. I totes hem seguit les indicacions i amb les nostres millors gales ens hem presentat al local més chic de Barcelona. Allà menjar exòtic, cambrers i cambreres estrangers, que parlen de tot menys català, convidats famosos, i entremig nosaltres set.
I sabem estar a l’alçada, demanant plans interessants, desconeguts, parlant amb un i altre, mig anglès, mig francès, una cervesa, una coca cola, un gintònic i fins i tot un mojito. Tot per refrescar una nit certament molt calorosa.
Durant el sopar cal fer algun joc, alguna acció divertida per tal que la núvia ens expliqui les seves intimitats. I ho aconseguim.

La nit és llarga, i jove, i fashion i sorollosa, i xafogosa.

Però aconseguim refrescar-nos amb l’aire càlid de la platja que és a tocar, i els nois s’ens acosten amb clares intencions: què fan 7 noies de poble enmig de la gran capital? Però nosaltres riem, ens ho passem bé i deixem caure les hores….

Tornem a les tantes cap a casa, cansades, esgotades i dormides, menys la conductora, la núvia i la copilot.

Dissabte és dia de relax, totes tenim coses a fer i no podem seguir la festa, per contra els nois es preparen i s’organitzen la seva festa particular: una bona compra per fer uns bons àpats, uns puros per fer veure que són qui sap què i de camí cap a Calonge. I que tremoli Platja d’aro!!!!!!!!!!!!

Al pobre Toti el fan passar per mil i una proves, aquàtiques i tot, per fer veure i demostrar que és un bon marit. El comitè d’inspecció ho ha de ratificar… però no sé si són massa de fiar…
La festa s’allarga i la nit passa a ser dia.

Diumenge les noies seguim la nostra aventura, amb trucades d’en Juan incorporades, però sense motiu d’espantar-se.
Xocolata i croissants per començar al dia, desvetllem a la núvia encara amb pijama, i li fem ensenyar la casa de dalt a baix amb la càmera en mà com si fos una famosa de la tele.

A mig matí cal baixar la xocolata i què millor que al ritme de Boolywood?
Ja fa temps que ens va captivar la música oriental, els vels, els moviments sensuals de la Índia. I totes quatre ens transformem a ritme de Mahhi ve!!!!!

A l’hora de dinar ens tornem a trobar ara totes quatre ben guapes i acabem de posar-nos al dia, per si alguna cosa encara no ens havíem explicat.

I a la tarda toca visita cultural, un amic fa un musical i cal anar a fer de claca. Tot i que al principi ens ha fet dubtar, el resultat final de l’obra ens ha fet canviar d’opinió. Una obra divertida, ben cantada i interpretada, molt adequada per aquesta núvia que li queden 15 dies, i per les altres que també estem ficades en aquest joc de l’amor.
T’ESTIMO, ETS PERFECTE, JA ET CANVIARÉ una obra que amb humor, elegància i bon fer serveix per explicar els diferents amors que hi ha, els diferents moments vitals que tots vivim en l’amor.

S’acaba el cap de setmana, i tots tornem a casa, tots amb les nostres parelles, casades o no, per explicar-nos què hem cadascú per la seva banda, i reconèixer sense dir-ho en paraules que l’amor és ideal per compartir-lo, per expressar-lo, per no deixar que ens passi de llarg.

* les fotos ja aniran venint, però potser no sortiran aquí….

video maahi ve

SOMIEM

 

SOMNIEU. És clar que sí, somniem constantment.

ESPEREU MASSA. És clar que sí, ham après a esperar i ho esperem tot.

VOLEU MASSA. És clar que sí, volem massa, més, tot, àvidament.

TENIU MASSA PRESSA. Sí, és clar que sí, caminar, arribar, recomençar, tenim pressa, molta
pressa.

SOMNIEU. Sí inevitablement, el somni d’avui com possibilitat del demà.

ESPEREU MASSA. És clar que sí, i no ens fa cap vergonya ésser esclaus de l’esperança.

VOLEU MASSA. És clar que sí, és el nostre dret rabiós, i encara més el nostre deure.

EXIGIU. És clar que sí, apassionadament o amb tristesa.

I tanmateix, i tanmateix, millor així,

millor un poble que es mou,

encara que, a vegades, precipitadament

encara que, a vegades, massa prudent,

encara que, a vegades, brut, baix, rastrer,

encara que, a vegades, sublim,

millor així, amb tota la seva condició humana, estranya i senzilla;

millor així, que no un ramat de xais sotmès al càlcul dels ordenadors
d’interessos.

Per això, que ningú no s’avergonyeixi de dir, que ningú no
s’avergonyeixi de cridar:

somniem, si, constantment, somniem sense límits en els somnis,

somniem fins l’inimaginable.

Somniem sempre,

i ho esperem tot, hem après l’art d’esperar, aquest art d’esperar

en nits interminables d’impotència; sabem esperar i ho esperem tot, tot,

i ho volem tot, volem l’impossible per a arribar al possible,

volem el possible per a arribar a l’impossible;

millor així, amb tota la seva condició humana, estranya i senzilla;

millor així, que no un ramat de xais sotmès al càlcul dels ordenadors
d’interessos;

per això, si mai ens diuen, si mai ens gosen dir…

SOMNIEU. És clar que sí! constantment, somniem sempre.

Si en dieu: ESPEREU MASSA. És clar que sí, hem après a esperar, i ho esperem tot.

Si ens dieu: VOLEU MASSA. És clar que sí, volem massa, més i tot, àvidament.

Si ens dieu: TENIU MASSA PRESSA.

És clar que sí, caminar, arribar, recomençar, sí, tenim pressa.