Ara si que veig que aquest món internauta que sempre havia rebutjat i renegat té la seva utilitat.
Entre altres coses, és el medi d’existència de El Cabàs.
Però a part d’això converteix el món, aquesta gran bola blava plena d’aigua, de terra i de gent, en un lloc petit, petit.
Des de la invenció del FACEBOOK i la meva participació activa en ell he descobert, retrobat i al·lucionat.
He descobert que hi ha molt freaky per aquest món i que sovint son els meus propis amics els més freakys de tots….. que formen part de grups curiosos, que passen hores davant l’ordinador per jugar a jocs tant antics com la pesseta, i que ensenyen la seva personalitat a qualsevol que faci un clik!
He retrobat amics i amigues que feia temps que no veia. Gent de l’escola pia (no tant de BUP i COU, que també, i de la Universitat, que també), sinó gent que pel cap baix feia 23 anys que no veia…. i això fa pensar: el món és petit, jo em faig gran, on anem a parar tots plegats, i quantes voltes dona la vida…
He retrobat una amiga de la universitat, de la manera més curiosa que et puguis imaginar, i no pel Facebook, sinó pel camí més amagat que tinc: el meu blog. Millor dit, ella m’ha trobat a mi!
He al·lucinat del que pot moure aquest món, d’on fins on som capaços d’anar, el que som capaços d’aconseguir. I de la mateixa manera que aquest sentiment m’emociona, també em fa reflexionar i pensar, ser prudent.
Tot allò que fa que siguem tant oberts a tothom, tant propers, tant a la vista de tot, també em fa pensar que estem igual d’exposats a aquest risc. I que quan fem el primer clik entrem en el mateix joc.
En fi, el temps dirà si això ens fa anar endavant o endarrere.