ens fem grans

Van passant els anys i és ben cert que qui dia passa, any empeny. Però està clar que ens fem grans, i que la vida ens va marcant i situant allà on ens pertoca estar.
I a vegades la manera amb què ens ho demostra no és la millor ni la desitjada.
Acceptem que ens fem grans, que creixem, però és cert que aquests últims mesos (o potser tot l’any 2010) la realitat, el dia a dia, ens ha superat a tots.

No sé si és només cosa de la crisi o un reajustament del món en general, però tots plegats estem pagant uns excessos de no sé ben bé què. Sembla que algú, des d’algun lloc elevat faci de jutge i de justicier mundial, però diria que no té la vista gaire afinada…

Entre els meus amics i la meva gent no hi ha mafiosos ni mala gent, però sembla que entre tots hem trepitjat merda i que aquesta ens atrapa i ens vol ofegar.

La feina, la possibilitat de tenir-ne o no, de trobar-ne, d’acomplir un somni laboral, d’estar allà on vols estar i que et paguin justament pel què fas,

La parella, la que volem, la que ens costa trobar, la que tenim i no ens entén,

Els fills, o els que volem tenir i no arriben, o els que tenim i ens compliquen la vida i ens treuen el son,

Aquells que estimem que veiem patir, i que no sabem com ajudar-los, perquè ells tampoc saben com ajudar-nos a nosaltres quan patim,

El món, que l’hem de cuidar i estimar, igual que a nosaltres mateixos, però que també s’ens revelar quan ho creu necessari,

Tot plegat em sembla que és massa, em sembla que farem un pet!
I més d’un li està passant factura, amb la salut, amb la feina, amb la parella, amb la vida.

I estem lligats de mans i peus per bancs i caixes manipuladores, per diners que tot ho controlen, o pel gran germà que tot ho sap de nosaltres. Tots estem lligats i ens marquen els neguits i les alegries del dia a dia.

Però de tant en tant tenim moments de felicitat. I cal assaborir-los com si fossin els únics, com si fossin joies preuades. Perquè costa que vinguin, costa aconseguir-los i cal conservar-los intensament a la memòria, per quan la vida real et maltracti, hi puguis recórrer i et serveixi d’illa enmig d’un naufragi de realitat (i la referència a l’illa no és pas gratuïta, és cinèfila, serialitzada i explicita).

Això va per tots aquells i aquelles que ja ho saben!

Publicat per

Estel Armengol Ginestí

Cada cop que creo un espai d'aquest tipus em fan escriure qui sóc i com sóc. Busqueu-me en als altres llocs on apareixo, i allà hi ha la meva vida i la meva gent!

Un pensament quant a “ens fem grans”

  1. Tenim una illa compartida on es comparteix tot: alegries, records,mal sons, bons moments, confidències, plans de futur…
    La vui, la necessito i és part de nosaltres.

    I sí, sembla que hem trepitjat merda, una gran merda… però vui continuar pensant, així ho necessito per continuar endevant, que no tornarem a trepitjar cap més.

    Hem fet el cupo? … espero que sí.

    Novament gràcies per ajudar a possar forma tot el que sentim.

    gràcies per la fotu.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir el correu brossa. Aprendre com la informació del vostre comentari és processada