avui sóc millonaria?

Avui sorteig de la grossa de Nadal.
Aquest any tinc algun número, de fet qui els té és el cabàs. Hem comprat números perquè confiem amb la sort de la nostra empresa que vagi endavant sense ajuda de ningú!!!! jijiji!!!

però sóc millonaria jo? tinc diners, cotxes i xalets a la costa?

tinc un noi que m’estima, tinc una família amb qui tinc ganes d’estar (ara per Nadal i sempre), tinc uns amics que són un sol (els de més enllà i els que estan més aprop) perquè hi són quan els necessites (i ho han demostrat!), perquè visc allà on vull i amb qui vull, perquè el somni es fa realitat cada dia que ens aixequem…. i cada dia quan anem a dormir sabem que és possible, tinc motius per seguir endavant: en Marçal, l’Hug, els meus pares, els meus germans, la sòcia, l’empresa, els amics, els passaltpaseros, la petita Maria (per ella val la pena deixar-li un món bonic per viure ara que ha arribat) i molta gent més i moltes coses més que fan que tot plegat valgui la pena!

Creieu que no sóc prou rica??????

nadal ara i aquí


ara si que el tenim a tocar…. i tots els que que facin tard ja no hi arribaran… perquè avui és un dia de bojos… i intentar anar a Barcelona a repartir lots és un suïcidi!
en fi, però tot s’acaba fent… i sinó qui dia passa any empeny!!! que el Nadal és a la cantonada i toca reflexionar, pensar en els bons moments, la gent que estimes, i quan arribi les preses d’aquests dies, l’estrès i tot plegat serà passat ningú s’en recordarà!!!!

recollir-reciclar-guardar

Mica en mica estic acabant de treure tots els trastos, papers i paperots que han omplert la meva habitació durant 30 anys a casa els meus pares, i que ara han de passar a viure amb mi i amb en Marçal a casa nostra.

És el moment ideal per a fer neteja, balanç de la pila de “merda” que vas acumulant amb el temps, i que allò que et feia gràcia fa uns anys ara va directe a la paperera.
Però m’encanta fer aquests reciclatges de material útil-inútil. Jo sóc la senyora dels papers, i ho guardo tot, però els anys, la “saviesa” o la consciència que l’espai és car, em fa ser més realista i “fotre a mar” tot allò que no és realment important.
Perquè durant anys, i sobretot els anys de la universitat ho guardava tot!!!!! Qualsevol article, qualsevol fotografia que tingues una mínima relació amb l’art i la cultura anava a parar al calaix de l’habitació.
A més a més guardo els treballs, exàmens, apunts, de la universitat i de més enllà!!!*
I ara saben que la meitat de les coses que vaig guardar no les miraré mai més, cal fer un replantejament estricte amb tot aquesta paperassa i tirar a reciclar!!!!!

*fa gràcia que els meus apunts d’EGB de català, ara els fa servir la meva mare per donar classes amb els Amics de l’Àfrica. I em fa pensar que haver-ho guardat tot aquest temps tampoc ha estat una mala idea.

En Pitus s’ha quedat sense pare

L’autor de El Zoo d’en Pitus ja no hi és.

I això m’ha fet pensar que segurament és culpa d’aquest home, Sebastià Sorribas, que una servidora és tant aficionada a la lectura.
I ho sóc perquè aquest va ser dels primers llibres que vaig llegir, primer com a lectura escolar i després com a plaer*.
Recordo haver-lo llegit d’una tirada durant una sola nit. Recordo els personatges, potser no el nom (tret d’en Pitus, és clar!) però si recordo la història, el perquè de tot plegat (que diria el Monzó) i la valentia i la generositat que fa que una colla d’amics, d’aquells que n’hi han pocs, fan revolucionar un barri per ajudar un pobre nen malalt.

Aquest llibre em va marcat molt, moltíssim. I fins avui no hi havia pensat!!! Donaré les gràcies a l’autor d’aquesta història, i de tantes altres que també van acompanyades per la colla d’en Pitus, o pels Lacets que vivien fa milers d’anys a Catalunya.
Mireu si em va marcar que el meu primer gat es va dir Pitus per aquest llibre (quines coses!)

En fi, avui ja no hi és, però queda un llibre, un grapat de fulls relligats que aconsegueix, encara, emocionar a més d’un!
A mi em van emocionar!
Visca en Pitus!!!!!

* de fet els únics llibres que he llegit més d’un cop (i això vol dir que valen molt la pena) i llegits en diferents edats i moments de la vida són:
– el zoo d’en Pitus de Sebastià Sorribas
– el petit roure *no recordo el nom, però és alemanya
– l’ombre del vent Carlos Ruiz Safón
– los pilares de la tierra Ken Follet

Caldria fer un anàlisis del motiu pel quan han sigut aquests i no uns altres. La resposta és senzilla: són els que realment m’han emocionat!!!!!

s’acosta el nadal

Una reflexió ara que s’acosten aquestes dates!!!!!


SANTA CLAUS.
Nuestros venerables ancianos siempre se parecieron más al abuelo Cebolleta, del 13 rue del Percebe, que a este vikingo de importación, a quien le acabó haciendo el traje un publicitario de la Coca Cola en 1931. Santa Claus se nos ha metido en casa no por la chimenea, sino por el televisor, contándonos que cada año venía del Polo Norte, cuando finalmente procedía de los grandes almacenes. En la aldea global es imposible sustraerse a un personaje que nos abre la puerta en las peluquerías, nos felicita la navidad en mitad de un anuncio de turrones o nos asalta cada año como personaje celuloide al lao de James Stewart o de Macaulay Culkin.

El personaje de Santa Claus está lleno de contradicciones: tiene una cadena de elfos en la fabricación de juguetes cuando en el mundo se prohíbe que los menores produzcan balones o muñecas para las multinacionales, posee una barriga propia de quien juga a la ruleta rusa con el colesterol como bala y no avisa a los controladores cuando cruza el cielo con su boeing de renos a pesar del consiguiente peligro para la navegación aérea. Pero, sobre todo, es la sofisticación de la leyenda de un arzobispo de las tierras del norte por el marketing, donde la mitra ha acabado convertida en un gorro polar. Eso no es bueno ni malo, es simplemente estraño a nuestra cultura. Y adesmás supone retratarse dos veces en ventanilla, porque luego llega el 6 de enero. Que esa sí resulta una tradición propia, además de una evocación bíblica de la sabiduría asociada al mestizaje.

MARIUS CAROL