Nostàlgia de Festa Major

Avui he somiat que un final d’estiu (quan comença a fresquejar) no estaré a Granollers. Potser estaré voltant per altres terres, gaudint de bona companyia, de bon art, però notant quelcom que no és normal.

Potser em farà falta alguna cosa, sentir una cançó (una i mil vegades fins a fer-se pesada del tot), sentir uns timbals, unes gralles al toc de castells, o el ritme trepidant dels timbalers del correfoc. L’emoció de cada un dels actes de competició, i em semblarà que no potser, que un finals d’agost jo estigui lluny de Granollers.

Em ve a la memòria tants records que han omplert la meva vida al llarg de més de 30 anys de Festa, que de ben segur no seria qui sóc sense ells. La gent que he conegut, la gent que he estimat, la vida que he desenvolupat al voltant de 10 dies de festa a l’any han fet qui sóc ara i aquí.

I no cal dir que en Marçal no hi seria, i en Tian tampoc, que no coneixeria molta gent important per mi, que no seria una balladora de músiques estranyes, que no m’emocionaria amb una cosa tant simple com una estirada de corda, que no hauria col·laborat intensament en el creixement d’aquesta festa durant anys en tots els àmbits possibles. I que no seria jo mateixa. Perquè aquells amb els que visc coses importants (i no tant importants) com una Festa Major a finals d’estiu són la meva gent, són el què sóc i defineixen què faig, què penso, què dic.

A tots ells, gràcies per formar part de la meva vida festiva.

 

blancs