Florència

La possibilitat de tornar a agafar l’avió i viatjar ens portarà aquest estiu a la gran i bella ciutat de Florència.
Jo ja m’estic preparant per decidir què anar a veure, per omplir-me d’art i esperar que el Síndrome d’Stendhal no m’agafi (que a Roma si que el vaig patir) i pugui gaudir amb tranquil.litat i família d’aquesta gran ciutat.

florencia

He repassat llibres i apunts de la universitat per fer-me una idea de tot el què hi ha en aquesta ciutat i intentar encabir-ho tot en quatre dies i no morir en l’intent. Ho aconseguiré?

De fet només vull contemplar el teu rostre, David i em sentiré satisfeta.

david

Però també vull tocar les parets del Duomo i Santa Maria Novella i els seus marbres de colors, vull sentir la història caminant pels carrers empedrats de la ciutat del Cincuecentto, vull trepitjar el Ponte Vecchio i veure el riu Arno córrer sota els meus peus, vull veure els teus cabells onejant al vent bella Venus, passejar pels jardins del Boboli, contemplar el rostre de Miquel Àngel recollint el cos de Jesús a la Pietat florentina, veure el recolliment de la Verge i l’Àngel de l’Anunciació de Fra Angelico, i veure Caravaggio, i Botticelli, i Donatello i Brunelleschi i Ghiberti, i tants altres i més que ara s’em escapen, però que de ben segur trobaré.

 

 

Les sèries, el nou art contemporani

L’altra dia vaig llegir una entrevista molt encertada d’algú que relacionava directament l’art contemporani actual amb el què s’està fent a la petita pantalla, amb les sèries de televisió, i l’impacte que tenen a la nostra societat.

I és ben cert que l’impacte del que veiem a la petita pantalla és tant o més fort que el que devien viure la gent de les societats medievals, renaixentistes, barroques al mirar qualsevol quadre, qualsevol pintura de paret o obra arquitectònica.

Les sèries de televisió ens porten a nous mons, tant reals com ficticis, però sempre analitzen l’ésser humà des de molt punts de vista, sempre ens parlen de coses reals, de sentiments, de situacions que ens podem trobar en el nostre dia a dia.

N’hi ha que són més explicites i d’altres que utilitzen tècniques cinematogràfiques més recargolades per explicar-nos coses de la condició humana.

Però totes elles fan servir eines, com anys i segles enredera les feien servir per explicar la bíblia als illetrats, com  a les esglésies romàniques, per ensenyar el poder al poble, com els patrons que apareixien als retrats renaixentistes, per mostrar-se a si mateix com les obres de les avantguardes pictòriques.

L’art ens serveix per comunicar-nos amb la resta del món, per donar-nos a conèixer, per explicar una història (sagrada o no), per demostrar que existim. I que són sinó les sèries de televisió.

Per això al llegir aquesta entrevista no puc fer res més que  estar tranquil·la per no haver-me desviat massa del camí del que vaig estudiar.

 

entrevista Toni de la Torre

 

llegint guies

Jo voldria algun dia fer el que fan els altres: escriure amb belles paraules i deixar bocabadat i facinat a aquell que ho estar llegint…. No sé si hi arribaré algun dia, però mentrestant em vaig formant, és a dir, llegeixo i llegeixo, tot tipus de lectures.

Però les que realment em fascinen i m’encanten són les guies d’art. M’agrada llegir guies de tot tipus. Evidentment vaig començar fa una pila d’anys llegint les guies dels museus que visitava, i això m’ha permés tenir un bon arxiu, petit però força interessant, de guies dels museus més importants del món.

M’agrada veure com amb poques paraules, de manera planera, pots reduir aquelles belleses artístiques penjades als museus, en quatre frases ben ordenades. És un petit recull del que he vist, del que veure quan hi torni, i m’encanta.

Inicialment vaig començar amb les guies estàndars dels museus d’aqui (i de Granollers), les que recopilaven les obres mestres que el museu tenia, però després hi he anat afegint també guies exclusives de les exposicions temporals d’altres llocs, que més m’han impactat o dels artistes que més m’atrauen: tinc Rodin, Caravaggio, i la joia de la corona, la guia de l’art català, del que ha donat de si Catalunya en 200 anys, editada pel MOMA de Nova York!!!!!  Una meravella!!!

llegint guies

Recentment he ampliat horitzonts, i mai millor dit, per llegir guies. He buscat i trobat guies de viatges, pròpiament dites, però amb un punt afegit de ser una guia viatgera més personal, i sobretot en la vessant artística. En aquest cas tot just començo, i de fet ho he fet amb les grans ciutats i civilitzacions clàssicques de Roma i Grècia.

La felicitat de poder llegir en boca d’un expert la facinació d’aquestes ciutats, que sovint hi han viscut durant anys, i que ofereixen una presentació molt més personal que qualsevol altre Loney Planet.

I així quan tinc enyorant-se d’aquestes ciutats, dels seus museus i de les obres d’art que content (dins i fora de les sales expositives) m’endinso en algun punt de la guia, i hi torno a viatjar!!!

PER QUÈ ART?

sant pere rodes ElBes(GustavKlimt) dewsconsol duc de berry
Sovint he pensat què em va portar a voler estudiar història de l’art….
És una disciplina que no és difícil, i que està bastant vinculada a una part emocional de la persona: l’art que agrada i el que no. Però d’això a fer-ne una professió, a dedicar-hi la vida n’hi va un pas.
Però per què? Que hi vaig trobar que fos interessant, que em motives per omplir el meu temps i la meva ment amb aquestes coses.
Doncs avui és un dels motius pels quals ho vaig fer.
El meu primer llibre d’art va ser un recopilatori de Tashen de Gustav Klimt, i evidentment l’obra de “el petó” era la portada del llibre. Va ser l’excusa perfecte per endinsar-me en aquest món de colors brillants, d’or i argent. I veure com sentiments tant immensos es podien plasmar en una petita tela (a vegades no tant petita). L’art explica l’amor, la mort, la bellesa, l’odi.
Doncs avui Gustav Klimt faria 150 anys. I la reproducció de la seva gran obra per tots els mitjans tecnològics m’hi ha fet pensar.
El meu primer llibre d’art. La meva descoberta d’aquest món que em permetria conèixer moltes més coses i sobretot molts més artistes. I més enllà de les grans figures de l’art universal (Michelangelo, Leonadro, les obres arquitectòniques més rellevants, etc) hi ha un gran món.
Vaig descobrir grans pintors, obres d’una bellesa enlluernadora, vaig descobrir l’art d’escriure sobre art. I evidentment vaig omplir encara més les parets de casa de llibres d’art. Darrera el llibre de Klimt han aparegut enciclopèdies d’art, novel·les d’artistes, viatges iniciàtics sobre art, guies turístiques artístiques i sobretot les guies de museus, la meva gran passió.
En resum, el motiu inicial pel qual vaig escollir història de l’art estava lligat a l’ensenyament, la voluntat d’ensenyar als joves els grans artistes de tots els temps, i resumir en poques hores l’art de tota la humanitat.
Però la veritat és que em va obrir moltes més coses: va omplir d’art la meva vida, la meva ment, els meus viatges, i les parets de casa.
Les imatges són algunes de les meves meravelles, aquelles que més enllà dels grans clàssics són els que m’han fet descobrir la meva passió per l’art :

 

definició del seté art

Paraules de  Ricciotto Canudo:

“Querría señalar ya ahora que si bien la Arquitectura, surgida de la necesidad material de protegerse, se afirmó netamente individualizada frente a sus complementarias, la Escultura y la Pintura, la Música, en cambio, ha seguido a través de los siglos un proceso completamente inverso. Surgida de una necesidad enteramente espiritual de elevación y de superior olvido, la Música es realmente la intuición y la organización de los ritmos que rigen toda la naturaleza. Pero primero se manifestó en sus complementarias, la Danza y la Poesia, hasta llegar miles de anos después a la liberación individual, a la Música sin danza y sin canto, a la Sinfonía. Como entidad determinante de toda la coreografía del lirismo, existía ya antes de convertirse en lo que nosotros llamamos Música pura, precediendo a la Danza y a la Poesía.
Así como las formas en el Espacio son fundamentalmente Arquitectura, los ritmos en el Tiempo, ¿no son sobre todo Música?
Finalmente el «círculo en movimiento» de la estética se cierra hoy triunfalmente en esta fusión total de las artes que se llama Cinematógrafo. Si tomamos a la elipsis como imagen perfecta de la vida, o sea, del movimiento — del movimiento de nuestra esfera achatada por los polos —, y la proyectamos sobre el plano horizontal del papel, el arte, todo el arte, aparece claramente ante nosotros.
Centenares de siglos humanos han proyectado sobre esta elipsis en movimiento su mayor aspiración común, mantenida siempre por encima del tumulto de los siglos y de las alteraciones del animo individual. Todos los hombres, bajo cualquier clima histórico, geográfico, étnico o ético, han hallado el placer más profundo, que consiste simplemente en el mas profundo «olvido de sí mismos», dejándose envolver por las tenaces espirales del olvido estético. Este sublime olvido es reconocible en el gesto del pastor, blanco, negro o amarillo, que esculpe una rama de árbol en la desolación de su soledad. Pero, a lo largo de todos estos siglos hasta el nuestro, entre todos los pueblos de la tierra, las dos Artes y sus cuatro complementarias, han seguido siendo siempre las mismas. Lo que contingentes internacionales de pedantes han creído poder llamar «la evolución de las artes» no es más que logomaquia.
Nuestra época es incomparable desde el punto de vista de la fuerza interior y exterior, de la nueva creación de un mundo interior y exterior, del descubrimiento de energías hasta ahora insospechadas: interiores y exteriores, físicas y religiosas.
Nuestro tiempo ha sintetizado en un impulso divino las múltiples experiencias del hombre. Y hemos sacado todas las conclusiones de la vida práctica y de la vida sentimental. Hemos casado a la Ciencia con el Arte, quiero decir, los descubrimientos y las incógnitas de la Ciencia con el ideal del Arte, aplicando la primera al último para captar y fijar los ritmos de la luz. Es el Cine.
El Séptimo Arte concilia de esta forma a todos los demás. Cuadros en movimiento. Arte Plástica que se desarrolla según las leyes del Arte Rítmica.
Ése es el lugar en el prodigioso éxtasis que la conciencia de la propia perpetuidad regala al hombre moderno. Las formas y los ritmos, lo que conocemos como Vida, nacen de las vueltas de manivela de un aparato de proyección.
Nos ha tocado vivir las primeras horas de la nueva Danza de las Musas en torno a la nueva juventud de Apolo. La ronda de las luces y de los sonidos en torno a una incomparable hoguera: nuestro nuevo espíritu moderno.”