Daliniant!

Madrid s’omple de Dali i aquí, a casa seva restem al marge. Una gran retrospectiva a 1000km que ja venia de Paris, ens allunya del geni, i de la possibilitat de gaudir de la seva obra. Però això serà l’excusa per llegir biografies seves, analisis de les seves obres, algun article traspapelat i fins i tot antics i vells apunts de la universitat.

La persistència de la memòria
La persistència de la memòria

Buscar frases celebres que ell va dir, o reflexions al voltant de la seva obra que amb poques paraules puguem abarcar tot el seu imnens univers artistic.

I no sé si en seré capaç….

De moment llegirem… i més endavant, si en podem treure quelcom amb sentit, en farem una crítica des de la llunyania, que és l’únic que podem fer, per ara…

Galatea de les esferes
Galatea de les esferes

Dali i la seva obra és d’aquelles que ens hi apropem amb una sensació estranya, de no saber si entendrem el que ens diu, però també facinats per un domini i control del dibuix impresionant. I us parlo del pintor, i no tant de l’artista, perquè crec que cal diferenciar-los i sovint allò que ens meravella d’un ens pot fer tirar enrera davant de l’altre.

El pintor és meravellos, incisiu, clarivident, mistic i encantador- L’artista és arrogant, transgressor, incòmode, i incompres. I això sovint genera conflictes emocionals interns per aquells ciutadants  que sense massa coneixements tècnics que els del simple espectador, aquell que vol mirar i vol que allò que veu li sigui agradable als ulls, vol veure en l’artista les mateixes sensacions que en el pintor. I sovint no passa. dalí és molt Dalí, en totes les seves vessants.

La voluntat del Centro de Arte Reina Sofia de Madrid és retornar a Dalí el que és del pintor Dalí, deixar enrera l’artista, l’excèntric, i recuperar l’obra com a tal, la tela, la pintura, l’art, i deixar de banda el que l’envolcalla, l’entron de l’autor. Aquesta primera premisa m’agrada!

Daniel Girald Miracle, analitza l’artista també com a tal, deixant de banda l’embolcall d’aquells que en el seu temps el van titllar de boig i que van pronosticar que no arribaria enlloc. Ara el temps dona la raó a un home que ha desenvolupat una gran i extensa obra pictòrica que s’ens obre davant nostra perquè la descobrim.

Seguirem pas a pas, descibrint noves imatges, quadres desconeguts, i si entremig s’hi cola l’exentric artista, potser també ens farà gràcia. De fet passat els anys, moltes de les coses que va fer ja no són ara, actualment, ni tant transgressores, ni avanguardistes.

Que hagues fet dalí amb les xarxes socials??? Una pregunta inquietant per algú qe va controlar les masses i la opinió pública envers la seva persona d’una manera magistral!!! Seguirem el camí que ens marca la seva bona obra, i a veure fisn on ens porta…..

crist de sant juan de la cruz
crist de sant juan de la cruz

ESCRIURE….

Fa uns anys vaig escriure que els llibres i els bolis havien deixat pas a l’ordinador i les tecles. I és ben cert, perquè ara quan em plantejo escriure alguna cosa em costa Déu i ajuda posar sobre paper blanc quatre paraules seguides. Aquell temor del foli en blanc és ara més fort que mai. I no per falta d’inspiració, sinó pel canvi d’hàbits. La pantalla blanca és la meva amiga, no la més fidel, però la que em trobo davant quan tinc quelcom a dir. I l’aprofito.

Però què és escriure? perquè ho faig?

Aquella tableta que Steve Jobs ha venut amb tanta fortuna, i sincerament, amb la qual estic escrivint ara, té un precedent tant antic, tant noble i tan bell com les tabletes de Mesopotàmia. I reseguir amb les mans els simbols cuniformes d’aquesta escriptura antiga em fa pensar que val la pena posar sobre el suport que sigui, una paraula darrera l’altra, i intenta arribar a dir quelcom important o no, i que potser travessi fronteres de l’espai i el temps, i que algú més enllà potser ho pugui llegir i li agradi!

Tableta mesopotàmica
Tableta mesopotàmica

Fa anys vaig escriure potser els versos més signfigicatius per mi, aquells que van sorgir de dins meu amb més rabia i passió. I que segurament per això són els més sincers que he dit mai. Mai seran publicats, mai seran dits en veu alta, però les paraules, tot i el pas del temps encara fan mal. Quina força que tenen!!!!! Tot i que aquests versos segurament ningú trobarà tant durs i significatius, i tant bells, com els hi trobo jo. I per això crec que estic encara verda, com una poma, en el món de l’escriptura. Encara és quelcom massa personal i íntim.

Altres escrits que he fet, alguns publicats, altres, la majoria, morts en un calaix o dins d’alguna carpeta de l’ordinador, han sigut potser més bons, han rebut algun elogi, però s’han basat en textos escrits com a valoracions d’obres d’art, amb una base sobre la qual escriure: L’art. Però ja m’agrada aixó!

La funció de la crítica d’art, allò que somio ser algun dia, és fer una esctructura de belles paraules, convertir allò que veuen els meus ulls, aquelles sensacions que em provoca l’art, en aquelcom que tingui sentit, portar-ho a la realitat de la paraula escrita, i no és fàcil, i poques vegades ho he fet amb encert!!!!

Però jo segueixo intentant-ho!!!

Amb aquesta voluntat intento anar fent via, sovint massa a poc a poc, per tal de trobar el camí de la critica d’art que em faci feliç.

“les miserables”

La gent que em coneix sap que els musicals m’agraden, i podrien dir que sóc una mica pesada amb el tema. He vist musicals a la televisió, al cinema i al teatre, aquí i a fora. I m’agrada comparar el què he vist, on ho he vist, i qui ho ha interpretat. I gràcies a les noves tecnologies puc gaudir a casa, a través de youtube, dels musicals no he pogut veure en directe, o fer memòria dels que si he vist.
Tot plegat em serveix per tenir una idea del que m’agrada i el que no. Un criteri totalment personal, he!
Algunes vegades les pel·lícules musicals que miro o que m’agraden són per motius ben diferents…. o perquè hi ha una bona coreografia, o perquè les cançons són bones, o perquè els actors que hi surten no estan pas malament. Inclús veure l’impressionant Batman (Christian Bale) saltar, cantar i ballar, quan tenia 20 anys a Newsies, és també un plaer. Tothom té un passat musical!!!!!
Hi ha una sèrie de musicals a la història que mengen a part, que formen part del Musical en majúscules, i que compleixen tots els ingredients de l’èxit, la bona música, la lletra, l’emoció. Tot.
Alguns d’aquests i per sobre de tot trobem Les Miserables, que vaig descobrir fa molt anys, gràcies a la meva mare, cal dir-ho, dins del programa sobre òpera que feia en Marcel Gorgori al Canal 33. Veureu que d’això en fa molt de temps.
La vaig veure per primer cop i vaig quedar enganxada de per vida!!! Al llarg dels anys el somni era poder algun dia veure aquest musical en viu i en directe… però Londres s’ens resistia, i només podia veure i sentir-lo a través de la petita pantalla….
Al cap d’uns anys, en una visita a Londres amb tota la família (érem 11) vam comprar el CD del concert que havíem vist a la televisió. Quin luxe escoltar-ho amb tota la seva qualitat sonora!!!

Al cap d’uns quants anys més, (més de 10) Los Miserables (en castellà) arribaven a Barcelona!!!!

No podia perdre-m’ho per res del món, i tot i ser en castellà, i les reticències inicials, hi vaig anar una mica a l’expectativa, però no em va decebre gens ni mica.  Ben cantada, una posada en escena brutal, i l’emoció a flor de pell allà on era necessària.
Repte aconseguit!!!!
Però han passat un parell d’anys més i Los Miserables arriba en format cinematogràfic, i la meva por em fa pensar que potser no estarà a l’alçada, però que igual que l’espectacle teatral de Barcelona, al final em convencerà, perquè en definitiva Los Miserables és un gran musical, i per poc bé que ho facin, i amb la grandiositat de la pantalla tant malament no pot ser, oi??? Error!!!!!!!!
Ahir hi vam anar, amb la clara intenció de ser benevolent, d’acceptar que les estrelles cinematogràfiques que hi apareixen potser no són uns cantants 100%, però tot i això sabran el què es fan no? La decepció ha estat molt gran, i em sap greu.
A veure, hi ha problemes tècnics, interpretatius i també sonors.

Jo no sé si era cosa del cinema on ens trobàvem, però l’acústica d’un espectacle musical com aquest, no pot tenir unes deficiències tècniques tant grans. L’únic que musicalment estava a l’alçada eren els números solitaris (per exemple: Fantine amb I dreamed a dream, i Marius amb Empty chaire and empty tables), però la resta, i en concret els moments corals com les cançons de One day more, Can you hear the people sing, Lovely ladies no tenien cap força. I no tant sols força, diria que no havien pujat prou el volum, faltaven cantants, faltava emoció a les cares que cantaven. El fet de gravar-los cantant en directe potser donava més realisme, però potser és el mal més gran de la pel·lícula. Han buscat una gran interpretació i l’han aconseguida, d’aquí que qui no conegui el musical anteriorment surti emocionat i plorant i aplaudint, però no han trobat cantants, i en una pel·lícula de més de dues hores que canten constantment, calen uns grans cantants!!!!! A la gran cançó de The master of the house, hi faltava de tot, energia, gràcia, gent, espectacle. És una cançó que és una festa, que cal veure l’ambient desvergonyit dels propietaris, i hi faltava de tot i més.

Les barricades eren de joguina (els decorats i l’atrezzo) i la poca intensitat amb què ca ntaven les cançons semblava realment que els actors no es creguessin res. Semblaven de mentida. Algun crític ha dit que no es veuen els diners que s’han gastat, perquè quasi bé no es visualitzen els decorats per culpa de l’excés de primers plans, i és cert, a més a més en els moments de lluïment col·lectiu falten extres, falten balls, coreografia, i posada en escena.
Pel que fa a la interpretació dels actors, cal dir que són això, actors, i no cantants, que és el què haurien de ser. Un musical tant exigent vocalment com aquest potser s’hauria d’haver buscat més professionals del tema, i no tant cares conegudes. I l’exemple més clar, és que qui és més solvent en tota l’obra és Eponine, que curiosament és una de les cantants que ja va fer el musical teatralitzat a Londres.
Els actors triats no són dolents, i en les peces claus la interpretació és realment brillant, sobretot Valjean en Who am I, i Fantine a I dreamed a dream. On es veuen correctes els primers plans. La resta són excessius i prescindibles.
Per mi el gran error és Rusell Crown. Amb ganes de posar algú famós tant allunyat d’aquest gènere que pugui donar generar expectatives a l’espectador, és el gran fisco de la pel·lícula. En el moment de recitar, quan mig parla i mig canta està prou solvent, i la imatge que dóna de militar dur i inflexible és bona, però en el moment de ser un cantant, de donar intensitat amb la veu, s’escapa tot!!!!
Dins l’apartat tècnic, ja hem comentat l’abús dels primers plans, que amb la intenció de donar protagonisme a les cançons, han generat una sobre explotació dels rostres dels actors. Hi ha altres  maneres de donar força a la veu, i si fas cinema encara més: moure la càmera, fer un muntatge més àgil, no sé… representa que el director Tom Hopper en deu saber de fer cinema, no?
I una cosa que m’ha semblat curiosa és que tot i l’extensa durada del film, el muntatge de les escenes m’ha semblat atropellat, enganxades, sense donar una continuïtat a la història. Inclús en algunes ocasions escenes forçades sense explicació (excés de pluja a les escenes d’Eponine, sense raó, muntatge massa brusc en la cançó d’en Marius Empty chairs, empty tables)
I la pregaria de Valjean… Ja m’estranyava a mi que no sortís a cap trailer de la pel·lícula, ni a cap comentari de cap crític. Una cançó que per ella sola omple l’escena, que només per escoltar-la ja val la pena tot, queda fluixa, i jo que no hi entenc en música diria que falta alguna nota més alhora de cantar-la.
Ara caldria buscar coses bones, i em costa, i sent el musical que és, em sap greu.
Dos detalls bonics i tendres pels més fans: l’aparició de Colm Wilkinson com a mossèn, i la mort d’Enjolras fent una còpia exacte de la mort en l’espectacle teatral.
En resum, els espectacles al Royal Albert Hall i del O2 de Londres són impressionants, emocionants, ben cantats, i dins de les limitacions del format televisiu ofereixen una espectacularitat, amb el control de les llums, de l’espai, impecables. Una gran força musical, gràcies a les interpretacions principals, però també al cor principal i l’immens cor secundari que acompanya i donar llum i color a les grans grans cançons.
L’espectacle de Barcelona, més teatralitzat, tenia una gran bellesa vocal, uns principals personatges amb tendresa i emoció impecables.
L’espectacle de Tom Hopper no té res d’això….. en cap moment del film em vaig emocionar. I dir-vos que quan veig els altres espectacles, encara ara, des de la pantalla de l’ordinador, m’emociono. I això és un bon senyal per uns i un mal senyal pels altres…
Tot i això, quan surti el DVD m’el compraré…. una que és molt fan i una mica friky!

 

PER QUÈ ART?

sant pere rodes ElBes(GustavKlimt) dewsconsol duc de berry
Sovint he pensat què em va portar a voler estudiar història de l’art….
És una disciplina que no és difícil, i que està bastant vinculada a una part emocional de la persona: l’art que agrada i el que no. Però d’això a fer-ne una professió, a dedicar-hi la vida n’hi va un pas.
Però per què? Que hi vaig trobar que fos interessant, que em motives per omplir el meu temps i la meva ment amb aquestes coses.
Doncs avui és un dels motius pels quals ho vaig fer.
El meu primer llibre d’art va ser un recopilatori de Tashen de Gustav Klimt, i evidentment l’obra de “el petó” era la portada del llibre. Va ser l’excusa perfecte per endinsar-me en aquest món de colors brillants, d’or i argent. I veure com sentiments tant immensos es podien plasmar en una petita tela (a vegades no tant petita). L’art explica l’amor, la mort, la bellesa, l’odi.
Doncs avui Gustav Klimt faria 150 anys. I la reproducció de la seva gran obra per tots els mitjans tecnològics m’hi ha fet pensar.
El meu primer llibre d’art. La meva descoberta d’aquest món que em permetria conèixer moltes més coses i sobretot molts més artistes. I més enllà de les grans figures de l’art universal (Michelangelo, Leonadro, les obres arquitectòniques més rellevants, etc) hi ha un gran món.
Vaig descobrir grans pintors, obres d’una bellesa enlluernadora, vaig descobrir l’art d’escriure sobre art. I evidentment vaig omplir encara més les parets de casa de llibres d’art. Darrera el llibre de Klimt han aparegut enciclopèdies d’art, novel·les d’artistes, viatges iniciàtics sobre art, guies turístiques artístiques i sobretot les guies de museus, la meva gran passió.
En resum, el motiu inicial pel qual vaig escollir història de l’art estava lligat a l’ensenyament, la voluntat d’ensenyar als joves els grans artistes de tots els temps, i resumir en poques hores l’art de tota la humanitat.
Però la veritat és que em va obrir moltes més coses: va omplir d’art la meva vida, la meva ment, els meus viatges, i les parets de casa.
Les imatges són algunes de les meves meravelles, aquelles que més enllà dels grans clàssics són els que m’han fet descobrir la meva passió per l’art :

 

mes de museus

Aquest mes de maig està sent d’allò més cultural. I gràcies a la possibilitat de gaudir de dies més llargs i estones més lliures he pogut posar en solfa una sèrie de visites artístiques i culturals que feia dies i mesos que s’acumulaven.

L’Otzi



Per començar amb la visita al Museu d’Arqueologia de Catalunya per conèixer l’home de gel: l’Otzi. Un home que va viure fa més de 5.000 anys i que els italians del Tirol de sud van descobrir fan 20 anys colgat de neu. Aquesta condició va fer que es conserves d’una manera excel·lent i gràcies a això ha esdevingut un pont d’informació dels homes d’aquell temps. S’ha pogut estudiar què menjava, com vestia, què feia per aquells paratges. Una història digne d’una novel·la negra ens col·loquen els nostre home de gel enmig d’un possible assassinat, i el converteix en un enigma, tot i ajudar a resoldre dubtes sobre com vivien en aquella època. 
La visita al MAC va servir per conèixer aquest museu, que sincerament tenia ben oblidat. No l’havia visitat mai, i em va agradar, tot i que la possibilitat de veure el mateix Otzi en viu i en directe no va ser possible, i potser hagués calgut una rèplica per omplir la curiositat, el museu deixa bones perspectives i permet una imatge bastant completa d’aquella època.

L’home de gel 

el joc de saber escriure l’art

Un dia vaig veure que a la Fundació Tàpies, un altre museu que tenia a la reserva, feien un taller que es deia “Escriure l’art” i jo de seguida que m’hi vaig inscriure, sense saber massa què era. Però la barreja en una mateixa frase les dues paraules que més en fascinen va ser l’excusa per no dubtar-ho ni un segon.
La veritat el taller no va ser el què m’esperava, però això no vol pas dir que em decepcionés. La opció d’escriure sobre art té moltes vessants, i totes són ben aptes per qualsevol que vulgui llegir-ho. La opció aquesta vegada era l’art com a simple pretext d’inspiració. De la mateix manera que a un pintor o escultor el guia una imatge, una sensació, potser molt lleugera, que acaba desenvolupant en una gran peça artística, l’excusa d’escriure sobre l’art que em proposava la Fundació Tàpies era ben bé aquesta: l’art com a inspiració per escriure un mircorelat.
Eren 10 o 12 assistents i cadascú va triar una obra de les que hi havia a l’exposició de Tàpies i a través d’ella desenvolupàvem un text, un conte, un microrelat. En una mica més de mitra hora ‘obra de Tàpies ens va servir a tots per desenvolupar un text amb uns personatges, una història concreta i un desenllaç. I tot plegat en 10 o 12 línies.

Escriure l’art

Us faig arribar el blog de la coordinadora del taller i els escrits que vam fer entre tot.

els nostres escrits

la sala oval del MNAC

La última de la visites culturals d’aquest mes de maig va ser una grata sorpresa: les reserves al MNAC. Una tarda de divendres plena d’estrangers omplint Barcelona i nosaltres en un grup reduït de 5 persones visitant les interioritats del MNAC. Passadissos inaccessibles, magatzem d’obres, estanteries plenes d’art embolicat. Tot plegat per explicar durant dues hores l’activitat que viu una peça d’art quan arriba el museu, per on entre, on s’emmagatzema (segons si és una peça de fusta, art monumental o de pedra) i també les sales on es fa la conservació i restauració. Tot i que vam veure només 6 espais de les reserves, i n’hi ha molts més, ens vam quedar ben satisfets, vam poder preguntar i xerrar sobre art i conservació, i vam aprendre moltíssim d’una part del món dels museus que gairebé sempre queda al marge.
La dada significativa és la quantitat de peces que posseeix el museu, i la part tant i tant petita que està exposada al gran públic. També cal remarcar que és directament oposat la quantitat d’espai dedicat a la zona expositiva en relació a l’espai de magatzem. I també cal fer referència que si els números de 5000 peces exposades en front dels més de 267000 que hi ha a les reserves en un museu com el MNAC, imagineu-vos com ha de ser en els gran museus com el Louvre o El Prado. Increïble!!!!

Les reserves 

El 19 de maig va ser la nit dels museus fent-lo coincidir amb el dia mundial del patrimoni. Aquesta data sempre serveix per obrir els museus fins ben tard, per ensenyar peces inèdites i també per oferir altres espectacles  culturals i d’oci enmig de les sales dels museus. Enguany no hi vam participar, perquè creia que aquest mes ja havíem omplert la nostra ànima de necessitats culturals i museístiques 

BALLEU, BALLEU, SINÓ ESTEM PERDUTS

PINA

 

Tot i que molt de passada ja sabia qui era, ahir vaig descobrir del tot qui era PINA BAUSCH i em sap molt greu no haver-la descobert abans.
Vaig veure, gràcies al CINECLUB de l’AC Granollers, la pel·licula PINA, la que el director Win Wenders va dedicar a la seva gran amiga coreògrafa.

Cal dir que la pel·lícula podria tenir un regust més èpic o nostàlgic perquè es va estrenar just quan es va morir ella d’una manera bastant sobtada, i clar, pot semblar que quan vas a veure la pel·lícula et trobaràs un documental “al uso” que és diu, i que explicarà fil per randa la seva vida, i pot convertir-se en algo una mica feixuc. I no!!! No és pas això el que apareix a la pantalla. No és el resum d’una vida, no és un seguit de fets cronològics posats en ordre, sinó que el que veiem és art, dansa, música, bellesa, moviment, és Pina en definitiva!

Agafada a la cadira sense ni tant sols tancar els ulls vaig gaudir d’una força transmesa a través d’unes imatges de gran bellesa, d’una música acurada i perfecta, i d’uns espectacles de dansa impresionants!!!! Ja veieu que vaig quedar realment meravellada.

A través de petits fragments apareixen els components de la seva companyia, en primer pla, sobre un fons neutre i sovint amb el rostre una mica descol·locat. La seva mirada ens diu a través de la veu en off, en el seu idioma original, les seves opinions sobre Pina. Però no són ells que parlen directament, sinó que intenten que la seva veu segui tant sols un petit fil conductor a través de la dansa on agafar-te per poder guiar-nos a través de la dansa. Tots ells parlen d’ella, però també parlant de si mateixos, parlen de què els feia sentir quan ballaven, que va aconseguir Pina amb ells, com els hi ha treure el millor d’ells mateixos. I tot això apareix en 100 minuts de durada. Realment és com un decàleg de sentiments posats a flor de pell però sense cap sensacionalisme, sinó tot el contrari.

Una ballarina explica que és tímida, petita, poca cosa, però Pina li va dir que només havia de fer el que sentia, expressar-se amb el moviment, i és ben cert que ho aconsegueix, ella sola omple l’escenari, omple la música, fins el punt que és la mateixa ballerina que il·lustra el cartell promocional de la pel·lícula. Ens trobem davant d’una cinta exel·lent, d’una bellesa aclaparadora, d’una música que et fa arrisar la pell.

Tot i que la pel·lícula està pensada també per veure en 3D, crec que amb el sistema 2D també s’aconsegueix el seu propòsit. Fins i tot diria que hi ha moments que sense la tecnologia ets sens realment dins de les imatges, mirant els ballarins i movent-te amb ells, al seu ritme. Les diferents coreografies, extretes dels seus cèlebres montatges, en aquesta ocasió els trobem representats en mig d’escenaris ben diversos, urbans, poc avessats a la dansa. I tot i semblar estrany no desentonen gens, sinó que semblen fets expressament per aquells moviments. Sembla que tot i ser espais alients a la dansa ens ajuden a veure millor el moviment, entredre millor l’espai on es troben.

Em va cridar l’atenció la referència que fan alguns dels ballarins a l’edat, la seva pròpia, la de Pina, i la relació estreta amb la dansa. Sempre s’ha pensat que la joventut ha de ser la única que pot accedir a aquesta perfecció de la dansa, però en el film es veu que no és pas així, que el moviment, el ball va molt més enllà de l’edat, la condició, la nacionalitat. El què es pot expressar amb la dansa, al ritme d’una música qualsevol, d’una país qualsevol, d’un escenari qualsevol, és meravellós!

En aquest muntatge ens trobem, i tal i com apareix també al trailer del film, amb una definicó molt acurada de la condició humana. Trobem referències a la solitut, a la força, a l’esforç per aconseguir coses, a la capacitat de voler agradar als altres, a l’amor, a la seguretat, a la por, i tantes altres, i totes elles es solucionen, es desenvolupen, apareixen, troben la seva solució, en la dansa, en el moment del gest vinculat al cos del ballarí i a la música.

Per tant, tal i com diu Pina, el què ens queda, l’únic que podem fer en aquest món, és seguir ballant.

 

Els meus Amics a Granollers

Comparar el concert de ELS AMICS DE LES ARTS  del mes d’agost del 2010 de Festa Major, enmig de la catarsi de Blancs i Blaus, amb l’elegant, sobri i madur concert de fa quatre dies al Teatre Auditori de Granollers, no seria just.

Però és el que té la memòria selectiva, que em fa recordar la bogeria d’aquell dia, aquella nit calorosa, els crits, l’ambient, la gent cantant, cridant millor dit, sobretot recordar “en una colla blanca, eh, eh, eh”, i oblidar que estavem apretats, que quasibé no veia l’escenari, que feia una calor de mil dimonis, que potser alguna nota no va sonar gaire bé.

I en canvi, la coordinació (tot i que encara és una gira verge, i és nota), l’elegancia de les lletres i les notes, el bon acompanyament musical de la “Banda per catalogar”, la xerrameca amb el públic, fan que la fredor del teatre perdi tots els punts davant l’enèrgic i vibrant concert de Festa Major.

Descobrir com una cançó que no m’agradava massa, com és “Armengol” (irònic, oi?), amb un bon arrenjament, un bon directe i un toc original poden convertir-la en una petita obra d’art. En canvi, els èxits asseguratscom “L’home que treballa fent de gos“, a vegades és millor deixar-la tal com és i no fer masses canvis, perquè la seva senzillesa és la seva genialitat.

Tot i això les noves cançons han pres volada al sentir-les en directe!!!! I les velles ens han aixecat de la cadira!!!

He descobert que saben escriure molt millor, i no només per parlar de lligar o de coses frikis, sinó també de situacions dures i diferents, com aquell que marxa de casa o aquell que és a punt de ser pare. Els Amics es fan grans, nois!!!!

I això demostra maduresa intel·lectual però per contra potser han perdut aquella frescor més electrònica que us havia carateritzar, i perquè no dir-ho, que us havia distanciat de Manel.

Però potser no és pot tenir tot…..

Tot i això, el concert em va agradar, vaig gaudir, cantar i ballar. I això sempre m’agrada!!!

Us deixo l’enllaç del seu blog amb la referència al concert de Granollers del 13 d’abril d’enguany i la Lucy Perales, i també l’enllaç  del concert de la Festa Major del 28 d’agost del 2010.

http://elsamicsdelesarts.cat/2012/04/17/doble-cronica-granollers-i-la-lucy-perales-berga-i-la-barreja-de-patum/

http://elsamicsdelesarts.cat/2010/08/28/de-blancs-i-blaus-els-amics-a-granollers/

definició del seté art

Paraules de  Ricciotto Canudo:

“Querría señalar ya ahora que si bien la Arquitectura, surgida de la necesidad material de protegerse, se afirmó netamente individualizada frente a sus complementarias, la Escultura y la Pintura, la Música, en cambio, ha seguido a través de los siglos un proceso completamente inverso. Surgida de una necesidad enteramente espiritual de elevación y de superior olvido, la Música es realmente la intuición y la organización de los ritmos que rigen toda la naturaleza. Pero primero se manifestó en sus complementarias, la Danza y la Poesia, hasta llegar miles de anos después a la liberación individual, a la Música sin danza y sin canto, a la Sinfonía. Como entidad determinante de toda la coreografía del lirismo, existía ya antes de convertirse en lo que nosotros llamamos Música pura, precediendo a la Danza y a la Poesía.
Así como las formas en el Espacio son fundamentalmente Arquitectura, los ritmos en el Tiempo, ¿no son sobre todo Música?
Finalmente el «círculo en movimiento» de la estética se cierra hoy triunfalmente en esta fusión total de las artes que se llama Cinematógrafo. Si tomamos a la elipsis como imagen perfecta de la vida, o sea, del movimiento — del movimiento de nuestra esfera achatada por los polos —, y la proyectamos sobre el plano horizontal del papel, el arte, todo el arte, aparece claramente ante nosotros.
Centenares de siglos humanos han proyectado sobre esta elipsis en movimiento su mayor aspiración común, mantenida siempre por encima del tumulto de los siglos y de las alteraciones del animo individual. Todos los hombres, bajo cualquier clima histórico, geográfico, étnico o ético, han hallado el placer más profundo, que consiste simplemente en el mas profundo «olvido de sí mismos», dejándose envolver por las tenaces espirales del olvido estético. Este sublime olvido es reconocible en el gesto del pastor, blanco, negro o amarillo, que esculpe una rama de árbol en la desolación de su soledad. Pero, a lo largo de todos estos siglos hasta el nuestro, entre todos los pueblos de la tierra, las dos Artes y sus cuatro complementarias, han seguido siendo siempre las mismas. Lo que contingentes internacionales de pedantes han creído poder llamar «la evolución de las artes» no es más que logomaquia.
Nuestra época es incomparable desde el punto de vista de la fuerza interior y exterior, de la nueva creación de un mundo interior y exterior, del descubrimiento de energías hasta ahora insospechadas: interiores y exteriores, físicas y religiosas.
Nuestro tiempo ha sintetizado en un impulso divino las múltiples experiencias del hombre. Y hemos sacado todas las conclusiones de la vida práctica y de la vida sentimental. Hemos casado a la Ciencia con el Arte, quiero decir, los descubrimientos y las incógnitas de la Ciencia con el ideal del Arte, aplicando la primera al último para captar y fijar los ritmos de la luz. Es el Cine.
El Séptimo Arte concilia de esta forma a todos los demás. Cuadros en movimiento. Arte Plástica que se desarrolla según las leyes del Arte Rítmica.
Ése es el lugar en el prodigioso éxtasis que la conciencia de la propia perpetuidad regala al hombre moderno. Las formas y los ritmos, lo que conocemos como Vida, nacen de las vueltas de manivela de un aparato de proyección.
Nos ha tocado vivir las primeras horas de la nueva Danza de las Musas en torno a la nueva juventud de Apolo. La ronda de las luces y de los sonidos en torno a una incomparable hoguera: nuestro nuevo espíritu moderno.”

100% WARHOL o no?


Em va fer ilusió veure que hi havia una exposició del gran artista del Pop Art, Andy Warhol, a prop de casa, concretament a Terrassa.
I en memòria d’aquella primera exposició i primera crítica que vaig fer en el meu primer any a la carrera d’història de l’art, cap allà m’hi vaig dirigir.
És una exposició una mica curta i sincerament poc documentada, però per tenir una primera visió de l’obra d’Andy Warhol n’hi ha de sobres.
Recordo aquella primera vegada que vaig veure en directe els seus quadres, les seves Marilyns, les seves obres de desastres (la cadira elèctrica i els accidents de cotxes), però sobretot recordo els núvols flotant, els Silver Clouds. Uns núvols que havien servit com a presentació d’una exposició en una galeria d’art de Nova York. I la imatge dels artistes de The Factory flotant entremig d’aquests núvols, igual que flotava jo, em van captivar.
Suposo que, equivocadament, volia tornar a sentir aquella captivació, però no va ser així.
Vam veure art, unes 40 peces, però expressant poc al seu voltant.
Sempre he cregut que l’art més modern, aquell que és més proper a nosaltres, que ja no es basa tant en la bellesa pròpiament dita, aquella que meravellava fa 300 anys, aquest art (contemporani, abstracte, pop, etc) ha de servir per incloure’t (tant físicament com mentalment) en l’obra en qüestió.
I l’altra dia veient Warhol no m’hi vaig poder endinsar massa…. i em va saber greu.

El què sí hi ha a l’exposició és un conjunt significatiu i aclaridor de l’obra de Warhol: trobem els rostres de famosos, trobem la llengua dels Rollings Stones, trobem la Marilyn, trobem cadires electriques i fins i tot trobem la sopa Cambells.
Per tant com a fotografia, com a imatge genrèrica també esta bé! Ara que, com a reflex de l’obra de l’artista més pop, més famós, més carismàtic d’aquella època, no ho és pas.

un dels grans

Aquest cap de setmana hem visitat l’exel·lent exposició que la Fundació La Caixa al Caixaforum de Barcelona estan fent de Francisco de Goya.
Una extensa quantitat d’obres per il·lustrar el geni de Fuendetodos.

La gran expectació creada per aquesta exposició és la oportuniat de veure quadres que normalment es troben al Museu del Prado i que rarament sorten al carrer.
Aquest cop, i per el motiu de l’aniversari de CaixaForum, és l’excusa perfecte per fer arribar aquesta mostra brillant de Goya als catalans.

Amb cues a l’accès de visitants que anel·len gaudir d’aquestes obres, t’introduiexen dins l’obra d’un mestre de la pintura espanyola que va treballar tots els estils. En tots ells, tant en als retrats reials, com a les escenes més costumistes, com a les obres més crítiques, Goya hi trasllada una passió per la vida, per la bellesa dels colors, del traç, un cant vital, real, de l’Espanya d’aquell moment.

Una bona colla de quadres per demostrar el traç de l’artista, l’exel·lent domini del petit toc de pinzell que li permet donar vida als ulls, color a les vestimentes i brillantor a les joies.
LA GALLINA CIEGA, L’AUTORRETRAT, EL PARASOL, i tants altres ens permeten conèixer aquella societat espanyola del segle XVIII.
I aquella MAJA VESTIDA , que com em passa amb la MONA LISA de Leonardo no li veig tanta perfeccció com en d’altres quadres seus.

De fet en el què gaudeixo molt més de la seva obra són en els retrats col·lectius, la introspectiva dels personatges, i evidentment el traç enèrgic i insisiu dels DISPARATES, dels CAPRICHOS, etc.

Evidentment he trobat a faltar les PINTURAS NEGRAS de la Quinta del Sordo, aquelles que fins i tot a les parets fredes d’un museu transmeten una agonia, un foscor, una amargura quasibé palpable. Però suposo que deu ser realment difícil el seu trasllat. En fi… serà un altre dia, o en algún altre viatge a Madrid, potser…

Però tant uns quadres com els altres són un gran plaer pels ulls de la vista i pels ulls de l’ànima.