Art pels més petits

Fer veure art als més petits a vegades pot ser una feina difícil. Però no per això hi hem de renunciar, ans el contrari. Fer veure, viure i sentir l’art ens pot permetre ser millors persones, viure altres mons i altres experiències, i anar més enllà amb la ment, el cos i l’ànima.

Imagineu-vos la ment desbordant i creativa dels infants enfrontat-se al món de l’art!!!!!

Quan a finals del 2013 i sobretot a principis del 2016 vaig ser mare, primer d’en Tian i després de l’Otger, vaig pensar, vaig tenir claríssim, que portaria els meus fills a veure museus!!!

I sobretot amb el primer en Tian, ho vam fer i molt. Amb l’Otger és una mica diferent, primer perquè el mateix nen és un cul inquiet i li costa estar “tranquil” en un espai com un museu, i després perquè controlar-ne un és fàcil, però dos, es complica el tema.

Tot i això, he volgut complir la meva promesa i fer-los conèixer en la mesura del possible l’art i la cultura. Els he portat a visitar coses que a mi m’agradaven, he volgut que coneguessin i que els hi sones alguna cosa relacionada amb l’art.

Tots dos són petits encara, però si de ben petitons s’els hi pot ensenyar la llengua estrangera, perquè diuen que van interioritzant de manera natural el nou idioma, l’art i la cultura també necessita ser interioritzada naturalment des dels inicis.

Qui sóc?

Sóc una persona activa, responsable, que li agrada treballar i organitzar coses. M’agrada llegir, la música, escriure, sobretot en relació al món de la cultura, l’educació i l’art. Sempre que he treballat en qualsevol àmbit, he intentat formar-me, fer cursos, estudiar, i així saber-ne una mica més. M’agrada treballar en equip i coordinar grups de persones.

Les meves primeres feines van estar relacionades amb l’educació a través de la feina de monitora, bàsicament d’educació en el lleure, en casals, esplais, campaments i també escoles. Hi vaig treballar amb infants i joves de diferents edats i elaborant els projectes com a responsable de grup.

Vaig estar quatre anys com a secretària gestionant la part administrativa d’una organització, la gestió comptable i l’atenció als associats, la realització de campanyes i comunicació externa amb la premsa.

El 2003 va néixer EL CABÀS, la meva empresa, un projecte molt innovador: venda online de productes ecològics. Durant els anys que la botiga (online i física) va funcionar em va permetre desenvolupar la meva capacitat organitzadora i la meva voluntat de treballar amb productes de qualitat i de km 0. Al cap d’uns anys va aparèixer EL CABÀS DEL TEATRE, un projecte de restauració i cultura al bar del Teatre de Granollers, que seguia la línia del consum responsable vinculant-t’ho amb activitats de caire artístic, teatral i musical.

Aquests últims anys he estat molt vinculada a associacions de caire comercial per fomentar el comerç de proximitat, perquè vaig formar part el 2009 de l’inici de l’associació de botiguers del carrer on tenia la botiga a Granollers, de la qual en vaig ser la dinamitzadora durant 5 anys. Actualment sóc la presidenta de LFComerç a Les Franqueses del Vallès.

Arran de la meva maternitat, m’he vinculat amb associacions de criança respectuosa com ENTREMARES realitzant tallers, xerrades i un concert benèfic anual.

Pel que fa a l’escriptura, que m’apassiona, he escrit critiques d’art, i articles d’opinió a diversos mitjans locals, i també a les xarxes socials, en l’àmbit personal. Gestiono els blogs i les xarxes de diverses associacions.

M’agradaria encaminar la meva carrera professional cap al món de la cultura o de qualsevol àmbit relacionat, perquè crec que hi puc aportar la meva experiència i els estudis de tots aquests anys.

una nova vida

Mai una frase com aquesta ha tingut tant significat per mi. Quina nova vida!? A què o qui ens referim?

Una nova vida per mi amb algú a qui cuidar, algú que depèn només de tu i que la seva existència està lligada al teu ritme de vida, a les teves hores, a la teva alimentació, al que fas cada dia, de dia i de nit. El tenir present que faig cada dia, cada hora en funció del ritme d’un altra, i sabent que aquest ritme amb canvis i variacions serà permanent per a tota la resta de la meva vida.

Una nova vida que ha començat i que de mica en mica va evolucionant, que cada dia és diferent, que cada gest és una descoberta, que tothom diu que passa tant ràpid i que sense adonar-te passes del bressol, els bolquers i la lactància, a l’escola, la universitat, el carnet de conduir i la vida adulta. Tothom diu que visqui aquesta nova vida que ha sortit de dins meu amb tota la intensitat possible, i que mai més es torna a viure i a gaudir d’aquests moments. Procuraré seguir el consell.

 

Una nova vida que establim dia a dia la meva parella i jo, els nostres ritmes han caniat, la vida laboral s’ha vist alterada notablement, i passats els mesos de baixa ho continuaran estant. Uns canvis que espero puguem assumir amb certa normalitat i que no trenquin la nostra harmonia com a parella, ans el contrari, que l’enforteixin.

Una vida, la meva, la d’en Marçal, la d’en Tian, la de la parella, la de la família, que visc amb por i respecte, intentant fer el millor possible, assessorant-me tant com puc, però sabent què és el que vull fer i com fer-ho. I somiant una vida que ha de venir plena d’alegries (i alguna tristesa, intrínsecament lligada al fet vital), i esperant saber-les aprofitar al màxim.

TIAN

una història de 9 mesos

És curiós que algo tant important com tenir un fill, viure els 9 mesos previs a la seva arribada, no aparegui en aquest blog, fins ara que ja estem al final del camí.

El que és cert és que no he deixat pas d’escriure, però una situació com aquesta d’exepcional ha desenvolupat una manera exepcional de tractar-ho. Primer, una cosa privada que els primers mesos es mantenia amb secret per ser massa aviat, després només pels més propers (pares i germans), i després si! Ja s’obrien les portes i es feia córrer la veu per tot arreu i per tots els mitjans.

És cert que a través del facebook hem anat penjant alguns moments importants d’aquesta aventura, però ni de bon tros amb el pes i la força que es mereix. També perquè és una cosa que necessita una certa intimitat, o millor dit, una comunicació més personal i no tant virtual. Però hi han hagut alguns esdeveniments que per la seva importància si que han aparegut a la xarxa social. Però m’he contingut molt, he!!! Pel bé de tots plegats.

Ara que el camí ja s’acaba i que comença una altra aventura més llarga i intensa, decideixo explicar que he fet i què he escrit durant tots aquests mesos.

Perquè està clar, que he escrit, he!!! Com podien restar al marge les meves paraules, el meu teclat, el meu blog, a un esdeveniment vital com aquest!!!

Doncs la resposta ha estat elaborar un text personal, manual, íntim, i revelador de cada cosa petita o gran que m’ha anat passant durant tots aquests mesos; és a dir, he escrit un diari, però un diari de paper, d’aquells d’abans, dels de tota la vida, un diari amb tot el que m’ha passat pel cap, sense replentejar-me el text, sense mirar si repetia coses, si les frases tenien sentit. He fet un diari pel boc gros, tal qual em sortia per la boca. I amb el temps potser el tornaré a llegir, i hi haurà coses que potser no comprendre, lletra mal escrita, però serà fidel als moments viscuts.

En un moment tant digital, tant públic com el que vivim ara, una servidora ha tornat als origens i ha escrit amb boli i paper els moments que estic vivint. Curiós, oi?

diari