Els meus Amics a Granollers

Comparar el concert de ELS AMICS DE LES ARTS  del mes d’agost del 2010 de Festa Major, enmig de la catarsi de Blancs i Blaus, amb l’elegant, sobri i madur concert de fa quatre dies al Teatre Auditori de Granollers, no seria just.

Però és el que té la memòria selectiva, que em fa recordar la bogeria d’aquell dia, aquella nit calorosa, els crits, l’ambient, la gent cantant, cridant millor dit, sobretot recordar “en una colla blanca, eh, eh, eh”, i oblidar que estavem apretats, que quasibé no veia l’escenari, que feia una calor de mil dimonis, que potser alguna nota no va sonar gaire bé.

I en canvi, la coordinació (tot i que encara és una gira verge, i és nota), l’elegancia de les lletres i les notes, el bon acompanyament musical de la “Banda per catalogar”, la xerrameca amb el públic, fan que la fredor del teatre perdi tots els punts davant l’enèrgic i vibrant concert de Festa Major.

Descobrir com una cançó que no m’agradava massa, com és “Armengol” (irònic, oi?), amb un bon arrenjament, un bon directe i un toc original poden convertir-la en una petita obra d’art. En canvi, els èxits asseguratscom “L’home que treballa fent de gos“, a vegades és millor deixar-la tal com és i no fer masses canvis, perquè la seva senzillesa és la seva genialitat.

Tot i això les noves cançons han pres volada al sentir-les en directe!!!! I les velles ens han aixecat de la cadira!!!

He descobert que saben escriure molt millor, i no només per parlar de lligar o de coses frikis, sinó també de situacions dures i diferents, com aquell que marxa de casa o aquell que és a punt de ser pare. Els Amics es fan grans, nois!!!!

I això demostra maduresa intel·lectual però per contra potser han perdut aquella frescor més electrònica que us havia carateritzar, i perquè no dir-ho, que us havia distanciat de Manel.

Però potser no és pot tenir tot…..

Tot i això, el concert em va agradar, vaig gaudir, cantar i ballar. I això sempre m’agrada!!!

Us deixo l’enllaç del seu blog amb la referència al concert de Granollers del 13 d’abril d’enguany i la Lucy Perales, i també l’enllaç  del concert de la Festa Major del 28 d’agost del 2010.

http://elsamicsdelesarts.cat/2012/04/17/doble-cronica-granollers-i-la-lucy-perales-berga-i-la-barreja-de-patum/

http://elsamicsdelesarts.cat/2010/08/28/de-blancs-i-blaus-els-amics-a-granollers/

SOPA, podré tronar enrera

Al final ho vaig aconseguir: SOPA DE CABRA!!!

El concert de Sopa de Cabra de Tarragona va servir per fer un salt en el temps, viatjar al carrer dels torrats un cop més. Fer un d’aquells salts que es fan sense paracaigudes perquè saps que l’aterratge serà segur i autèntic. Hi ho va ser! Va ser com si estiguéssim altre cop somiant.

Amb una potencia descomunal, finalment els vaig poder gaudir (tot i les recances d’en Marçal), com feia temps que desitjava. Tornar a escoltar aquelles cançons, des de la força i la potencia que només poden donar els directes més roquers, va ser un gran èxtasi global. Ja ho deia el mateix Gerard Quintana, que aquells instants del temps valia la pena viure’ls, i que ell es volia quedar allà amb nosaltres, tots embolicats amb la música, l’ambient i les lletres.

Una nit com aquesta va servir per tornar enrera, tornar a aquella època que teníem 15 o 20 anys, i sortíem de nit, de concerts, de festes majors. Amb un grup de gent ben diversa, sorgits la majoria de l’escoltisme, però arreplegant molta altra gent.

Cada una de les cançons del grup em servia per fer memòria d’una pila de moments viscuts en aquella època: com el campament de Ràngers cantant una i una altre vegada el mai trobaràs. O cantant el boig de la ciutat viatjant de camí a Londres amb la família fent girar i girar el K7 de La Roda dins el Ford Taunus del pare.
El gran concert del Sant Jordi ben acompanyats per Els Pets, Sau i Sangtraït. I cantant l’Empordà amb el micròfon de Can Vilalta en alguna nit de Cap d’any

La xafarderia ens farà pensar que han tornat per calers, que necessitaven omplir la butxaca i que aquest és l’únic motiu pel qual s’han tornat a trobar. Que les seves diferencies artístiques, musicals i personals van fer petar la gallina ara fa deu anys, i que la necessitat d’alguns o de tots ha fet que es tornessin a trobar. Però és cert que, si no hi hagués hagut la necessitat per part de tota la resta de tornar a reviure aquells temps per part de tota la població, els fans, els nostàlgics, potser no haguessin omplert tres Sant Jordi, no?

Tot i això, jo agraeixo que ho hagin fet, que hagin tornat al passat només durant unes hores, perquè això m’ha permès reviure aquells anys d’adolescent inoblidables.

L’endemà la realitat ens farà tornar. L’endemà el clímax ja ha passat, ja ha deixat de ser una bombolla del temps, i la música torna a ser dins els discos (els LP’s o K7 que corren per casa) i la memòria i la nostàlgia torna a fer de les seves. I cada un de nosaltres seguirà fent els seus propis camins. I les cançons es faran inmutables amb el temps.

una nit amb Jonah Smith

Un dels descobriments més bons que hem tingut en Marçal i jo com a parella ha estat JONAH SMITH, i entre regals de Nadal i aniversaris hem anat omplint casa nostra amb la seva discografia.

I aquest dimecres no serà menys.

Aquest cop sí. Ve a Catalunya i no ens passa per alt!

Aquesta vegada a Barcelona, perquè tot i tenir el guitarrista del Vallès, aquest cop s’ha tirat cap a la capital per oferir un concert on presentar el seu nou treball.

Espero amb ganes el concert de dimecres i el seu nou disc.

Aquí teniu la web: JONAH SMITH

UNA NIT DE ROCK

M’encanta anar de concerts!!!!!!

Sentir en viu i en directe la música a tot drap i vibrar amb les cançons, em fascina!!!!

I ahir vam anar a veure AEROSMITH.
I déu n’hi do!!!! Una nit de rock and Roll 100%. Amb bona companyia i bona música.

A ritme de grans clàssics que feien aixecar passions a tota la gent que omplíem el Sant Jordi (uns 18.000). Guitarres, bateria i veu! Cantant cada una de les cançons que coneixíem, i vibrant amb el so, les llums, les imatges, el ritme!
Una nit brutal!!!!

Llegeixo les critiques dels diaris del concert ahir a la nit (com no, jo sempre vull llegir opinions de la gent) per saber què hi diuen els entesos i si s’assembla al que jo he sentit!

La conclusió és que fa 10 anys que no publiquen cap disc però potser no fa falta. Fa temps que viuen dels èxits del passat, però aquests èxits els han portat allà on són ara. I per això El Sant Jordi estava ple, i la gent cridava les cançons, i nosaltres aplaudíem animats seguint el ritme de totes elles.

Una nit de rock com feia temps que no vivia.

I les comparacions no són mai bones, bàsicament perquè cada concert i cada grup té les seves pròpies armes per captivar-me.
I si d’Elton John em captiva la seva veu, les seves cançons amb ell tot sol dalt del piano, del Bruce, em fascina la seva capacitat de posar-se el públic a la butxaca, perquè només hi ha un Boss i és ell, i d’U2 m’hipnotitza la magnificència del seu espectacle. Ahir amb Aerosmith vaig veure i viure el rock and roll en estat pur!!!!!