fem memòria, fem inventari

 

Arqueologia d'un inventari  Museu de Granollers
Arqueologia d’un inventari Museu de Granollers

El mes de maig a Granollers sempre serveix per parlar de la Guerra Civil arran de l’aniversari del bombardeig, i per donar veu a totes aquelles històries silenciades durant molts anys, per les bombes i per la barbàrie.

Enguany el Museu de Granollers ha volgut afegir-s’hi amb una exposició que ha volgut donar veu i visibilitat a tota una sèrie d’objectes que formen part del dipòsit del museu i que van ser custodiades durant els anys de conflicte: ARQUEOLOGIA D’UN INVENTARI.

Un cop feta la recerca exhaustiva del material, les peces, les fotos, també s’ha volgut donar un toc artístic a tot el conjunt convertint-lo en una instal·lació pròpiament dita i donar-li un caràcter unitari a les 56 peces trobades i inventariades. És una exposició que exposa literalment allò trobat. Convertir en art allò que inicialment no ho és.

La salvaguarda va ser el gest desinteressat de granollerins i granollerines que van aconseguir salvar el patrimoni artístic de la ciutat. L’art en aquella època, entre el 36 i el 39, corria el risc de desaparèixer. Moltes obres van fer el camí d’anada i de tornada, en alguns casos o només d’una sola direcció, buscant un lloc més segur, esperant temps millors. I  a Granollers també! . Tal com les tropes avançaven, l’art reculava, i de mica en mica les peces sortien de les fronteres per salvar-les.

L’autor del projecte ” Arqueologia d’un inventari” és Ignasi Prat i ha treballat amb unes 50 peces de les 600 i pico que romanen als magatzems del Museu, i ha documentat les peces i els hi ha donat una 2a vida, ha tret la pols i ha posat a la vista de tothom un art, potser de poc valor artístic, però si de gran valor històric.

Encara ara fa basarda pensar en els anys de la guerra civil, i anar de mica en mica rescatant la memòria de tots els que ho van viure (persones, espais, objectes) ens permet recordar, retre homenatge, i sobretot reflexionar-hi.

 

TeamLab o fer l’art i la natura nosaltres mateixos

time lab caixaforum BCN
time lab caixaforum BCN

La natura és lliure, fràgil, oberta, s’expandeix i es retrau a voluntat. I  l’experiència a CaixaForum Barcelona amb TimeLab és molt similar.

Ens convertim, sobretot els infants, en un déu tot poderós que pot crear i destruir el que la natura ha obert davant els nostres ulls.

Una experiència artística 100% immersiva, i que ens permet convertir-nos en art enmig de projeccions tecnològiques.

Els petits gestos tenen grans efectes. El nostre pas per la natura, deixa darrera nostre marques, algunes de valuoses, però d’altres de molt dolentes pel planeta.

Una reflexió que els més grans hem de fer quan sortim d’aquesta instal·lació i fer-ho entendre als més petits.

 

En Tian fet art a Time Lab

Imatges de TIME LAB (la nostra visita)

la nit dels miralls trencats

A Granollers quan s’acosta l’aniversari del bombardeig del 31 de maig de 1938 sempre fem ressonar la nostra veu, dels granollerins d’ara i els d’abans. I busquem històries i testimonis per cridar en favor de la pau.

Aquest any a Can Jonch es presenten un seguit de figures esculpides en fang fetes per un grup de joves que han transmès les seves vivències en aquestes peces amb el recolzament d’un col·lectiu d’artistes de diferents disciplines que han guiat aquest treball.

El projecte Kristallnacht és un projecte comunitari que parla de l’èxode i el procés migratori, el que ha portat a milers de joves a creuar fronteres i buscar futur i vida més enllà de casa seva.

Les figures són peces de fang de petites dimensions amb espelmes col·locades a sobre, i escampades pel terra de la sala de Can Jonch que recorren un camí. Hi podem veure figures de diferent mides, barques, animals. I encara que no ho sembli, cada una d’elles té un sentit i una expressió ben clara. I el projecte s’acompanya de les veus dels protagonistes que expliquen les seves vivències en aquest camí. Tota la instal·lació està embolcallada amb una llum espectral que dóna força al missatge!

la nit dels miralls trencats
Instal·lació a Can Jonch de Granollers.
kristallnacht

Entrar a Can Jonch és sempre entrar en un petit oasi de tranquil·litat i reflexió enmig del soroll de la ciutat. I aquesta instal·lació permet mantenir aquesta sensació dins i fora de l’espai tancat; llegint les parets del jardí, el mural pintat, la data marcada del bombardeig, l’ombra dels arbres….. Hi entres i et deixes portar….

Granollers, vila oberta a la pau
Granollers, vila oberta a la pau
31 d emaig de 1938
Granollers, ciutat bombardejada

Mostra d’Art Urbà x nens

Fa un temps us explicava perquè creia necessari acostar l’art als més petits, i omplir-los de cultura artística des de ben joves per tal que internament vagin desenvolupant una consciència artística. Aquí teniu l’article que us comento: Art pels més petits.

Ara us explico perquè m’agrada aquest art i que els infants també hi “entrin” i en gaudeixin d’una manera natural i evident.

La MAU (Mostra d’Art Urbà) que es fa a Roca Umbert (Granollers) és un molt bon exemple, i alhora molt proper.

Com ja vaig dir és difícil ara amb dos nens petits seguir el ritme de la cultura artística més enllà de casa meva (Granollers), i per tant quan la meva ciutat ofereix un espai on l’art estigui al meu abast, no m’hi puc resistir.

M’agrada fer coses amb els meus fills, i descobrir-los a parts iguals, espectacles de la natura i excursions, i espectacles artístics de tota mena. Anem a veure pel·lícules, de concert, a veure màgia i teatre, i també anem a veure i gaudir de l’art.

Aquest dissabte hem passejat per les instal·lacions de la MAU (Mostra d’Art Urbà). I dic passejat perquè la condició d’urbà d’aquesta mostra és perquè són peces artístiques ubicades entre els carrers de l’antiga fàbrica tèxtil de Roca Umbert.

I una de les coses que més m’agraden de l’art contemporani, a banda que pugui explicar una història, ser reivindicatiu o expressar una emoció personal o col·lectiva, aquest tipus d’art contemporani ens permet entrar-hi, tocar-lo, formant-ne part, no només perquè l’obra ens interpel·la o ens fa sentir alguna cosa, sinó perquè físicament hi entrem i ens hi relacionem.

I això m’encanta. Ja m’agradava abans, fa anys quan estudiava, quan voltava entremig dels globus platejats d’Andy Warhol a la Fundació Miró de Barcelona, o entremig d’una escena quotidiana plena de puntets de colors de l’artista japonesa Yayoi Kusama del Reina Sofia de Madrid.

I no desmereixo l’experiència de veure l’art més clàssic o tradicional, però l’experiència vital amb el contemporani no és comparable, almenys per mi. I el que vull és que els meus fills també visquin aquestes experiències vitals i físiques amb les obres.

I que a banda que hi puguin jugar (com a nens que són), les obres ofereixen perspectives diferents si qui les trepitja, passeja o toca són infants.

Proveu-ho!!!!

L’Otger corrent i jugant entremig de les obres artístiques de la MAU

en Vicenç al Museu

T’aconsellen entrar sense cap pensament al cap, sense cap idea preconcebuda, i la idea és bona (impossible diria jo), però bona, per arribar net i pur davant una obra d’aquestes dimensions. Si és una peça tant gran, és millor no tenir res al cap i al cor, i deixar-se omplir per ella sola.

I així ho he fet, en la mesura del possible. I així he pujat les quatre escales del museu, i talment com un cant de sirena, la tela m’ha atrapat. No sé dir-vos exactament què, i potser és tot en general, però l’obra t’atrapa i et deixa embolicat entre la llum fosca, el color verd i el so penetrant. Tots els sentits estan oberts, tots els porus del cos estan apunt per trobar-se amb l’obra, per sentir, i si és possible, si i et dóna la opció, formar-ne part, ser un tros més de la tela.

El so hi ajuda, l’espai ho facilita, i la meva ment oberta ho permet.

I com sorgeix la idea? Tot va començar amb una idea, un projecte de fer quelcom al museu de la seva ciutat. Unes directrius clares: un espai físic i mental, amb un temps marcat i fixat per aconseguir quelcom que sigui, a primera vista, un punt i final d’una història de referències botàniques i vegetals de l’artista vinculat al Montseny.

Aquesta peça, com una finestra enorme que s’obra a un paisatge inventat, ens permet veure el resultat final d’un procés de creació documentat i enregistrat fins l’últim detall, que podem seguir i veure. L’artista ha establit una relació corporal amb la peça, l’ha hagut de treballar amb el cos i amb l’ànima. Les seves dimensions han obligat a treballar-hi més físicament que mai, movent-se per la tela, ballant a ritme de pinzell, pintura i experiència. I el resultat el tenim aquí davant, interpel·lant-nos amb força!

Nosaltres com a espectadors, què hi podem trobar? Què ens vol dir? Què hi hem de buscar? I si portes infants o adolescents a veure l’obra, què hi veuran?

Doncs veuran una pintura, una tècnica tant antiga com les pintures rupestres, però amb una textura, i en un espai, que ens atrapa i ens remet a una imatge tant potent com qualsevol medi audiovisual actual. I aquesta és una de les seves virtuts. Fer-nos arribar des del gest primigeni de la pintura sobre la tela, fins a l’expressió més intensa que ens obra la ment i la mirada.

I jo hi he vist un món intens de força i color, una peça que ha volgut submergir a l’espectador, igual que s’hi va submergir el mateix artista en el moment de realitzar-la.

He sortit del museu i la llum natural m’ha tornat a la realitat de la pandèmia, però a Granollers, a dins del museu, hi ha un petit espai, una finestra que obra portes a un món molt més enllà.

Daliniant!

Madrid s’omple de Dali i aquí, a casa seva restem al marge. Una gran retrospectiva a 1000km que ja venia de Paris, ens allunya del geni, i de la possibilitat de gaudir de la seva obra. Però això serà l’excusa per llegir biografies seves, analisis de les seves obres, algun article traspapelat i fins i tot antics i vells apunts de la universitat.

La persistència de la memòria
La persistència de la memòria

Buscar frases celebres que ell va dir, o reflexions al voltant de la seva obra que amb poques paraules puguem abarcar tot el seu imnens univers artistic.

I no sé si en seré capaç….

De moment llegirem… i més endavant, si en podem treure quelcom amb sentit, en farem una crítica des de la llunyania, que és l’únic que podem fer, per ara…

Galatea de les esferes
Galatea de les esferes

Dali i la seva obra és d’aquelles que ens hi apropem amb una sensació estranya, de no saber si entendrem el que ens diu, però també facinats per un domini i control del dibuix impresionant. I us parlo del pintor, i no tant de l’artista, perquè crec que cal diferenciar-los i sovint allò que ens meravella d’un ens pot fer tirar enrera davant de l’altre.

El pintor és meravellos, incisiu, clarivident, mistic i encantador- L’artista és arrogant, transgressor, incòmode, i incompres. I això sovint genera conflictes emocionals interns per aquells ciutadants  que sense massa coneixements tècnics que els del simple espectador, aquell que vol mirar i vol que allò que veu li sigui agradable als ulls, vol veure en l’artista les mateixes sensacions que en el pintor. I sovint no passa. dalí és molt Dalí, en totes les seves vessants.

La voluntat del Centro de Arte Reina Sofia de Madrid és retornar a Dalí el que és del pintor Dalí, deixar enrera l’artista, l’excèntric, i recuperar l’obra com a tal, la tela, la pintura, l’art, i deixar de banda el que l’envolcalla, l’entron de l’autor. Aquesta primera premisa m’agrada!

Daniel Girald Miracle, analitza l’artista també com a tal, deixant de banda l’embolcall d’aquells que en el seu temps el van titllar de boig i que van pronosticar que no arribaria enlloc. Ara el temps dona la raó a un home que ha desenvolupat una gran i extensa obra pictòrica que s’ens obre davant nostra perquè la descobrim.

Seguirem pas a pas, descibrint noves imatges, quadres desconeguts, i si entremig s’hi cola l’exentric artista, potser també ens farà gràcia. De fet passat els anys, moltes de les coses que va fer ja no són ara, actualment, ni tant transgressores, ni avanguardistes.

Que hagues fet dalí amb les xarxes socials??? Una pregunta inquietant per algú qe va controlar les masses i la opinió pública envers la seva persona d’una manera magistral!!! Seguirem el camí que ens marca la seva bona obra, i a veure fisn on ens porta…..

crist de sant juan de la cruz
crist de sant juan de la cruz

mes de museus

Aquest mes de maig està sent d’allò més cultural. I gràcies a la possibilitat de gaudir de dies més llargs i estones més lliures he pogut posar en solfa una sèrie de visites artístiques i culturals que feia dies i mesos que s’acumulaven.

L’Otzi



Per començar amb la visita al Museu d’Arqueologia de Catalunya per conèixer l’home de gel: l’Otzi. Un home que va viure fa més de 5.000 anys i que els italians del Tirol de sud van descobrir fan 20 anys colgat de neu. Aquesta condició va fer que es conserves d’una manera excel·lent i gràcies a això ha esdevingut un pont d’informació dels homes d’aquell temps. S’ha pogut estudiar què menjava, com vestia, què feia per aquells paratges. Una història digne d’una novel·la negra ens col·loquen els nostre home de gel enmig d’un possible assassinat, i el converteix en un enigma, tot i ajudar a resoldre dubtes sobre com vivien en aquella època. 
La visita al MAC va servir per conèixer aquest museu, que sincerament tenia ben oblidat. No l’havia visitat mai, i em va agradar, tot i que la possibilitat de veure el mateix Otzi en viu i en directe no va ser possible, i potser hagués calgut una rèplica per omplir la curiositat, el museu deixa bones perspectives i permet una imatge bastant completa d’aquella època.

L’home de gel 

el joc de saber escriure l’art

Un dia vaig veure que a la Fundació Tàpies, un altre museu que tenia a la reserva, feien un taller que es deia “Escriure l’art” i jo de seguida que m’hi vaig inscriure, sense saber massa què era. Però la barreja en una mateixa frase les dues paraules que més en fascinen va ser l’excusa per no dubtar-ho ni un segon.
La veritat el taller no va ser el què m’esperava, però això no vol pas dir que em decepcionés. La opció d’escriure sobre art té moltes vessants, i totes són ben aptes per qualsevol que vulgui llegir-ho. La opció aquesta vegada era l’art com a simple pretext d’inspiració. De la mateix manera que a un pintor o escultor el guia una imatge, una sensació, potser molt lleugera, que acaba desenvolupant en una gran peça artística, l’excusa d’escriure sobre l’art que em proposava la Fundació Tàpies era ben bé aquesta: l’art com a inspiració per escriure un mircorelat.
Eren 10 o 12 assistents i cadascú va triar una obra de les que hi havia a l’exposició de Tàpies i a través d’ella desenvolupàvem un text, un conte, un microrelat. En una mica més de mitra hora ‘obra de Tàpies ens va servir a tots per desenvolupar un text amb uns personatges, una història concreta i un desenllaç. I tot plegat en 10 o 12 línies.

Escriure l’art

Us faig arribar el blog de la coordinadora del taller i els escrits que vam fer entre tot.

els nostres escrits

la sala oval del MNAC

La última de la visites culturals d’aquest mes de maig va ser una grata sorpresa: les reserves al MNAC. Una tarda de divendres plena d’estrangers omplint Barcelona i nosaltres en un grup reduït de 5 persones visitant les interioritats del MNAC. Passadissos inaccessibles, magatzem d’obres, estanteries plenes d’art embolicat. Tot plegat per explicar durant dues hores l’activitat que viu una peça d’art quan arriba el museu, per on entre, on s’emmagatzema (segons si és una peça de fusta, art monumental o de pedra) i també les sales on es fa la conservació i restauració. Tot i que vam veure només 6 espais de les reserves, i n’hi ha molts més, ens vam quedar ben satisfets, vam poder preguntar i xerrar sobre art i conservació, i vam aprendre moltíssim d’una part del món dels museus que gairebé sempre queda al marge.
La dada significativa és la quantitat de peces que posseeix el museu, i la part tant i tant petita que està exposada al gran públic. També cal remarcar que és directament oposat la quantitat d’espai dedicat a la zona expositiva en relació a l’espai de magatzem. I també cal fer referència que si els números de 5000 peces exposades en front dels més de 267000 que hi ha a les reserves en un museu com el MNAC, imagineu-vos com ha de ser en els gran museus com el Louvre o El Prado. Increïble!!!!

Les reserves 

El 19 de maig va ser la nit dels museus fent-lo coincidir amb el dia mundial del patrimoni. Aquesta data sempre serveix per obrir els museus fins ben tard, per ensenyar peces inèdites i també per oferir altres espectacles  culturals i d’oci enmig de les sales dels museus. Enguany no hi vam participar, perquè creia que aquest mes ja havíem omplert la nostra ànima de necessitats culturals i museístiques 

Els meus Amics a Granollers

Comparar el concert de ELS AMICS DE LES ARTS  del mes d’agost del 2010 de Festa Major, enmig de la catarsi de Blancs i Blaus, amb l’elegant, sobri i madur concert de fa quatre dies al Teatre Auditori de Granollers, no seria just.

Però és el que té la memòria selectiva, que em fa recordar la bogeria d’aquell dia, aquella nit calorosa, els crits, l’ambient, la gent cantant, cridant millor dit, sobretot recordar “en una colla blanca, eh, eh, eh”, i oblidar que estavem apretats, que quasibé no veia l’escenari, que feia una calor de mil dimonis, que potser alguna nota no va sonar gaire bé.

I en canvi, la coordinació (tot i que encara és una gira verge, i és nota), l’elegancia de les lletres i les notes, el bon acompanyament musical de la “Banda per catalogar”, la xerrameca amb el públic, fan que la fredor del teatre perdi tots els punts davant l’enèrgic i vibrant concert de Festa Major.

Descobrir com una cançó que no m’agradava massa, com és “Armengol” (irònic, oi?), amb un bon arrenjament, un bon directe i un toc original poden convertir-la en una petita obra d’art. En canvi, els èxits asseguratscom “L’home que treballa fent de gos“, a vegades és millor deixar-la tal com és i no fer masses canvis, perquè la seva senzillesa és la seva genialitat.

Tot i això les noves cançons han pres volada al sentir-les en directe!!!! I les velles ens han aixecat de la cadira!!!

He descobert que saben escriure molt millor, i no només per parlar de lligar o de coses frikis, sinó també de situacions dures i diferents, com aquell que marxa de casa o aquell que és a punt de ser pare. Els Amics es fan grans, nois!!!!

I això demostra maduresa intel·lectual però per contra potser han perdut aquella frescor més electrònica que us havia carateritzar, i perquè no dir-ho, que us havia distanciat de Manel.

Però potser no és pot tenir tot…..

Tot i això, el concert em va agradar, vaig gaudir, cantar i ballar. I això sempre m’agrada!!!

Us deixo l’enllaç del seu blog amb la referència al concert de Granollers del 13 d’abril d’enguany i la Lucy Perales, i també l’enllaç  del concert de la Festa Major del 28 d’agost del 2010.

http://elsamicsdelesarts.cat/2012/04/17/doble-cronica-granollers-i-la-lucy-perales-berga-i-la-barreja-de-patum/

http://elsamicsdelesarts.cat/2010/08/28/de-blancs-i-blaus-els-amics-a-granollers/

100% WARHOL o no?


Em va fer ilusió veure que hi havia una exposició del gran artista del Pop Art, Andy Warhol, a prop de casa, concretament a Terrassa.
I en memòria d’aquella primera exposició i primera crítica que vaig fer en el meu primer any a la carrera d’història de l’art, cap allà m’hi vaig dirigir.
És una exposició una mica curta i sincerament poc documentada, però per tenir una primera visió de l’obra d’Andy Warhol n’hi ha de sobres.
Recordo aquella primera vegada que vaig veure en directe els seus quadres, les seves Marilyns, les seves obres de desastres (la cadira elèctrica i els accidents de cotxes), però sobretot recordo els núvols flotant, els Silver Clouds. Uns núvols que havien servit com a presentació d’una exposició en una galeria d’art de Nova York. I la imatge dels artistes de The Factory flotant entremig d’aquests núvols, igual que flotava jo, em van captivar.
Suposo que, equivocadament, volia tornar a sentir aquella captivació, però no va ser així.
Vam veure art, unes 40 peces, però expressant poc al seu voltant.
Sempre he cregut que l’art més modern, aquell que és més proper a nosaltres, que ja no es basa tant en la bellesa pròpiament dita, aquella que meravellava fa 300 anys, aquest art (contemporani, abstracte, pop, etc) ha de servir per incloure’t (tant físicament com mentalment) en l’obra en qüestió.
I l’altra dia veient Warhol no m’hi vaig poder endinsar massa…. i em va saber greu.

El què sí hi ha a l’exposició és un conjunt significatiu i aclaridor de l’obra de Warhol: trobem els rostres de famosos, trobem la llengua dels Rollings Stones, trobem la Marilyn, trobem cadires electriques i fins i tot trobem la sopa Cambells.
Per tant com a fotografia, com a imatge genrèrica també esta bé! Ara que, com a reflex de l’obra de l’artista més pop, més famós, més carismàtic d’aquella època, no ho és pas.

un dels grans

Aquest cap de setmana hem visitat l’exel·lent exposició que la Fundació La Caixa al Caixaforum de Barcelona estan fent de Francisco de Goya.
Una extensa quantitat d’obres per il·lustrar el geni de Fuendetodos.

La gran expectació creada per aquesta exposició és la oportuniat de veure quadres que normalment es troben al Museu del Prado i que rarament sorten al carrer.
Aquest cop, i per el motiu de l’aniversari de CaixaForum, és l’excusa perfecte per fer arribar aquesta mostra brillant de Goya als catalans.

Amb cues a l’accès de visitants que anel·len gaudir d’aquestes obres, t’introduiexen dins l’obra d’un mestre de la pintura espanyola que va treballar tots els estils. En tots ells, tant en als retrats reials, com a les escenes més costumistes, com a les obres més crítiques, Goya hi trasllada una passió per la vida, per la bellesa dels colors, del traç, un cant vital, real, de l’Espanya d’aquell moment.

Una bona colla de quadres per demostrar el traç de l’artista, l’exel·lent domini del petit toc de pinzell que li permet donar vida als ulls, color a les vestimentes i brillantor a les joies.
LA GALLINA CIEGA, L’AUTORRETRAT, EL PARASOL, i tants altres ens permeten conèixer aquella societat espanyola del segle XVIII.
I aquella MAJA VESTIDA , que com em passa amb la MONA LISA de Leonardo no li veig tanta perfeccció com en d’altres quadres seus.

De fet en el què gaudeixo molt més de la seva obra són en els retrats col·lectius, la introspectiva dels personatges, i evidentment el traç enèrgic i insisiu dels DISPARATES, dels CAPRICHOS, etc.

Evidentment he trobat a faltar les PINTURAS NEGRAS de la Quinta del Sordo, aquelles que fins i tot a les parets fredes d’un museu transmeten una agonia, un foscor, una amargura quasibé palpable. Però suposo que deu ser realment difícil el seu trasllat. En fi… serà un altre dia, o en algún altre viatge a Madrid, potser…

Però tant uns quadres com els altres són un gran plaer pels ulls de la vista i pels ulls de l’ànima.