el final del retaule?

Hem tingut durant uns 3 anys, amb la pandèmia pel mig, un magnífic exemple del gòtic català al costat de casa: el Retaule de Sant Esteve al Museu de Granollers.

Espero que l’hagueu anat a veure!!!!!

L’excusa era explicar com era el Granollers de principi de segle XX en el moment que es va vendre el retaule, que estava a l’antiga església gòtica, i què es va fer amb els diners: l’hospital. I com tot plegat va desembocar en la ciutat que tenim ara, una projecció cap al que seria el futur de Granollers.

A banda de l’exposició pròpiament, de descobrir aquell Granollers de tombant de segle, les empreses, la seva gent, a part de gaudir de les talles del retaule, de descobrir el virtuosisme del taller que les va fer, el museu de la ciutat ha anat molt més enllà.

L’hem pogut veure de totes les maneres possibles, a través d’una activitat paral·lela al voltant de l’exposició d’una gran qualitat amb experts de tots els àmbits. Tant a nivell artístic, com social i cultural, per desenvolupar i descobrir amb totes les seves vessants el segle XVI a Granollers, i arreu del territori també, tot estirant el fil de l’obra dels germans Vergós!!!!

Per tant, els que ens agrada l’art, els que volem saber-ne més, els que ens agrada que la nostra petita ciutat tingui una mica de cultura de nivell hem pogut gaudir de xerrades, ponències i activitats de caire acadèmic i de més lúdic per descobrir el món del retaule i tot el que l’envolta.

Al museu s’ha parlat dels seus autors, del vestuari, els mobles, el menjar, l’adquisició d’art, les relíquies, etc. I experts de tots aquests àmbits ens ho han vingut a explicar. I ha sigut un gaudi i una descoberta a cada conferència.

Vull agrair al museu la seva aposta per aquest tipus de xerrades. I perquè al llarg de tot aquest temps he gaudit moltíssim de totes elles, i he descobert coses que no coneixia, he recordat coses que havia estudiat i he ampliat la meva ganes de coneixement artístic, sense haver-me de desplaçar gaire lluny.- FELICITATS!!!!!

I ARA QUÈ?

El museu ara què farà amb el retaule? El seguirem veient? Tornarà a Barcelona, al MNAC amagat entre les mil peces dels seus magatzems.

retaule sant Esteve
retaule sant estve granollers

Espero que no!!!!!! 

L’art a les parets de Granollers

Quan l’art omple el carrer i allò que veus cada dia de sobte pren una altre perspectiva és quan l’art fa la seva feina, és quan té la seva utilitat.

Art urbà a Granollers

Un diumenge qualsevol, sense massa sol, una primavera que es resisteix a fer-se veure, ha estat el moment ideal per compartir amb un grup de la Universitat Popular de Granollers una volta per la ciutat i gaudir de l’art que omple les seves parets.

Ha estat la 2a passejada al voltants dels murals de Granollers, i dir-vos que m’ha semblat curta i amb ganes de la 3a edició.

Perquè encara que no ho sembli a Granollers hem anat omplint els últims anys d’art al carrer, de parets pintades i de murs que parlen. Tant des de la administració oficial, com la privada i la lliure. I les tres són vàlides!!!!!

Hem començat a la paret del Pavelló d’Esports del carrer Girona on un gran mural de color i formes intenses ens obre un espai amagat i l’omple de força. L’exemple més clar que l’art pot obri, omplir i crear espais nous a la ciutat. Aquí hi trobem barrejat els colors de Miró sòlids i plans (negre, vermell, groc, blanc) i les seves formes rodones i quadrades que també ens remeten al Guernika de Picasso.

Hem trobat pel camí un mur al mateix carrer Girona que també ens diu coses…. I que per implicació popular ja no és un fet artístic, sinó que vol ser reivindicació del món que ens envolta, anivell polític i social, o fins i tot de la pròpia identitat.

Però seguim caminant fins a trobar l’obra de Núria Mora al carrer Ramon Llull en un mur que el pas del temps, el sol i la pròpia paret ha anat desmillorant la peça, i ens fa reflexionar què passa un cop es pinten aquestes parets. La voluntat de l’artista o del que hi ha fet l’encàrrec és qui ha de mantenir-ho viu, o deixar-ho al servei del temps i la temperatura?

En aquesta obra, cruïlla estratègica de la ciutat, trobem uns colors més suaus que l’anterior mural, uns degradats molt ben aconseguits que queden una mica deslluïts en un espai que pateix molt les inclemències del temps.

Seguim carrer enllà de camí el barri de Ponent i ens endinsem en un jardins que no són particulars, però la comunitat de veïns que hi viu s’ho la fet seu. El mural d’en Pau Farrell a través d’un procès d’elaboració i col·laboració amb els infants del barri, ha permès crear un mural integrador, participatiu i a més a més d’una gran bellesa. El món que ens envolta més enllà d’aquests jardins tancats el trobem pintat a la paret.

De camí al següent mural trobem de sobte, i a Granollers n’està ple, peces d’art urbà privades que omplen façanes de negocis que s’obren i es tanquen cada dia, i també iniciatives privades d’embellir amb caràcter de ciutat una senzilla i segurament avorrida entrada de pàrquing. Gràcies a l’acció del grafiter ja no ho és d’avorrida, i tots en podem gaudir.

Mirat des de lluny ens trobem la millor perspectiva per gaudir del mural de Cinta Vidal al carrer Catalunya, que ens colpeix i ens fa reflexionar sobre la sensació de refugi, sobre el que ens envolta quan estem atrapats, el què valorem i el què és necessari o no. Els colors, la façana de la casa, la sensació d’espiral ens ajuden a tenir aquest sentiment que l’artista ens ha volgut transmetre.

Ens dirigim a Can Jonch, la casa del Centre de Cultura per la Pau de Granollers on trobem un mural, també interior que ens veu poc des de l’exterior, però que ens explica a través de diverses escenes l’explosió, la ciutat i els habitants que van viure el bombardeig del maig del 38. És en aquest espai on millor s’ha d’explicar aquest fet!!! Amb pocs colors, però amb una visió global, ens fem una idea del camí que explica la història, la trama urbana de la ciutat, els nens, les famílies en imatges com si fossin fotos antigues, la bomba, l’explosió. Tot amb tres colors intensos, el groc, el marró i el negre, ens omplen la història.

I la última visita també és una història particular i l’hem escoltada en primera persona, de com es va originar el famós Saurus del bar El Mirallet. En aquest cas un artista de carrer va fer una pintada que va agradar molt als propietaris del local i després expressament li van demanar que tornes a fer-ne una altre, aquest cop més gran, tot i que com era a finals dels 80 calia fer-la a la nit, i sense que ningú el veies, era il·legal.

I la història no s’acaba, quan en voler renovar la façana de l’edifici, i el drac córrer el perill de desaparèixer, per petició popular i a través d’una campanya de suport ciutadà, es salva el Saurus de la desaparició, es renova, es retoca i així segueix viu 30 anys després.

L’art al carrer té aquestes coses, a vegades t’agrad o no, a vegades t’omple la paret de casa sense que ho vulguis, a vegades el temps ho desfà o ho magnifica, però tot és vàlid, i ara ja sabeu que a més a més a Granollers en podeu trobar a molts més llocs.

Granollers s’ens presenta com una ciutat grisa a vegades, però a vegades, també s’omple de colors, de parets pintades, d’art lliure obert a la ciutat. I cal fomentar-ho, valorar-ho i conèixer.

el retaule a casa

retaule sant Esteve
retaule sant estve granollers

Hi ha noticies que parlen de la descolonització de l’art arran de la devolució d’unes peces de bronze de Benin ubicades a Alemanya, i que tornaran al seu lloc original al continent africà. I el camí que això obre. De com l’art retornarà als seus llocs d’origen, que es farà justicia amb aquells llocs espoliats en períodes conflictius o bèl·lics i que retornaran  el seu esplendor als llocs d’origen.

Els marbres del Panteón a banda, que aquests segur que no tornen mai, hi ha peces que clamen al cel viure-les i gaudir-les en el seu lloc d’origen.

No volem desmerèixer la feina que han fet aquells que en el seu moment van cuidar l’art en perides difícils, però ara, en ple segle XXI, amb les tecnologies de seguretat, de conservació que gaudeixen la majoria de museus del món, tornar les peces el lloc d’origen és una realitat, i és necessari, tant a nivell moral, com també a nivell històric i museogràfic.

Doncs la noticia que el Retaule de Sant Esteve de Granollers estarà un any més a les parets del museu de la ciutat és molt ben rebuda. I ens encanta!!!!!

Aquesta sessió que ja s’ha allargat en dos períodes més, degut a la pandèmia, però també al bon fer del museu de Granollers, ens permetrà gaudir-lo un temps més a casa nostra, on ha de ser. El retorn del retaule, esperem que definitiu, tal i com mana el títol de l’exposició, és cada vegada més a prop.

Al museu tenim la majoria de les taules conservades, i permet veure el retaule gairebé complet. I és un plaer, i és l’excusa perfecte per poder conèixer, gaudir d’aquesta obra, i de tot el que l’envolta.

A través de conferències, activitats diverses que ens ubiquen el retaule en el seu període històric i artístic, permet conèixer molt millor la obra del taller dels Vergós.

Celebrem doncs que puguem veure in situ el retaule a les parets del nostre museu i que això s’allargui tot el temps necessari perquè així el coneixement d’aquesta peça i del seu entorn ens enriqueixi a tots: públic i museu!!!

PANORÀMIC: l’atzar i l’artista

Els artistes poden ser els principals generadors del futur dels planeta. Sota la seva mirada el futur de la humanitat pot esdevenir de mil maneres diferents, i no sempre les millors, ni les pitjors. Els artistes desenvoluparan la seva realitat, la treballaran amb el seu propi criteri i podran preveure un futur per a la resta de la humanitat.

Aquesta predicció ens la poden transmetre a partir de les peces que fan. Fotografies, performance, pensaments, imatges gràfiques, vídeos, estudis, muntatges. L’artista té totes aquestes eines per treballar les seves idees, per barrejar-hi els neguits, la incertesa, les pors i les virtuts dels humans, i esdevenir una predicció sobre el futur que ens espera.

Al festival panoràmic de Granollers, els artistes que hi participen en aquesta edició han treballat sobre la INCERTESA, L’ATZAR I LA PREDICCIÓ. I cada un d’ells ha pogut desenvolupar idees, projectes, plantejaments diversos per presentar la realitat segons el seu punt de vista i treballar aquests aspectes per donar-hi forma.

El futur que plantegen els artistes a les obres exposades ens permeten interactuar-hi, i d’aquesta manera el futur, allò que podia passar un cop l’obra surt de la ment de l’artista, esdevé present i realitat.

L’espectador forma part d’aquesta predicció per part de l’artista que transforma un acció feta a l’atzar en un realitat, una imatge, un futur més concret.

Diverses estratègies, voluntàries o no, han creat fotografies, accions i imatges a través de l’atzar, però també a través de la voluntat de l’artista. I el resultat és un festival ple d’accions incertes portades a l’art, però que ens donen una imatge col·lectiva del món que vivim.

fESTIVAL DE CINEMA, FOTOGRAFIA I ,MÉS

 

PER SABER-NE MÉS:

En aquest festival trobem exposicions, tallers, performance, accions, tant a Granollers com a Barcelona que ens permeten conèixer com han treballat aquests tres conceptes diversos artistes.

Podem trobar espais transformats i que ens embolcallen a La Tèrmica, trobem fotografies que són fruit de l’absurd exposades a Dents de Serra i que desenvolupen un món insostenible, però que al mateix temps cal que l’espectador hi participi activament, escultures que vinculen passat i present per definir el futur que volem que sigui, o com les imatges del Museu comissariades per Joan Foncuberta que donen pas a una nova vida, generada a través de l’atzar, la catàstrofe, internet o l’inconscient.

 

jellyfish THE JELLYFISH  a La TèrmicaONE MINUTE FOREVER a Dents de Serra

nostalgia NOSTALGIA a l’Espai d’ArtsMuseu de GranollersEL DIT A L’ULL al Museu de Granollers

fem memòria, fem inventari

 

Arqueologia d'un inventari  Museu de Granollers
Arqueologia d’un inventari Museu de Granollers

El mes de maig a Granollers sempre serveix per parlar de la Guerra Civil arran de l’aniversari del bombardeig, i per donar veu a totes aquelles històries silenciades durant molts anys, per les bombes i per la barbàrie.

Enguany el Museu de Granollers ha volgut afegir-s’hi amb una exposició que ha volgut donar veu i visibilitat a tota una sèrie d’objectes que formen part del dipòsit del museu i que van ser custodiades durant els anys de conflicte: ARQUEOLOGIA D’UN INVENTARI.

Un cop feta la recerca exhaustiva del material, les peces, les fotos, també s’ha volgut donar un toc artístic a tot el conjunt convertint-lo en una instal·lació pròpiament dita i donar-li un caràcter unitari a les 56 peces trobades i inventariades. És una exposició que exposa literalment allò trobat. Convertir en art allò que inicialment no ho és.

La salvaguarda va ser el gest desinteressat de granollerins i granollerines que van aconseguir salvar el patrimoni artístic de la ciutat. L’art en aquella època, entre el 36 i el 39, corria el risc de desaparèixer. Moltes obres van fer el camí d’anada i de tornada, en alguns casos o només d’una sola direcció, buscant un lloc més segur, esperant temps millors. I  a Granollers també! . Tal com les tropes avançaven, l’art reculava, i de mica en mica les peces sortien de les fronteres per salvar-les.

L’autor del projecte ” Arqueologia d’un inventari” és Ignasi Prat i ha treballat amb unes 50 peces de les 600 i pico que romanen als magatzems del Museu, i ha documentat les peces i els hi ha donat una 2a vida, ha tret la pols i ha posat a la vista de tothom un art, potser de poc valor artístic, però si de gran valor històric.

Encara ara fa basarda pensar en els anys de la guerra civil, i anar de mica en mica rescatant la memòria de tots els que ho van viure (persones, espais, objectes) ens permet recordar, retre homenatge, i sobretot reflexionar-hi.

 

TeamLab o fer l’art i la natura nosaltres mateixos

time lab caixaforum BCN
time lab caixaforum BCN

La natura és lliure, fràgil, oberta, s’expandeix i es retrau a voluntat. I  l’experiència a CaixaForum Barcelona amb TimeLab és molt similar.

Ens convertim, sobretot els infants, en un déu tot poderós que pot crear i destruir el que la natura ha obert davant els nostres ulls.

Una experiència artística 100% immersiva, i que ens permet convertir-nos en art enmig de projeccions tecnològiques.

Els petits gestos tenen grans efectes. El nostre pas per la natura, deixa darrera nostre marques, algunes de valuoses, però d’altres de molt dolentes pel planeta.

Una reflexió que els més grans hem de fer quan sortim d’aquesta instal·lació i fer-ho entendre als més petits.

 

En Tian fet art a Time Lab

Imatges de TIME LAB (la nostra visita)

la nit dels miralls trencats

A Granollers quan s’acosta l’aniversari del bombardeig del 31 de maig de 1938 sempre fem ressonar la nostra veu, dels granollerins d’ara i els d’abans. I busquem històries i testimonis per cridar en favor de la pau.

Aquest any a Can Jonch es presenten un seguit de figures esculpides en fang fetes per un grup de joves que han transmès les seves vivències en aquestes peces amb el recolzament d’un col·lectiu d’artistes de diferents disciplines que han guiat aquest treball.

El projecte Kristallnacht és un projecte comunitari que parla de l’èxode i el procés migratori, el que ha portat a milers de joves a creuar fronteres i buscar futur i vida més enllà de casa seva.

Les figures són peces de fang de petites dimensions amb espelmes col·locades a sobre, i escampades pel terra de la sala de Can Jonch que recorren un camí. Hi podem veure figures de diferent mides, barques, animals. I encara que no ho sembli, cada una d’elles té un sentit i una expressió ben clara. I el projecte s’acompanya de les veus dels protagonistes que expliquen les seves vivències en aquest camí. Tota la instal·lació està embolcallada amb una llum espectral que dóna força al missatge!

la nit dels miralls trencats
Instal·lació a Can Jonch de Granollers.
kristallnacht

Entrar a Can Jonch és sempre entrar en un petit oasi de tranquil·litat i reflexió enmig del soroll de la ciutat. I aquesta instal·lació permet mantenir aquesta sensació dins i fora de l’espai tancat; llegint les parets del jardí, el mural pintat, la data marcada del bombardeig, l’ombra dels arbres….. Hi entres i et deixes portar….

Granollers, vila oberta a la pau
Granollers, vila oberta a la pau
31 d emaig de 1938
Granollers, ciutat bombardejada

Mostra d’Art Urbà x nens

Fa un temps us explicava perquè creia necessari acostar l’art als més petits, i omplir-los de cultura artística des de ben joves per tal que internament vagin desenvolupant una consciència artística. Aquí teniu l’article que us comento: Art pels més petits.

Ara us explico perquè m’agrada aquest art i que els infants també hi “entrin” i en gaudeixin d’una manera natural i evident.

La MAU (Mostra d’Art Urbà) que es fa a Roca Umbert (Granollers) és un molt bon exemple, i alhora molt proper.

Com ja vaig dir és difícil ara amb dos nens petits seguir el ritme de la cultura artística més enllà de casa meva (Granollers), i per tant quan la meva ciutat ofereix un espai on l’art estigui al meu abast, no m’hi puc resistir.

M’agrada fer coses amb els meus fills, i descobrir-los a parts iguals, espectacles de la natura i excursions, i espectacles artístics de tota mena. Anem a veure pel·lícules, de concert, a veure màgia i teatre, i també anem a veure i gaudir de l’art.

Aquest dissabte hem passejat per les instal·lacions de la MAU (Mostra d’Art Urbà). I dic passejat perquè la condició d’urbà d’aquesta mostra és perquè són peces artístiques ubicades entre els carrers de l’antiga fàbrica tèxtil de Roca Umbert.

I una de les coses que més m’agraden de l’art contemporani, a banda que pugui explicar una història, ser reivindicatiu o expressar una emoció personal o col·lectiva, aquest tipus d’art contemporani ens permet entrar-hi, tocar-lo, formant-ne part, no només perquè l’obra ens interpel·la o ens fa sentir alguna cosa, sinó perquè físicament hi entrem i ens hi relacionem.

I això m’encanta. Ja m’agradava abans, fa anys quan estudiava, quan voltava entremig dels globus platejats d’Andy Warhol a la Fundació Miró de Barcelona, o entremig d’una escena quotidiana plena de puntets de colors de l’artista japonesa Yayoi Kusama del Reina Sofia de Madrid.

I no desmereixo l’experiència de veure l’art més clàssic o tradicional, però l’experiència vital amb el contemporani no és comparable, almenys per mi. I el que vull és que els meus fills també visquin aquestes experiències vitals i físiques amb les obres.

I que a banda que hi puguin jugar (com a nens que són), les obres ofereixen perspectives diferents si qui les trepitja, passeja o toca són infants.

Proveu-ho!!!!

L’Otger corrent i jugant entremig de les obres artístiques de la MAU

en Vicenç al Museu

T’aconsellen entrar sense cap pensament al cap, sense cap idea preconcebuda, i la idea és bona (impossible diria jo), però bona, per arribar net i pur davant una obra d’aquestes dimensions. Si és una peça tant gran, és millor no tenir res al cap i al cor, i deixar-se omplir per ella sola.

I així ho he fet, en la mesura del possible. I així he pujat les quatre escales del museu, i talment com un cant de sirena, la tela m’ha atrapat. No sé dir-vos exactament què, i potser és tot en general, però l’obra t’atrapa i et deixa embolicat entre la llum fosca, el color verd i el so penetrant. Tots els sentits estan oberts, tots els porus del cos estan apunt per trobar-se amb l’obra, per sentir, i si és possible, si i et dóna la opció, formar-ne part, ser un tros més de la tela.

El so hi ajuda, l’espai ho facilita, i la meva ment oberta ho permet.

I com sorgeix la idea? Tot va començar amb una idea, un projecte de fer quelcom al museu de la seva ciutat. Unes directrius clares: un espai físic i mental, amb un temps marcat i fixat per aconseguir quelcom que sigui, a primera vista, un punt i final d’una història de referències botàniques i vegetals de l’artista vinculat al Montseny.

Aquesta peça, com una finestra enorme que s’obra a un paisatge inventat, ens permet veure el resultat final d’un procés de creació documentat i enregistrat fins l’últim detall, que podem seguir i veure. L’artista ha establit una relació corporal amb la peça, l’ha hagut de treballar amb el cos i amb l’ànima. Les seves dimensions han obligat a treballar-hi més físicament que mai, movent-se per la tela, ballant a ritme de pinzell, pintura i experiència. I el resultat el tenim aquí davant, interpel·lant-nos amb força!

Nosaltres com a espectadors, què hi podem trobar? Què ens vol dir? Què hi hem de buscar? I si portes infants o adolescents a veure l’obra, què hi veuran?

Doncs veuran una pintura, una tècnica tant antiga com les pintures rupestres, però amb una textura, i en un espai, que ens atrapa i ens remet a una imatge tant potent com qualsevol medi audiovisual actual. I aquesta és una de les seves virtuts. Fer-nos arribar des del gest primigeni de la pintura sobre la tela, fins a l’expressió més intensa que ens obra la ment i la mirada.

I jo hi he vist un món intens de força i color, una peça que ha volgut submergir a l’espectador, igual que s’hi va submergir el mateix artista en el moment de realitzar-la.

He sortit del museu i la llum natural m’ha tornat a la realitat de la pandèmia, però a Granollers, a dins del museu, hi ha un petit espai, una finestra que obra portes a un món molt més enllà.

trobar camins d’art

Busco espais on poder-me formar. I ara aquests espais no són tant físics sinó que són mentals: des de casa i a través dels llibres. Perquè la vida m’ha portat a casa dos homenets que em treuen l’energia, la força i tota la dedicació possible: i m’encanta!!!!

Per això ara toca buscar altres vies on formar-me en el món de l’art, perquè no vull perdre el camí, encara que sé que és difícil, però no vull deixar-ho.

I llegeixo, allò que puc fer tard, a la nit, quan els nens dormen. I així seguir connectada a un món que m’encanta, que el vaig estudiar per vocació, per passió, i amb la il·lusió que algun dia fos el meu camí professional.

No ha estat així, de moment. Però no perdo l’esperança, i intento veure i visitar les exposicions que puc, sobretot a Granollers, una ciutat que no és la més artística del món, però que de tant en tant m’ofereix una petita finestra en el món de l’art.

I quan puc, quan podem, ens dirigim a la gran ciutat, i intentem tastar un art amb majúscules. I l’art més enllà de les meves fronteres, aquest l’haurem de deixar per més endavant….. però segueix sent-hi present, allà lluny, cridant-me i esperant-me. Tard o d’hora hi tornaré.