west side story del segle XXI

west side story 2022

1 de gener de 2002

Surto del cinema amb la il.lusió d’haver viscut un moment del passat en el meu propi present. He gaudit d’un classic en pantalla gegant, però amb la modernitat tècnica, i també amb la meva propia experiència d’adulta.

És a dir, he vist WEST SIDE STORY del 2022.

La versió original allà pels anys 60 hem va agafar a “Olot fent barrartines”, que deien a casa, vaja, que encara no havia nascut. I la pel·lícula sempre l’havia vista a la televisió de casa, i no pas poques vegades. Però ara he pogut gaudir del color, la força i el ball d’aquest clàssic en una gran pantalla, però a més a més amb la modernitat que dóna el temps, la tecnologia i el segle XXI.

Millors cantants, realitats més certeres, tecnologia cinematogràfica adequada i tot al servei d’una història ja coneguda però no per això menys viscuda i real. He quedat enganxada a la cadira les dues hores de la projecció, he gaudit amb la història, dels actors i la música.

Hi ha algun però evidentment, Spielberg és sobreactuació en tots els aspectes. I algún punt de la història m’ha semblat forçat, o potser pesava massa la meva pròpia memòria del film original.

He buscat la història d’amor, les cançons, els balls, la tècnica. I he buscat els records de la pel·lícula original. I he trobat qualitat en cada un dels seus aspectes: les veus, la música, les interpretacions i la autenticitat. Perquè això és el més rellevant de la nova versió. Voler explicar una història explicada mil vegades però amb els protagonistes reals, amb els accents correctes, amb els sentiments autèntics. I a mi que m’encanta la versió original, poder-ho gaudir així té un plus.

El que passa és que malauradament no he pogut escoltar.-ho així. A l’Edison no he pogut anar-la a veure en versió original (problemes amb els horaris, cosa meva, no pas de l’oferta del cinema que és excel·lent), i segur que m’he perdut un munt de coses, de la mateixa història d’amor que prenen més força escoltades en la llengua correcte. I de fet no parlo de l’anglès, sinó d’escoltar-ho en espanyol porto-riqueny tal i com l’han rodada.

Els ginys a la versió original hi són i fan que el cinèfil gaudeixi encara més de l’obra. Aquelles frases, aquells enquadraments, aquells vestits, aquells gestos dansats que són ja memòria cinematogràfica per a tothom. I la Rita Moreno, que exerceix de productora, amb veu trencada, cos envellit, però cantant a l’amor des del primer moment, com ja ho feia a la versió antiga. I la música de Leonard Bernstein dirigida pel gran director Gustavo Dudamel amb més força que mai.

És un film ambientat a la ciutat de Nova York dels anys 50 i està literalment en construcció encara i fent-se a ella mateixa a marxes forcades, com la vida dels nostres protagonistes. Però hi ha trets de modernitat necessaris, com quan els JETS ataquen l’Anita, i les noies intenten salvar-la: un cant al me too que no té caducitat temporal.

He sortit del cinema amb el cor més gran, cantant les cançons, reflexionant sobre la història, i pensativa per, excusa perfecte, tornar-la a veure i gaudir del so original i les converses. I tornar a gaudir de la música, el ball i la història d’amor.

4 de març de 2022

Edito per dir que ara des de casa, sense la qualitat de la pantalla gran podré tornar-la a veure, aquest cop si, en versió original!!!