flor

 

Al cap d’un mes han passat 30 dies.

Però encara queda molt per recòrrer. Encara queden els dies més difícils, els mesos més llargs. Però qui dia passa, any empeny. I cal la negació, l’ira, la negociació, la depressió i l’acceptació. I passar tots aquests passos de dol no són en va, ni són immediats, ni segueixen un ordre establert. Cada un ha de fer els seus propis passos, a la seva manera. I establir les seves ganes de viure, les seves noves ganes de viure. No podem situar-nos en el passat que ja ni hi és. No. Hem de avançar, cap a la direcció que vulguem o puguem, però avançar!

Les lleis hindus de l’espiritualitat ens serviran per saber que les coses passen perquè han de passar, que les coses comencen i acaben quan ho han de fer, i que el què hem de fer és aprendre a viure amb aquestes noves coses. Els canvis mai agraden, sempre et poden agafar desenfocat, descol·locat. Però cal afrontar-los. Perquè és la única manera.

La vida passa, ens passa per sobre fins i tot. I aquesta agitació vital ens permetrà seguir endavant perquè quasi bé ni ens n’adonarem i avui ja ha passat un mes. Perquè hi ha la família que continua creixent, hi ha les amistats que ens continuen estimant, hi ha el dia i la nit, i el sol i la lluna que continua donant voltes i avançant.

No volem oblidar, ni deixar-ho córrer, ni fer veure que no ha passat. Cal ser-ne conscients. Perquè aquesta consciencia ens permetrà acceptar-ho més tard o més d’hora, i ens permetrà seguir.

Ho intentarem. Entre tots. I que ningú vagi per lliure, i que ningú cregui que pot fer-ho sol!!!! Perquè cada un ha perdut un tros de la seva ànima. Cada un hi tenia un trosset dedicat a ell! I per tant entre tots els nostres cors en farem un d’ell per recordar-lo!