El viatge ha estat llarg. Hores dalt l’avió que no acabaven de passar. Des de les 10 del matí fins a les 3h de la matinada (allà tot just eren les 9 del vespre). Hem arribat a l’hotel i el cos no ens ha deixat fer res més i hem decidit estirar-nos al llit i dormir les hores que necessitavem.

A l’avió matant el temps amb qualsevol cosa: llegint el diari pàgina a pàgina, fent crucigrames i perdent el temps mirant els núvols que s’estenen als nostres peus, intentant entedre alguna cosa de les imatges en anglès que surten per la televisió, sense acosneguir-ho.

Escorcollats i interrogats per les autoritats americanes abans de pujar a l’avió, quan toquen sól americà, que ho volen saber tot de nosaltres: com hem vingut, qui ens ha portat, qui a fet la nostra maleta. Nosaltres !!!!!!!!!!!!!!!
L’enquesta és ridicula: no, no vull fer cap acte terrorista, no, no he estat detinguda per cap motiu, no, no sóc una persona buscad pel meu govern, i si, si, estic de vacances!!!!!!!!!!!!!!!!!!
Ells ho volen saber tot per si així controlen alguna cosa……

De camí cap a la gran ciutat l’autobús on viatgem té un accident. Poca cosa, però ja podem veure de primera mà el geni americà, les presses i que vagis on vagis amb espanyol tothom t’entendra. Ens han fet arribar un document per tal confirmar que en l’accident ningú a pres mal, i que cap llest més endavant vulgui denunciar a la companyia i es vulgui fer d’or a costa seva. Ningú ha firmat el document, perquè ningú s’ha fet mal.

Publicat per

Estel Armengol Ginestí

Cada cop que creo un espai d'aquest tipus em fan escriure qui sóc i com sóc. Busqueu-me en als altres llocs on apareixo, i allà hi ha la meva vida i la meva gent!

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir el correu brossa. Aprendre com la informació del vostre comentari és processada