BALANÇ 2011

Amb una mica de retard, faig balanç d’aquest any que ja hem deixat enrera. I una mica més i m’en oblido de tot el què he fet aquest any. Però és cert que no he tingut el cap per escriure massa i això és una cosa que em fa ràbia i de debó.

Aquest 2011 en definitiva ha sigut un any de treballar molt i molt, de llevar-me d’hora ben d’hora, i encara no tinc clar si ha servit o no.

De fet segur que ha servit per alguna cosa, he aprés molt, coses bones i coses dolentes, però les he aprés. He hagut de deixar coses enrera, canviar alguns hàbits arquirits, deixar de fer coses en benefici d’altres. I caldria ser objectiu per pensar i reflexionar si ha valgut la pena. A la vista dels aconteixements que vindran properament està clar que no ha servit, més aviat, que no han donat fruits en la direcció que havien de donar, però també és cert que de tot s’en aprén i que la informació, el coneixement sempre és bo i important, encara que hagi vingut acompanyat de mals moments laborals.

En fi, ha sigut un any amb llibres, cinema, televisió, algun que altre concert memorable, algun casament, ha sigut un any més, i aixó ja és molt.

Sempre penso que sort n’hi ha d’aquell que m’espera a casa, sort n’hi ha que tinc gent que m’estima, i gent a qui jo estimo. I aixó em fa tirar endavant malgrat els mals moments viscuts.
Per tant, un any més és un any més d’amor i companyia al teu costat, i això sí que val la pena.

REGAL DELS REIS DEL 2011

records

Una excusa com qualsevol altra em serveix perquè milers d’imatges, de rostres apareguin a la meva ment de cop i volta, com una cascada de records, de sensacions, de sentiments, de moments viscuts anys endarrere.

El nom d’un carrer d’un petit poble em fa memòria d’aquells que ja no hi son. Aquells que ens han deixat a mig camí.

I estem avesats a deixar pas, a que la natura faci la seva feina que els més grans marxin per deixar espai als més joves. I si, els néts han de trobar a faltar als avis, però no pensava que jo trobés tant a faltar l’àvia. Una persona que ja ha viscut, que ja ha fet tot el que havia de fer, i que ja feia temps que gaudia de vida regalada.

Sense anar més lluny fa quatre dies, el dia del meu aniversari em va faltar aquella trucada que sempre arribava, aquella de qui asseguda al sofà de casa tenia el telèfon com a eina de comunicació principal.

I també de la tieta Sara, perquè algo tinc de les germanes de la farinera. I darrera l’àvia, i la tieta, i l’avi Ruera, aquell del nom del carrer del petit poble del Vallès que m’ha fet reflexionar, em fa pensar amb més gent que ja no hi és, i recordar anècdotes tontes, moments congelats a la meva ment, que segur que són insignificants, com veure l’avi Ruera creuar aquell passadís de la casa del carrer Barcelona acompanyat per l’àvia Bernadeta o qualsevol de les seves filles, o la tieta Sara queixant-se del fred que fa, de la calor que fa, o aquell sol lluminós, ataronjat, entrant pel balcó de casa seva, i l’àvia, recordant-la darrera el taulell de l’estanc, al davant dels fogons de l’Ateneu, davant el televisor penjada del telèfon. I quantes dites, i frases, i gestos he heretat jo d’ella. I segur que amb el temps encara els accentuaré més. I mil moments viscuts amb el Toti, quan érem gairebé un equip de futbol. Aquests moments, recordats ara, tant clars i tant vius.

I tu dius que has fet un salt a la infantesa, que has recordat aquella obra de teatre, aquella emoció cantada i expressada en paraules d’Àngel Guimerà, i recordes qui érem. I recordes aquells que ja no hi son.

Vull recordar-los a tots ells, no tant sols del dia que em vaig acomiadar, perquè gràcies a Déu he pogut dir adéu a tots ells amb un t’estimo a cau d’orella. Vull recordar tants o més moments viscuts amb ells, amb la família. Moments petits, minúsculs, però que ara amb el dies que passen en la seva absència, es fan més grans i més significatius. M’aferro a ells, a aquest records petits, per fer-los meus, per fer-los grans, per fer-los viure altre cop.

la nova vida laboral…

Feia dies que no escrivia i no pas perquè no tingués coses a dir, sinó perquè el temps em passa per sobre i no dono l’abast.
Perquè els canvis són força grans i cal adaptar-se de mica en mica, i anar una cosa darrera l’altra, o almenys intentar que així sigui.

Ara el local del carrer travesseres ja està pràcticament buit, he venut tot el què he pogut i de fet estic força contenta per això, ja tinc per la mà els mercats de cada poble, Mas Jalech i el meu nou jefe-soci.
Ja començo a organitzar d’una manera satisfactòria el dia a dia de les dues empreses, a vegades algunes coses s’em retrassen i m’agafen fora de lloc, però d’altres les vaig fent amb pas ferma i ben fetes. I de fet estic contenta!!!!!

Les noves tecnologies m’han donat un mòbil nou que em facilita la feina, més endavant potser arribarà un portàtil com déu mana. De moment seguirem amb el vell ordinador que demana a crits una jubilació, però encara no toca, encara ha de fer feina.

Estem reorganitzant casa nostra, Ca l’Inesita, per adaptar-la a la nova seu de El Cabàs, a casa l’àvia també hi caurà alguna cosa. I torno a voltar pel Vallès i per Barcelona a repartir comandes, com abans. Com abans, com quan vam començar però amb l’experiència apresa, amb els coneixemnts de com s’han de fer les coses. I crec que pot funcionar!

Un altre tema a part és el banc, que aquest va fent la seva, i ens regeix les vides vulguem o no. Però mirarem de ser més fort que ell i aguantar l’envestida!

Per la resta, tot va avançant!!!!!!!!!!!!! i feliç!

Ara sí, canviem!

Ara sí, ara sí sembla que tot roda.
Cap al cantó que sigui, cap a la direcció que pertoca, però la qüestió és que una decisió presa, a consciència o no, ha generat una cadena de moviments.

I ara tanco la botiga “física”, i ara hem truquen per feines.
I ara liquido, i ara venc més que mai.
I ara dic plego, i tothom em trobar a faltar.
I ara faig un pas endavant, i tothom diu que perquè, que el món no està tant malament.

Si hagués trobat feina, si em trobessin tant a faltar, si tota aquesta gent vingues a comprar, no tancaria, no faria aquest pas, no canviaria.

Però ho faig. I des del moment que he pres aquesta decisió, em sento feliç, descansada (és un dir), tranquil·la, esperançada. I sinó em sentis així, valdria més que no em mogues de lloc. Per tant, tant malament no ho he fet, tant dolenta no pot ser la decisió.

balanç 2010

Un balanç. No és pas fàcil. I sempre recordem amb més intensitat el que ens ha passat aquest últim mes, que el què vam viure el mes de gener, que ara es veu tant i tant lluny.
Intentar buscar moments feliços d’aquest any és difícil. Buscar moments tristos, no tant. I això fa que la balança caigui una mica cap a l’altra banda.
Ha sigut un any llarg, tot i que ha durant 12 mesos i 365 dies com qualsevol altre any. Però hi han hagut dies que han costat molt de tirar endavant, i d’altres han avançat sigil·losament sense adonar-nos-en.

He anat fent com qualsevol altre. He treballat, he viscut, he rigut, he plorat.
Records que ara em venen a la ment, i que el blog i el facebook ajuden a recordar. Un gran anys tecnològic!

He ballat. Jo sempre ballo. I el curs 2009-2010 ha sigut sonat, i no pas per coses bones. Les poques que hi ha hagut han quedat tapades per les males cares, els mals humors, i les ganes de tocar la pera. Però la sort és que l’inici del nou curs (octubre 2010) l’hem superat amb nota. I l’esperança no és perd.

He llegit. Jo sempre llegeixo. I els llibres que han omplert aquest últim any han sigut variats, bons i dolents. Però no n’hi ha cap que hagi sobresortit de la resta. Destacar el final d’una saga, en Harry. Destacar el descobriment de “el noi de Sarajevo” i el “caçador d’estels”. Destacar alguna decepció que sempre fa llàstima. Destacar la gran adaptació a la pantalla de “els Pilars de la terra”: sublim. Però encara tinc llibres a la tauleta. I encara seguiré llegint.

He mirat la televisió. Jo sempre ho he fet. I no la que fan cada dia, la normal. Sinó la que jo em fabrico de manera personal i intransferible: Lost, Fringe, i tantes altres sèries i pel·lícules que han omplert els diumenges de pluja d’aquest any. He trobat un món dins la caixa tonta.

He treballat. Jo sempre treballo. Vagin bé les coses, amb crisi o sense. Amb diners o no. Amb bones propostes o no. Jo segueixo al peu del canó. I he canviat propostes, he buscat i no he trobat. Però segueixo aquí. Fent el què puc i el què hem deixen. Que ja és molt.

He votat. Jo sempre voto. Pel meu país. Perquè crec que hem d’aprofitar quan tenim la ocasió. I votar per un president, i votar per la independència. No sempre he guanyat. Però seguiré votant!

He estimat. Jo sempre estimo. I enguany hem celebrat una dècada d’estar junts. I enguany ha nascut l’Emma. I enguany tots hem fet més pinya. Perquè quan venen maldades, cal saber qui són els teus i tenir-los ben aprop.

He plorat. Jo sempre ploro. Si perdo algo, si em fan patir, si m’emociono, jo ploro. I aquest any déu n’hi do. Ja he dit tot el què he pogut dir. Ja he escrit tot el que el cor m’ha deixat. I cada dia hi penso, i cada dia el trobo a faltar. Però n’hem fent. I n’hem fent tots. I ens tenim als uns als altres per anar fent i tirar endavant.

Un balanç com tants d’altres. Aquest és el meu!

ens fem grans

Van passant els anys i és ben cert que qui dia passa, any empeny. Però està clar que ens fem grans, i que la vida ens va marcant i situant allà on ens pertoca estar.
I a vegades la manera amb què ens ho demostra no és la millor ni la desitjada.
Acceptem que ens fem grans, que creixem, però és cert que aquests últims mesos (o potser tot l’any 2010) la realitat, el dia a dia, ens ha superat a tots.

No sé si és només cosa de la crisi o un reajustament del món en general, però tots plegats estem pagant uns excessos de no sé ben bé què. Sembla que algú, des d’algun lloc elevat faci de jutge i de justicier mundial, però diria que no té la vista gaire afinada…

Entre els meus amics i la meva gent no hi ha mafiosos ni mala gent, però sembla que entre tots hem trepitjat merda i que aquesta ens atrapa i ens vol ofegar.

La feina, la possibilitat de tenir-ne o no, de trobar-ne, d’acomplir un somni laboral, d’estar allà on vols estar i que et paguin justament pel què fas,

La parella, la que volem, la que ens costa trobar, la que tenim i no ens entén,

Els fills, o els que volem tenir i no arriben, o els que tenim i ens compliquen la vida i ens treuen el son,

Aquells que estimem que veiem patir, i que no sabem com ajudar-los, perquè ells tampoc saben com ajudar-nos a nosaltres quan patim,

El món, que l’hem de cuidar i estimar, igual que a nosaltres mateixos, però que també s’ens revelar quan ho creu necessari,

Tot plegat em sembla que és massa, em sembla que farem un pet!
I més d’un li està passant factura, amb la salut, amb la feina, amb la parella, amb la vida.

I estem lligats de mans i peus per bancs i caixes manipuladores, per diners que tot ho controlen, o pel gran germà que tot ho sap de nosaltres. Tots estem lligats i ens marquen els neguits i les alegries del dia a dia.

Però de tant en tant tenim moments de felicitat. I cal assaborir-los com si fossin els únics, com si fossin joies preuades. Perquè costa que vinguin, costa aconseguir-los i cal conservar-los intensament a la memòria, per quan la vida real et maltracti, hi puguis recórrer i et serveixi d’illa enmig d’un naufragi de realitat (i la referència a l’illa no és pas gratuïta, és cinèfila, serialitzada i explicita).

Això va per tots aquells i aquelles que ja ho saben!

fent balanç

Pot ser un mes qualsevol d’un any qualsevol. però és ben cert que aquest 2010 serà recordat.
La de coses que passen…. bones i dolentes… La de coses que hem d’explicar més d’un cop perquè no ens les creiem… La de coses que ens fan llevar-nos feliços i contents cada matí, o la de coses que voldríem no viure ni veure mai…
Aquest any ha donant molt de sí! i n’hem tingut de tots colors!

No és pas un resum de l’any, que encara queden dies per acabar-lo, però la veritat és que hem viscut tantes coses que cal anar digerint-les a poc a poc, per no ofegar-nos.
Aquells que inicien coses noves, aquells que cauen i es tornen a aixecar, aquells que estan allà sempre al mateix lloc, però sempre amb la mateixa força, aquells que marxen de casa, aquells que hi tornen. Tothom té el seu moment, tothom ha viscut aquest any com a pogut o com a volgut.

I últimament encara vivim coses més extraordinàries, i el dies passen i sembla que fos ahir quan obríem el cava per celebrar un any nou esperant que el 2010 fos millor, diferent, esperançador. I a l’hora de la veritat com s’ha acabat? com ha estat aquest any?

Encara no l’hem acabat i per tant tenim encara dies per viure’ls!

10 anys

Comencem la nostra història fa 10 anys a través del xat i els missatges al mòbil amb declaracions d’amor innocents.
I tu que t’enamores de mi, i jo que no puc deixar de pensar en tu.
Passen els dies, i la nostra història va a poc a poc, perquè jo ho necessito i tu em deixes.
I un cop hem començat el camí, ja no hi ha marxa enrere. Tot és cap endavant, els dies, els mesos, els anys.
Vivim històries, compartim moments, ens proposem l’un a l’altre tirar endavant un projecte junts.
Una casa que es fa amb maons nous sobre una historia vella. Tant vella com dos que s’estimen i que volen viure junts.
Amb tu he rigut i he plorat com mai ho he fet amb ningú.
Amb tu he viscut, per ara, el millor de la meva vida, i també el pitjor.
Tu m’has tolerat les meves coses i jo les teves. I això diu molt.
Perquè permet avançar, seguir, compartir, viure.

Puc escriure moltes coses, i mai seran suficients. Per tant serè pràctica:

10 anys,
Vacances,
Nova York,
Caps de setmana per tota la geografia catalana,
Buscant restaurants per sorprendre’t,
Aprenent a beure i a viure,
Fotografia digital, mil imatges de la nostra història,
Pràctiques de l’UOC,
Museus d’arreu del món,
Danses d’arreu del món,
Ca l’Inesita,
Besnasc,
Blancs i Festa Major,
ELs teus amics i els meus, que ara són nostres,
El Cabàs,
El Teatre,
i les sòcies d’un lloc i de l’altre,
Llibres que he llegit,
Llibres que has venut,
Ordinadors que omplen la casa,
Festes de Nadal,
Família Saludas i Família Armengol,
Intimitat i jocs,
Dies perduts on només hi som tu i jo,
Dies aprofitats voltant i coneixent món,
Amics que es casen, que fan créixer la família,
………

La llista és llarga, i no té final.

N’EM FENT……..

Diumenge vaig rebre un bany de realitat.

I sé que part de la meva gent ja fa dies que ha viscut altres situacions i esdeveniments que els han fet viure la veritat i els ha fet ser realistes. L’aniversari, els sopars, les vacances, la festa major, els aniversaris dels fills i les nétes, el casament.

Parlo de fer vida normal, de seguir el dia a dia, de anar passant els dies i els mesos, i d’anar passant les festes i les celebracions familiars sense por. Sense dolor. Amb una llàgrima amagada darrera les parpelles, que hi és però que no apareix. Aquest sentiment, un cor una mica tancat. Però al mateix temps, un moment per riure, per ser feliç, i perquè els any passen, la vida ens atropella, i no ens deixa pas.
I sort en tenim.

Ahir vaig veure gent que des del mes de maig que no havia tornat a veure, i tornar-los a trobar em va fer pensar-hi (com si no hi penses cada dia). Pensar que a partir d’ara serem els que serem, els que quedem. I que això no ens ha de fer sentir tristos, sinó ens ha de fer forts, i capaços de parlar-ne, d’explicar a la petita Ènia, celebrant el seu primer any, qui era el seu avi.

I no cal donar-hi més voltes, és així i punt. I qui dia passa, any empeny. I que per aquests dies més difícils, i per els dies que no ho són tant, és important tenir la teva gent a prop. Saber que trucaràs i que vindrem. Saber que demanaràs i t’ho donarem. Saber que necessitaràs i t’oferirem!

24 de juliol de 2010


JORDI i MARIAN

Intentar fer un escrit pel vostre casament no és pas fàcil. Mai ho és, i avui encara menys. I no pas perquè no tingui clar el què vull dir. Un dia com avui és important. I ho recordarem amb alegria, tendresa, amor, plors i rialles!
Hem de recordar els bons moments quan més ens fan falta, perquè seran aquests els que ens ajudaran a tirar endavant. I aquí entre nosaltres, amics i família, en tenim molts de bons moments, fantàstics, tendres, inoblidables.

Marian,
El primer cop que et vaig veure va ser en un aniversari amb molta gent. Quantes cares noves, quina impressió. I el primer cop que vam quedar per anar al cinema. Tapades fins a les orelles per una pel•lícula de por, encara tremolo….
Sopars i dinars diversos, mira que ets rara per menjar, però mai has tingut un no per nosaltres.
Per apuntar-te a qualsevol moguda tu sempre estàs a punt, a qualsevol ballaruca, t’atreveixes amb tot, sigui una dansa grega, o posar-te un mocador per festa major.
Per seure i xerrar del que faci falta. La corda a tu i a mi no s’ens acaba mai.
I sortir de festa, tu amb una aigua i nosaltres amb una cervesa, tot i que en Marçal diu que també t’agrada el wisky japonès, he!
I les visites culturals i gastronòmiques, que a tu res t’espanta.
Sempre tens un moment per cada un de nosaltres, ets una persona amable, atenta, amiga dels teus amics, i això t’honora i et fa ser més propera, sincera i agradable. I m’encanta!!!!!
Fer-te un lloc aquí entre nosaltres no és pas fàcil! Però ho has aconseguit!
Ets una més a la família dels Totis, i per tant ho ets també de la meva.

Toti,
Tu i jo, destinats a fer sempre les mateixes coses amb la família.
Jo amb els meus germans, tu amb les teves germanes…..
I tots 6 barrejats per passar la nostra infantesa junts. De més petits tu més amb en Marcel i jo més amb la Gisela. Però amb temps hem acabat sortint de festa plegats, qui ho diria.
Ens hem fet grans, i el camí ens ha portat a trobar-nos més sovint, i per culpa de la Marian, i per culpa d’en Marçal, tinc un amic a més a més d’un cosí.
Cadascú es fa el seu camí, i tu i jo l’hem fabricat per trobar-nos.
La teva infància és la meva, i els teus records, que a tu s’et obliden, tranquil, també són els meus. I els hi explicaré a la Marian, i ella que té molta memòria, ens els guardarà.

I fa uns anys vau iniciar la vostra història junts, i després de viure a casa als pares, vau fer el pas difícil de compartir la vostra vida a Vilanova, i després a Les Franqueses, on sembla que heu fet el niu definitiu, amb gata i tot.
I tot aquest temps, i el que vindrà, serà per anar fent aquest niu més gran, ple de bons moments, ple de nits de festa, de sopars de duro. De bons moments com el d’avui!
Avui estem tots aquí, els que us estimem, la vostra gent, i amb una núvia blanca i guapa i un nuvi ben plantat, estar clar que aquest és un bon moment!!!!

FELICITATS!!!!!!!!!!!!!