Una presentació

Estel, sóc jo!
Estel, sóc jo!

Si he volgut ser alguna cosa, he sigut el què he pogut i el què la vida m’ha deixat!

He volgut ser mare i la vida m’ha donat dos fills trapelles, moguts i encantadors per posar-me a prova dia si i dia també.

He volgut ser empresària i El Cabàs primer, i ara l’Estanc, m’ha donat la oportunitat de gestionar el meu temps, la meva feina al meu gust, fer allò que vull i poder ser mestressa de mi mateixa….. amb tots els mals de cap que això comporta.

He volgut ser ballarina i Passaltpas m’ha donat la possibilitat de ballar i viure a ritmes i músiques estranyes d’arreu!

He volgut ser escriptora i piles de llibres, fulls, i pàgines demostren que ho he intentat. I ara les xarxes, el blog, i el mailing també m’hi han ajudat!

He volgut ser tot això, i he sigut tot això i molt més!!!! I seguim sent-ho!!!!

 

Un any i pico de pandèmia

Hem viscut, i encara vivim, en un món de pandèmia. I hem de sobreviure-hi de la millor manera possible. De com en sortim d’aquesta ens definirà el nostre futur, i també quin tips d’humanitat som, i quina mena de societat tenim.

Hi han previsions optimistes, que diuen que d’això n’apendrem, que ens mirarem més als ulls, que tindrem cura dels nostres avis, que estimarem el planeta, perquè és l’únic que tenim, que fomentarem més l’estudi, la ciència, el talent, els experts.

D’altres són més pessimistes, i remarquen que aquesta pandèmia passarà si, però que no haurem aprés res de res, que seguirem sent egoistes entre nosaltres, capitalistes en relació al món i l’economia, i que no mirarem el què hem fet malament per aprendre dels errors. I que per tant, la societat no serà millor.

 

I tu, què en penses? serem millors o no? N’haurem aprés de tot plegat?

covid19

Qui sóc?

Sóc una persona activa, responsable, que li agrada treballar i organitzar coses. M’agrada llegir, la música, escriure, sobretot en relació al món de la cultura, l’educació i l’art. Sempre que he treballat en qualsevol àmbit, he intentat formar-me, fer cursos, estudiar, i així saber-ne una mica més. M’agrada treballar en equip i coordinar grups de persones.

Les meves primeres feines van estar relacionades amb l’educació a través de la feina de monitora, bàsicament d’educació en el lleure, en casals, esplais, campaments i també escoles. Hi vaig treballar amb infants i joves de diferents edats i elaborant els projectes com a responsable de grup.

Vaig estar quatre anys com a secretària gestionant la part administrativa d’una organització, la gestió comptable i l’atenció als associats, la realització de campanyes i comunicació externa amb la premsa.

El 2003 va néixer EL CABÀS, la meva empresa, un projecte molt innovador: venda online de productes ecològics. Durant els anys que la botiga (online i física) va funcionar em va permetre desenvolupar la meva capacitat organitzadora i la meva voluntat de treballar amb productes de qualitat i de km 0. Al cap d’uns anys va aparèixer EL CABÀS DEL TEATRE, un projecte de restauració i cultura al bar del Teatre de Granollers, que seguia la línia del consum responsable vinculant-t’ho amb activitats de caire artístic, teatral i musical.

Aquests últims anys he estat molt vinculada a associacions de caire comercial per fomentar el comerç de proximitat, perquè vaig formar part el 2009 de l’inici de l’associació de botiguers del carrer on tenia la botiga a Granollers, de la qual en vaig ser la dinamitzadora durant 5 anys. Actualment sóc la presidenta de LFComerç a Les Franqueses del Vallès.

Arran de la meva maternitat, m’he vinculat amb associacions de criança respectuosa com ENTREMARES realitzant tallers, xerrades i un concert benèfic anual.

Pel que fa a l’escriptura, que m’apassiona, he escrit critiques d’art, i articles d’opinió a diversos mitjans locals, i també a les xarxes socials, en l’àmbit personal. Gestiono els blogs i les xarxes de diverses associacions.

M’agradaria encaminar la meva carrera professional cap al món de la cultura o de qualsevol àmbit relacionat, perquè crec que hi puc aportar la meva experiència i els estudis de tots aquests anys.

Nostàlgia de Festa Major

Avui he somiat que un final d’estiu (quan comença a fresquejar) no estaré a Granollers. Potser estaré voltant per altres terres, gaudint de bona companyia, de bon art, però notant quelcom que no és normal.

Potser em farà falta alguna cosa, sentir una cançó (una i mil vegades fins a fer-se pesada del tot), sentir uns timbals, unes gralles al toc de castells, o el ritme trepidant dels timbalers del correfoc. L’emoció de cada un dels actes de competició, i em semblarà que no potser, que un finals d’agost jo estigui lluny de Granollers.

Em ve a la memòria tants records que han omplert la meva vida al llarg de més de 30 anys de Festa, que de ben segur no seria qui sóc sense ells. La gent que he conegut, la gent que he estimat, la vida que he desenvolupat al voltant de 10 dies de festa a l’any han fet qui sóc ara i aquí.

I no cal dir que en Marçal no hi seria, i en Tian tampoc, que no coneixeria molta gent important per mi, que no seria una balladora de músiques estranyes, que no m’emocionaria amb una cosa tant simple com una estirada de corda, que no hauria col·laborat intensament en el creixement d’aquesta festa durant anys en tots els àmbits possibles. I que no seria jo mateixa. Perquè aquells amb els que visc coses importants (i no tant importants) com una Festa Major a finals d’estiu són la meva gent, són el què sóc i defineixen què faig, què penso, què dic.

A tots ells, gràcies per formar part de la meva vida festiva.

 

blancs

una nova vida

Mai una frase com aquesta ha tingut tant significat per mi. Quina nova vida!? A què o qui ens referim?

Una nova vida per mi amb algú a qui cuidar, algú que depèn només de tu i que la seva existència està lligada al teu ritme de vida, a les teves hores, a la teva alimentació, al que fas cada dia, de dia i de nit. El tenir present que faig cada dia, cada hora en funció del ritme d’un altra, i sabent que aquest ritme amb canvis i variacions serà permanent per a tota la resta de la meva vida.

Una nova vida que ha començat i que de mica en mica va evolucionant, que cada dia és diferent, que cada gest és una descoberta, que tothom diu que passa tant ràpid i que sense adonar-te passes del bressol, els bolquers i la lactància, a l’escola, la universitat, el carnet de conduir i la vida adulta. Tothom diu que visqui aquesta nova vida que ha sortit de dins meu amb tota la intensitat possible, i que mai més es torna a viure i a gaudir d’aquests moments. Procuraré seguir el consell.

 

Una nova vida que establim dia a dia la meva parella i jo, els nostres ritmes han caniat, la vida laboral s’ha vist alterada notablement, i passats els mesos de baixa ho continuaran estant. Uns canvis que espero puguem assumir amb certa normalitat i que no trenquin la nostra harmonia com a parella, ans el contrari, que l’enforteixin.

Una vida, la meva, la d’en Marçal, la d’en Tian, la de la parella, la de la família, que visc amb por i respecte, intentant fer el millor possible, assessorant-me tant com puc, però sabent què és el que vull fer i com fer-ho. I somiant una vida que ha de venir plena d’alegries (i alguna tristesa, intrínsecament lligada al fet vital), i esperant saber-les aprofitar al màxim.

TIAN

una història de 9 mesos

És curiós que algo tant important com tenir un fill, viure els 9 mesos previs a la seva arribada, no aparegui en aquest blog, fins ara que ja estem al final del camí.

El que és cert és que no he deixat pas d’escriure, però una situació com aquesta d’exepcional ha desenvolupat una manera exepcional de tractar-ho. Primer, una cosa privada que els primers mesos es mantenia amb secret per ser massa aviat, després només pels més propers (pares i germans), i després si! Ja s’obrien les portes i es feia córrer la veu per tot arreu i per tots els mitjans.

És cert que a través del facebook hem anat penjant alguns moments importants d’aquesta aventura, però ni de bon tros amb el pes i la força que es mereix. També perquè és una cosa que necessita una certa intimitat, o millor dit, una comunicació més personal i no tant virtual. Però hi han hagut alguns esdeveniments que per la seva importància si que han aparegut a la xarxa social. Però m’he contingut molt, he!!! Pel bé de tots plegats.

Ara que el camí ja s’acaba i que comença una altra aventura més llarga i intensa, decideixo explicar que he fet i què he escrit durant tots aquests mesos.

Perquè està clar, que he escrit, he!!! Com podien restar al marge les meves paraules, el meu teclat, el meu blog, a un esdeveniment vital com aquest!!!

Doncs la resposta ha estat elaborar un text personal, manual, íntim, i revelador de cada cosa petita o gran que m’ha anat passant durant tots aquests mesos; és a dir, he escrit un diari, però un diari de paper, d’aquells d’abans, dels de tota la vida, un diari amb tot el que m’ha passat pel cap, sense replentejar-me el text, sense mirar si repetia coses, si les frases tenien sentit. He fet un diari pel boc gros, tal qual em sortia per la boca. I amb el temps potser el tornaré a llegir, i hi haurà coses que potser no comprendre, lletra mal escrita, però serà fidel als moments viscuts.

En un moment tant digital, tant públic com el que vivim ara, una servidora ha tornat als origens i ha escrit amb boli i paper els moments que estic vivint. Curiós, oi?

diari

Hola, món!

Cada cop que creo un espai d’aquest tipus em fan escriure qui sóc i com sóc.

Busqueu-me en als altres llocs on sóc, i allà hi ha la meva vida i la meva gent!

El paper i les llibretes han deixat pas a la pantalla i les tecles
Sempre he volgut deixar un tros de mi allà on algú em pogués llegir, i el motiu no el sé, perquè sempre els textos han acabat amagats en algun calaix.
Ara és el moment de sortir al carrer, i no només em veuen els meus amics, ara em veu tothom!!!

 

Esperem que la visita sigui profitosa per tu i per mi!!!!

 

que fas avui

ENDAVANT

Donar voltes per la ciutat.
Descobrir coses noves i veure que aquells carrers tant coneguts poden despertar noves prespectives.

Ciutat nova i ciutat vella, barrejades en el mateix plat. I gustosa de tastar-lo!

Ha passat el temps i un dia més s’ha aixecat disposat a obrir-nos nous camins i noves idees.

I ara, cada dia cal aprofitar-lo, i cada dia ha de ser una mica millor. Perquè aquells que ja no hi són, des d’on siguin, vegin que no ens hem quedat quiets. Que hem seguit endavant!

I barregem històries actuals, economia d’estar per casa, cultureta barrejada amb inocència de poble.

I tot plegat per omplir el cos i l’ànima.

Currículum

Intentat agrupar allò que has fet durant més de 15 anys en un parell de fulls de paper no és pas fàcil.

Intentar que hi sigui tot, però que no hi falti res. Que tot allò que posis sigui allò que és necessari, que no hi hagi res que sobri, ni que falti, és una feina díficil i sovint complicada.

En el moment de crisi que vivim hi ha milers de persones com tu, que fan el currículum igual que tu, que tenen les mateixes possibilitats que tu, els mateixos estudis que tu, i tot plegat per una sola feina que tant sols aconseguirà una sola persona d’entre tots aquests milers que son com tu.

Per aconseguir que siguis tu i no un altre, a vegades val més la sort, la manera en què t’has explicat, si aquell dia la persona que llegia el teu currículum estava més inspirada o menys, que no pas el contingut d’aquest parell de papers. I tot plegat té més dosis de sort i oportunitat que no pas de qualitat curricular.
Però en fi, el món està fet així i no podem canviar-lo a aquestes alçades.

Jo faré el que millor pugui, escriure tot allò que jo crec que val la pena, que és necessari, que em defineix, i esperaré, esperaré i esperaré, i potser un dia tindré la sort que em truquin a la porta.

En Català

Sens dubte,

Parlo en català,
penso en català,
escric en català,
somnio en català,
estimo en català,
m’il·lusiono en català,
recordo en català,
imagino en català,
gaudeixo en català,
llegeixo en català,
ploro en català,
m’emociono en català,
treballo en català,
estudio en català,
el meu nom està en català…
visc en català!

L’any passat a Catalunya 3 famílies van demanar NOMÉS castellà a les classes i ara tot el sistema d’ensenyament català trontolla.

L’any passat, a València, 70.000 famílies van demanar ensenyament TAMBÉ en català i… ni cas.

També a València 100.000 persones van demanar rebre el senyal d’una televisió pública en català i… ni cas.

Destruir la immersió és un mètode d’extermini lingüístic.

L’objectiu: la imposició, la sot-missió i l’extermini d’una cultura i d’una nació.