Fa uns anys vaig escriure que els llibres i els bolis havien deixat pas a l’ordinador i les tecles. I és ben cert, perquè ara quan em plantejo escriure alguna cosa em costa Déu i ajuda posar sobre paper blanc quatre paraules seguides. Aquell temor del foli en blanc és ara més fort que mai. I no per falta d’inspiració, sinó pel canvi d’hàbits. La pantalla blanca és la meva amiga, no la més fidel, però la que em trobo davant quan tinc quelcom a dir. I l’aprofito.

Però què és escriure? perquè ho faig?

Aquella tableta que Steve Jobs ha venut amb tanta fortuna, i sincerament, amb la qual estic escrivint ara, té un precedent tant antic, tant noble i tan bell com les tabletes de Mesopotàmia. I reseguir amb les mans els simbols cuniformes d’aquesta escriptura antiga em fa pensar que val la pena posar sobre el suport que sigui, una paraula darrera l’altra, i intenta arribar a dir quelcom important o no, i que potser travessi fronteres de l’espai i el temps, i que algú més enllà potser ho pugui llegir i li agradi!

Tableta mesopotàmica

Tableta mesopotàmica

Fa anys vaig escriure potser els versos més signfigicatius per mi, aquells que van sorgir de dins meu amb més rabia i passió. I que segurament per això són els més sincers que he dit mai. Mai seran publicats, mai seran dits en veu alta, però les paraules, tot i el pas del temps encara fan mal. Quina força que tenen!!!!! Tot i que aquests versos segurament ningú trobarà tant durs i significatius, i tant bells, com els hi trobo jo. I per això crec que estic encara verda, com una poma, en el món de l’escriptura. Encara és quelcom massa personal i íntim.

Altres escrits que he fet, alguns publicats, altres, la majoria, morts en un calaix o dins d’alguna carpeta de l’ordinador, han sigut potser més bons, han rebut algun elogi, però s’han basat en textos escrits com a valoracions d’obres d’art, amb una base sobre la qual escriure: L’art. Però ja m’agrada aixó!

La funció de la crítica d’art, allò que somio ser algun dia, és fer una esctructura de belles paraules, convertir allò que veuen els meus ulls, aquelles sensacions que em provoca l’art, en aquelcom que tingui sentit, portar-ho a la realitat de la paraula escrita, i no és fàcil, i poques vegades ho he fet amb encert!!!!

Però jo segueixo intentant-ho!!!

Amb aquesta voluntat intento anar fent via, sovint massa a poc a poc, per tal de trobar el camí de la critica d’art que em faci feliç.