Feia molt de temps que volia anar al Museu de Montserrat, sobretot per veure d’aprop l’únic Caravaggio que hi ha a Catalunya, el Sant Jeroni Penitent. I al final avui hi hem anat.

I la visita ha valgut molt la pena! quin bé de Déu de museu!!! Quantes obres amagades al públic generalista (ho dic per les poques visites que té el museu) i quina bellesa!!!

Un resum de l’art català i també europeu, que s’ens presenta cronològicament, ben exposat i ben documentat. I a més a més la part de Mesopotàmia i Egipte, i del Proxim Orient, recollida pel Mossén Ubach, i ampliat, com la resta de la col·lecció per donacions particulars i incorporacions força recents dels diferents abats de l’abadia. Tot junt fan d’aquest museu una gran descoberta.

Com sempre, segur que allò que amaga el museu, allò que hi ha als magatzems també val molt la pena, i seria interessant anar-ho veient sortir a la llum.

Petites joies, i no tant petites, sobretot pel què fa a la mida, es deixen veure penjades a les parets. Trobem obres d’El Greco, de Monet, de Seurat, de Picasso, de Dalí, de Vayreda, de Casas, i tants altres.

Amb la voluntat de fer un recorregut complert de l’art català tenim una bona representació dels classics artistes catalans, sobretot els que ronden els segles XIX i inicis del XX: Llimona, Sunyer, Nonell, Rusiñol, Marti i Alsina o Mir. I també de més enllà de les nostres fronteres: Sorolla, Berruguete, Zuluaga, Torres Garcia, i molts més.

Com sempre, la visita l’he fet amb els nens, i la mida reduida però correcte del museu, permet visitar-lo amb ells i explicar anecdotes dels diferents estils artístics que hi trobem. Podem passar del hieratisme medieval de l’escena de l’exercici d’armes del segle XII , al tenebrisme i la foscor de Caravaggio i el Barroc, de la bellesa serena del Renaixement a la pinzellada solta i vibrant del modernisme, o del realisme del tigre de Marti i Alsina. I també conèixer el Picasso més jove, i els referents de l’impressionisme francès, el costumbrisme de Casas, o les gitanes de Nonell. Podem parlar de l’autoretrat, o dels selfies, com han dit ells, i de les escultures, de perquè sempre estan despullades, de com mirar les obres, de lluny o d’aprop per poder veure-les millor. Com sempre dic, amb una mica d’interès, l’art als més petits es pot explicar, es pot viure, es pot gaudir!

Només una queixa, tot i que hi apareixen, és molt testimonial les obres d’artistes femenines que penjen de les parets, tants sols n’hem trobat 3. Això potser amb futures donacions, seguint el nou corrent actual de feminitzar l’art en tots els seus aspectes, potser ho podrem anar arreglant.

Montserrat