Pensar que hi pot haver un Plensa pels paratges de Les Franqueses del Vallès és tant misteriós i encantador que poc m’ha faltat temps per anar-lo a visitar.
Primer en va aparèixer una, misteriosa, serena com ella sola, omplin de ferro i coure els verds prats i turons de Les Franqueses, i després n’ha aparegut un altre. Idèntica, majestuosa i reposant al costat de la seva germana amb la mateixa bellesa i tranquil·litat.
No sabem res més, ni on aniran a parar, ni quan de temps hi seran, ni la relació de l’artista amb l’empresa on estan situades, que són qui les està fabricant. Però és una petita meravella descobrir-les mig amagades, quasi tapades per la rutina i l’avorriment d’un petit poble.
I pensar que les sensacions que un dia en el futur generaran a la gent que les vegi de qui sap quin poble o ciutat, de qui sap quin país (perquè Plensa té obres escampades per tot el món), seran les mateixes sensacions que han generat a la gent de Les Franqueses.
O potser encara diria més, un poble gens avesat a l’art i la cultura d’aquestes dimensions (físiques, econòmiques i populars) reacciona a aquesta obra d’una manera diferent a la gent de les grans ciutats que hi estan més acostumats.
Al menys jo reacciono diferent en veure un peça si la trobo a una gran capital, sigui Barcelona o Nova York, que si la tinc a tocar, al meu territori, a casa meva.
