El Granollers més Panoràmic

Que Roca Umbert s’ompli d’art contemporani, de l’art més emergent, no és una cosa nova. Ho fa sovint, i de manera ben encertada. Però que tota la ciutat (el museu, l’Edison, el Refugi, el Gra, l’Espai d’Arts, la Tèrmica, Dents de Serra, l’Adoberia, la Biblioteca i tants altres), en definitiva tots els espais culturals de Granollers s’omplin d’art, no passa massa sovint.

I el Festival Panoràmic és l’excusa perfecte per obrir noves portes, noves ments a espais i espectadors que potser no hi estan del tot acostumats. És una combinació interdisiplinar de l’art, la fotografia, el cinema, i les noves formes visuals. I enguany el panoràmic és el Quart Paisatge, que  és l’excusa per omplir la ciutat de mirades atrevides sobre aquest món fabricat expresament, digitalitzat, creat al servei nostre, o transformat pel pas del temps, per la deixadesa o la voluntat humana.

festival panoràmic Granollers

Hem visitat, de moment, una part del panoràmic, perquè tot de cop és dificil de fer-ho….. perquè hi ha tants espais i tantes mirades diverses, que també s’han de digerir de mica en mica.

De moment hem visitat la Nau Dents de Serra i és la més exhuberant, sobretot per l’explosió de natura intensionada que omple literalment tot l’espai. Quatre exposicions buscant aquest 4rt paisatge artificial i digital. Fabricat amb un toc d’humor (buscant els culs en imatges d’Ansel Adams), fabricant imatges icòniques de la mà de Jojakim Cortis i Adrian Sonderegger, i intentant preservar la natura que està a punt de desaparèixer a través del treball Forest Mind de Ursula Biemann.

Obrim la ment pels carrers de Roca Umbert, i aquest paisatge conegut ens ve a buscar a través del mobil amb la realitat augmentada de Gerard Toledano. I descobrim paisatges devastats per la petjada humana que generen nous espais per viure-hi totalment incorporats a la vida diaria com l’obra de Mayra Martell.

El paisatge artísticament parlant no té una història tant llarga com la resta de les disiplines artístiques que es pintaven segles enrera. Durant un temps era una simple ajuda per contextualitzar un fet històric, un personatge, per donar detalls d’un fet. Però amb el temps va anar agafant més import´ància, més detallisme, més enllà del seu significat, el paitsage desenvolupava una feina d’introspecció psicològica, de sentiments, de vitruosisme per part de l’artista.

Amb l’entrada de la fotografia, els grans i primers fotògrafs de la història buscaven com traslladar a la imatge en blanc i negre, la immesitat de l’espai natural, la interpretació psicològica d’un lloc i un espai en relació a la figura humana. I amb la introducció de les eines digitals en el món de la fotografia, i l’accès il.limtat d’aquesta a totes les nostres mans, la imatge ha desenvolupat un paisatge nou, un paisatge personal a l’abast de tots, creat amb intencionalitat, buscant més enllà de la pura realitat, un paisatge creat expressament a través de l’ordinador, però que pot desenvolupar les mateixes intencions, que el paisatge del segle XIX: donar una sensació, una introspecció psicològica, desenvolupar una història pròpia més enllà del marc.

En aquest sentit les obres que ens trobem en espais tant icònics com l’Aboderia, on entre pedres i restes de la ciutat antiga, trobem les recreacions perfeccionistes dels videojocs que ens traslladen a llocs antics o imaginaris, amb una gran precisió.

 

Seguirem descobrint aquest Quart Paisatge per Granollers, aquesta festa de la imtage on el lloc habitat es desenvolupa com a lloc 100% cultural.

panoràmic a l'Adoberia

Mostra d’Art Urbà x nens

Fa un temps us explicava perquè creia necessari acostar l’art als més petits, i omplir-los de cultura artística des de ben joves per tal que internament vagin desenvolupant una consciència artística. Aquí teniu l’article que us comento: Art pels més petits.

Ara us explico perquè m’agrada aquest art i que els infants també hi “entrin” i en gaudeixin d’una manera natural i evident.

La MAU (Mostra d’Art Urbà) que es fa a Roca Umbert (Granollers) és un molt bon exemple, i alhora molt proper.

Com ja vaig dir és difícil ara amb dos nens petits seguir el ritme de la cultura artística més enllà de casa meva (Granollers), i per tant quan la meva ciutat ofereix un espai on l’art estigui al meu abast, no m’hi puc resistir.

M’agrada fer coses amb els meus fills, i descobrir-los a parts iguals, espectacles de la natura i excursions, i espectacles artístics de tota mena. Anem a veure pel·lícules, de concert, a veure màgia i teatre, i també anem a veure i gaudir de l’art.

Aquest dissabte hem passejat per les instal·lacions de la MAU (Mostra d’Art Urbà). I dic passejat perquè la condició d’urbà d’aquesta mostra és perquè són peces artístiques ubicades entre els carrers de l’antiga fàbrica tèxtil de Roca Umbert.

I una de les coses que més m’agraden de l’art contemporani, a banda que pugui explicar una història, ser reivindicatiu o expressar una emoció personal o col·lectiva, aquest tipus d’art contemporani ens permet entrar-hi, tocar-lo, formant-ne part, no només perquè l’obra ens interpel·la o ens fa sentir alguna cosa, sinó perquè físicament hi entrem i ens hi relacionem.

I això m’encanta. Ja m’agradava abans, fa anys quan estudiava, quan voltava entremig dels globus platejats d’Andy Warhol a la Fundació Miró de Barcelona, o entremig d’una escena quotidiana plena de puntets de colors de l’artista japonesa Yayoi Kusama del Reina Sofia de Madrid.

I no desmereixo l’experiència de veure l’art més clàssic o tradicional, però l’experiència vital amb el contemporani no és comparable, almenys per mi. I el que vull és que els meus fills també visquin aquestes experiències vitals i físiques amb les obres.

I que a banda que hi puguin jugar (com a nens que són), les obres ofereixen perspectives diferents si qui les trepitja, passeja o toca són infants.

Proveu-ho!!!!

L’Otger corrent i jugant entremig de les obres artístiques de la MAU