Pantalons curts i els genolls pelats que cantaven Els Pets. Jugar a pilota al carrer, allà on no passen cotxes, perquè quasibé no hi ha cotxes. Mil jocs i joguines fetes amb les mans o amb la imaginació. Coses de fa temps, del temps dels avis, però que també hem jugat nosaltres fa uns anys, i tampoc som tant grans…
Però ara, en el món de la tecnologia, de les pantalles, de les tecles digitals, hi ha lloc per aquests jocs? Hi ha lloc per sortir al carrer a la tarda i jugar a fet i amagar amb els amics de l’escola?
I ho dic des de la tecnologia, dels del blog, i picant les tecles de l’ordinador. Jo també he deixat el full, la llibreta i el boli (amb aquella taca de tinta als dits de prendre apunts i forçar la mà per escriure correctament).
Però avui he tingut un toc de realitat casolana, una punta de tradició que sobresurt entremig de les xarxes virtuals, dels facebook i dels jocs d’ordinador. Avui he vist nens jugant al carrer, i al carrer de casa, allà mateix, i he vist com la imaginació dels nens del segle XXI potser encara està viva, potser encara serveix per obrir móns més enllà dels virtuals. Un nen de pantalons de marca, amorrat a la paret comptant fins a 20 mentre els amics corren a amagar-se. I m’ha fet somriure. Com també em fa riure ara que la nova tecnologia m’ha fet trobar amb els antics i vells amics de l’escola, aquells que fa 20 anys que no veig.
La tecnologia tampoc és dolenta del tot, però també m’ha fet adonar del pas del temps, que ja no tinc 12 anys, que ja no jugo a fet i amagar, i que la realitat dels ordinadors, la hipoteca i la parella, ara és el que toca, ara és al que jugo!