1 mes

Al cap d’un mes han passat 30 dies.

Però encara queda molt per recòrrer. Encara queden els dies més difícils, els mesos més llargs. Però qui dia passa, any empeny. I cal la negació, l’ira, la negociació, la depressió i l’acceptació. I passar tots aquests passos de dol no són en va, ni són immediats, ni segueixen un ordre establert. Cada un ha de fer els seus propis passos, a la seva manera. I establir les seves ganes de viure, les seves noves ganes de viure. No podem situar-nos en el passat que ja ni hi és. No. Hem de avançar, cap a la direcció que vulguem o puguem, però avançar!

Les lleis hindus de l’espiritualitat ens serviran per saber que les coses passen perquè han de passar, que les coses comencen i acaben quan ho han de fer, i que el què hem de fer és aprendre a viure amb aquestes noves coses. Els canvis mai agraden, sempre et poden agafar desenfocat, descol·locat. Però cal afrontar-los. Perquè és la única manera.

La vida passa, ens passa per sobre fins i tot. I aquesta agitació vital ens permetrà seguir endavant perquè quasi bé ni ens n’adonarem i avui ja ha passat un mes. Perquè hi ha la família que continua creixent, hi ha les amistats que ens continuen estimant, hi ha el dia i la nit, i el sol i la lluna que continua donant voltes i avançant.

No volem oblidar, ni deixar-ho córrer, ni fer veure que no ha passat. Cal ser-ne conscients. Perquè aquesta consciencia ens permetrà acceptar-ho més tard o més d’hora, i ens permetrà seguir.

Ho intentarem. Entre tots. I que ningú vagi per lliure, i que ningú cregui que pot fer-ho sol!!!! Perquè cada un ha perdut un tros de la seva ànima. Cada un hi tenia un trosset dedicat a ell! I per tant entre tots els nostres cors en farem un d’ell per recordar-lo!

i ara què

Les noves series de televisió han marcat un abans i un després en la petita pantalla, ara els mecanismes amb què mirem la televisió han canviat i cada vegada més la televisió no serà la caixa tonta, o això espero, sinó que serà aquell espai personal i únic per a cada un, per veure el què cada persona vol, i el més important quan cada un ho vol veure. D’aquesta manera desapareixerà la publicitat entesa com l’enten

1 MES

flor

 

Al cap d’un mes han passat 30 dies.

Però encara queda molt per recòrrer. Encara queden els dies més difícils, els mesos més llargs. Però qui dia passa, any empeny. I cal la negació, l’ira, la negociació, la depressió i l’acceptació. I passar tots aquests passos de dol no són en va, ni són immediats, ni segueixen un ordre establert. Cada un ha de fer els seus propis passos, a la seva manera. I establir les seves ganes de viure, les seves noves ganes de viure. No podem situar-nos en el passat que ja ni hi és. No. Hem de avançar, cap a la direcció que vulguem o puguem, però avançar!

Les lleis hindus de l’espiritualitat ens serviran per saber que les coses passen perquè han de passar, que les coses comencen i acaben quan ho han de fer, i que el què hem de fer és aprendre a viure amb aquestes noves coses. Els canvis mai agraden, sempre et poden agafar desenfocat, descol·locat. Però cal afrontar-los. Perquè és la única manera.

La vida passa, ens passa per sobre fins i tot. I aquesta agitació vital ens permetrà seguir endavant perquè quasi bé ni ens n’adonarem i avui ja ha passat un mes. Perquè hi ha la família que continua creixent, hi ha les amistats que ens continuen estimant, hi ha el dia i la nit, i el sol i la lluna que continua donant voltes i avançant.

No volem oblidar, ni deixar-ho córrer, ni fer veure que no ha passat. Cal ser-ne conscients. Perquè aquesta consciencia ens permetrà acceptar-ho més tard o més d’hora, i ens permetrà seguir.

Ho intentarem. Entre tots. I que ningú vagi per lliure, i que ningú cregui que pot fer-ho sol!!!! Perquè cada un ha perdut un tros de la seva ànima. Cada un hi tenia un trosset dedicat a ell! I per tant entre tots els nostres cors en farem un d’ell per recordar-lo!

 

paraules que encara no són meves…..

Mentre no trobi les meves pròpies paraules per dir el que sento, el que visc, el que penso, utilitzaré aquells que en saben més que jo, aquells a qui sovint, en altres ocasions, hi recorro per posar mots als sentiments més humans, més íntims, més sincers que tinc.

Evidentment són de Miquel Martí i Pol. I crec que a molts de nosaltres ens poden ajudar

En plenitud” fragment:
Potser és massa aviat per parlar d’alegria
però mira com ja tot proclama
en veu molt alta el triomf de la bellesa
i pensa bé en el que això representa.

No vulguis mai defugir la gran crida
ni tinguis por de caminar pel bosc
a plena nit,
perquè només a tu correspon de fixar
en pedra de paraules el que has vist
i llegar-ho a tothom perquè sigui estimat.

El vent del sud” (fragment):

I tanmateix la vida continua.

Ara mateix” (fragment):

Tenim a penes
el que tenim i prou: l’espai d’història
concreta que ens pertoca i un minúscul
territori per viure-la.

Amagatall” fragment:
En solitud, però no solitaris,
reconduïm la vida amb la certesa
que cap esforç no cau en terra eixorca.
Dia vindrà que algú beurà a mans plenes
l’aigua de llum que brolli de les pedres
d’aquest temps nou que ara esculpim nosaltres.

miralls, sorpreses” fragment:

Alguna cosa lleu, i les paraules
per enriquir l’esclat de cada rosa,
que tot és en el mot, i el mot fa dòcil
i profund el silenci.

Després” (fragment):

Arribaràs a ser una part tan íntima
de mi mateix que al capdavall la mort
se t’endurà de nou quan se m’endugui.

“Estenc la mà”:

Estenc la mà i no hi ets.
Però el misteri
d’aquesta teva absència se’m revela
més dòcilment i tot del que pensava.

No tornaràs mai més, però en les coses
i en mi mateix hi hauràs deixat l’empremta
de la vida que visc, no solitari
sinó amb el món i tu per companyia,
ple de tu fins i tot quan no et recordo,
i amb la mirada clara dels qui estimen
sense esperar cap llei de recompensa.

participació


Alló que és diu que Granollers és un mocador, i que trobes la mateixa gent a tot arreu i que sempre som els mateixos, és cert, i moltes vegades això fa pensar que només son quatre els que movem la vida social, cultural (i política) de la ciutat.

Però aquests dies he pogut veure que hi ha algú més enllà, he vist més gent que no coneixia, que no sabia pas d’on sortien. I de fet segur que ells també devien haver pensat el mateix de mi. I de fet m’ha agradat, he pensat que no tot està perdut que hi ha força gent que pot tirar del carro de totes aquestes coses… I no està pas gens malament!!! La consulta ha servit per això (entre d’altres coses).

Tot i això no podem tirar cuets. També és de destacar la participació una mica baixa en la consulta, però sobretot la implicació o la falta d’implicació d’una franja d’edat molt concreta en la que tot els hi rellisca.

Fer front a aquell avi, aquell senyor que va viure la guerra, que fa 30 anys que viu aquí i que encara no parla català és dificil. No pots pas fer-los canviar una opinió que tenen tant i tant marcada, fixada, viscuda per una època dificil de dictadura, de franquisme negre i dur.

Però fer front a la situació que vivim ara, del passotisme d’una part molt gran i important de la població és encara més greu. Perquè aquesta població són el jovent i d’aquí 10, 15, 20 anys seran els que moguin el país, i ara per ara, no sembla que vulguin moure masses coses…

Però des de la força que pot fer una sola persona, que unida a una altra, i a una altra, i al final ser un gran grup, potser podem arribar a aconseguir-ho….

Aquest diumenge 25A ha servit per anar fent feina de formiga, i potser anar aconseguint de mica en mica, una mica més de llibertat, d’expressió, de compromís.

la gran ciutat 1.2

Em passo molt de temps sense trepitjar-la i de cop coincidixen múltiples ocasions per veure-la.
I això és el que ha passat, en poc temps l’he visitat 4 vegades. I a més a més l’he vist de maneres diferents.
Sovint només és de dia, un dia qualsevol, i miro carrers, i botigues, i investigo (per la feina), però també bado, com una turista més. I m’encanta!!!
M’agrada aquesta ciutat, m’agrada allò que em descobreix a cada cantonada, i m’agrada pensar que a banda de les franquícies, de grans magatzems, del mar de turistes, també hi ha una ciutat pensada per la seva gent.
Aquella botiga petita, de tota la vida, aquells avis que han viscut l’abans i el després (els 40 anys de foscor, la guerra, la democràcia). Tots ells es barregen entre la modernitat i la impersonalitat de la multitud de persones que visiten la ciutat com qualsevol altre. I no és qualsevol altra. Barcelona és la seva ciutat: hi viuen, i treballen i moren. Omplen els carrers i les botigues, les places, les festes, tot allò que fa que una ciutat sigui un cúmul de gent, i no una pila de pedres i formigó i asfalt

M’agrada la ciutat i la visito sempre que puc. I descobreixo cada cop un tros més.

over the rainbow


dimarts 12 d’agost

La ciutat apareix sota l’arc de Sant Martí com si fos un musical. Coincidència….
Sota les notes de Sinatra i la veu de Judy Garland que es barejen amb la llum del sol i la pluja tocant els gratacels de la ciutat.
Arribem amb una llum inusual, amb un cel que no sembla de veritat, sembla pintat expressament per nosaltres.
El cel trencat per la pluja que deixa els carrers molls i un cel blau i brillant.

Iniciem l’aventura americana ben d’hora al matí. A les 7 sortim de casa i deixem durant 10 dies que la nostra llar sigui un lloc diferent.
Hores d’avió, escala a Holanda, hores de llibres, de coixí per intentar dormir, de llit de núvols blancs als nostres peus i l’Atlàntic. I de cop llacs i catifa verda que ens anuncia que ens acostem a terra, veiem Canadà.
L’hotel senzill, punt de partida de cada una de les nostres aventures diaries.
Amb un esmorzar de forquilla i ganivet (ous, pernil, bacon, cafè, te, suc de taronge, torrades, manetga i melmelada) o l’opció més americana encara, un cafe latte per emprotar, i una muffin.

Cada dia un lloc nou per veure i descobrir…..
Ja ho anirem veient…

N.Y.

Els dies passen, i cada cop s’acosta més….
I en tinc unes ganes….

I no només per desconnectar de Granollers, de la feina, de fer cada dia i cada setmana el mateix… sinó per descobrir nous horitzons, que no per semblar propers vol dir que siguin igual que els nostres.

D’aquí a 3 setmanes volarem camí d’un país on s’emmiralla el món, però on també penso que té la seva part íntim, única, i casolana. Tinc ganes de descobrir aquesta part del món americà, juntament amb aquell que apareix a les pel·licules que he vist una i mil vegades, però sabent que allò és veritat, i real.

Una desconnexió del món prou llunyana, prou propera, perquè serveixi per carregar piles, per tornar a començar amb força, per no oblidar d’on vinc, i conèixer més i millor allò que m’envolta.

He volgut triar aquesta ciutat per ser l’altra cantó més oposat (això penso) del món on visc. I vull saber fins a quin punt estic de lluny o s’aprop

L’altra dia vaig veure “sex in the city” i a banda de la moda, la opulencia i les sabates de 500 dolers, potser que la NY que em trobi sigui aquesta?
una ciutat, petita i gran a la vegades plena de gent que hi viu, que hi treballa, com Barcelona, com Granollers?
Ja us ho diré….