fem memòria, fem inventari

 

Arqueologia d'un inventari  Museu de Granollers
Arqueologia d’un inventari Museu de Granollers

El mes de maig a Granollers sempre serveix per parlar de la Guerra Civil arran de l’aniversari del bombardeig, i per donar veu a totes aquelles històries silenciades durant molts anys, per les bombes i per la barbàrie.

Enguany el Museu de Granollers ha volgut afegir-s’hi amb una exposició que ha volgut donar veu i visibilitat a tota una sèrie d’objectes que formen part del dipòsit del museu i que van ser custodiades durant els anys de conflicte: ARQUEOLOGIA D’UN INVENTARI.

Un cop feta la recerca exhaustiva del material, les peces, les fotos, també s’ha volgut donar un toc artístic a tot el conjunt convertint-lo en una instal·lació pròpiament dita i donar-li un caràcter unitari a les 56 peces trobades i inventariades. És una exposició que exposa literalment allò trobat. Convertir en art allò que inicialment no ho és.

La salvaguarda va ser el gest desinteressat de granollerins i granollerines que van aconseguir salvar el patrimoni artístic de la ciutat. L’art en aquella època, entre el 36 i el 39, corria el risc de desaparèixer. Moltes obres van fer el camí d’anada i de tornada, en alguns casos o només d’una sola direcció, buscant un lloc més segur, esperant temps millors. I  a Granollers també! . Tal com les tropes avançaven, l’art reculava, i de mica en mica les peces sortien de les fronteres per salvar-les.

L’autor del projecte ” Arqueologia d’un inventari” és Ignasi Prat i ha treballat amb unes 50 peces de les 600 i pico que romanen als magatzems del Museu, i ha documentat les peces i els hi ha donat una 2a vida, ha tret la pols i ha posat a la vista de tothom un art, potser de poc valor artístic, però si de gran valor històric.

Encara ara fa basarda pensar en els anys de la guerra civil, i anar de mica en mica rescatant la memòria de tots els que ho van viure (persones, espais, objectes) ens permet recordar, retre homenatge, i sobretot reflexionar-hi.

 

en Vicenç al Museu

T’aconsellen entrar sense cap pensament al cap, sense cap idea preconcebuda, i la idea és bona (impossible diria jo), però bona, per arribar net i pur davant una obra d’aquestes dimensions. Si és una peça tant gran, és millor no tenir res al cap i al cor, i deixar-se omplir per ella sola.

I així ho he fet, en la mesura del possible. I així he pujat les quatre escales del museu, i talment com un cant de sirena, la tela m’ha atrapat. No sé dir-vos exactament què, i potser és tot en general, però l’obra t’atrapa i et deixa embolicat entre la llum fosca, el color verd i el so penetrant. Tots els sentits estan oberts, tots els porus del cos estan apunt per trobar-se amb l’obra, per sentir, i si és possible, si i et dóna la opció, formar-ne part, ser un tros més de la tela.

El so hi ajuda, l’espai ho facilita, i la meva ment oberta ho permet.

I com sorgeix la idea? Tot va començar amb una idea, un projecte de fer quelcom al museu de la seva ciutat. Unes directrius clares: un espai físic i mental, amb un temps marcat i fixat per aconseguir quelcom que sigui, a primera vista, un punt i final d’una història de referències botàniques i vegetals de l’artista vinculat al Montseny.

Aquesta peça, com una finestra enorme que s’obra a un paisatge inventat, ens permet veure el resultat final d’un procés de creació documentat i enregistrat fins l’últim detall, que podem seguir i veure. L’artista ha establit una relació corporal amb la peça, l’ha hagut de treballar amb el cos i amb l’ànima. Les seves dimensions han obligat a treballar-hi més físicament que mai, movent-se per la tela, ballant a ritme de pinzell, pintura i experiència. I el resultat el tenim aquí davant, interpel·lant-nos amb força!

Nosaltres com a espectadors, què hi podem trobar? Què ens vol dir? Què hi hem de buscar? I si portes infants o adolescents a veure l’obra, què hi veuran?

Doncs veuran una pintura, una tècnica tant antiga com les pintures rupestres, però amb una textura, i en un espai, que ens atrapa i ens remet a una imatge tant potent com qualsevol medi audiovisual actual. I aquesta és una de les seves virtuts. Fer-nos arribar des del gest primigeni de la pintura sobre la tela, fins a l’expressió més intensa que ens obra la ment i la mirada.

I jo hi he vist un món intens de força i color, una peça que ha volgut submergir a l’espectador, igual que s’hi va submergir el mateix artista en el moment de realitzar-la.

He sortit del museu i la llum natural m’ha tornat a la realitat de la pandèmia, però a Granollers, a dins del museu, hi ha un petit espai, una finestra que obra portes a un món molt més enllà.