ESCRIURE….

Fa uns anys vaig escriure que els llibres i els bolis havien deixat pas a l’ordinador i les tecles. I és ben cert, perquè ara quan em plantejo escriure alguna cosa em costa Déu i ajuda posar sobre paper blanc quatre paraules seguides. Aquell temor del foli en blanc és ara més fort que mai. I no per falta d’inspiració, sinó pel canvi d’hàbits. La pantalla blanca és la meva amiga, no la més fidel, però la que em trobo davant quan tinc quelcom a dir. I l’aprofito.

Però què és escriure? perquè ho faig?

Aquella tableta que Steve Jobs ha venut amb tanta fortuna, i sincerament, amb la qual estic escrivint ara, té un precedent tant antic, tant noble i tan bell com les tabletes de Mesopotàmia. I reseguir amb les mans els simbols cuniformes d’aquesta escriptura antiga em fa pensar que val la pena posar sobre el suport que sigui, una paraula darrera l’altra, i intenta arribar a dir quelcom important o no, i que potser travessi fronteres de l’espai i el temps, i que algú més enllà potser ho pugui llegir i li agradi!

Tableta mesopotàmica
Tableta mesopotàmica

Fa anys vaig escriure potser els versos més signfigicatius per mi, aquells que van sorgir de dins meu amb més rabia i passió. I que segurament per això són els més sincers que he dit mai. Mai seran publicats, mai seran dits en veu alta, però les paraules, tot i el pas del temps encara fan mal. Quina força que tenen!!!!! Tot i que aquests versos segurament ningú trobarà tant durs i significatius, i tant bells, com els hi trobo jo. I per això crec que estic encara verda, com una poma, en el món de l’escriptura. Encara és quelcom massa personal i íntim.

Altres escrits que he fet, alguns publicats, altres, la majoria, morts en un calaix o dins d’alguna carpeta de l’ordinador, han sigut potser més bons, han rebut algun elogi, però s’han basat en textos escrits com a valoracions d’obres d’art, amb una base sobre la qual escriure: L’art. Però ja m’agrada aixó!

La funció de la crítica d’art, allò que somio ser algun dia, és fer una esctructura de belles paraules, convertir allò que veuen els meus ulls, aquelles sensacions que em provoca l’art, en aquelcom que tingui sentit, portar-ho a la realitat de la paraula escrita, i no és fàcil, i poques vegades ho he fet amb encert!!!!

Però jo segueixo intentant-ho!!!

Amb aquesta voluntat intento anar fent via, sovint massa a poc a poc, per tal de trobar el camí de la critica d’art que em faci feliç.

PER QUÈ ART?

sant pere rodes ElBes(GustavKlimt) dewsconsol duc de berry
Sovint he pensat què em va portar a voler estudiar història de l’art….
És una disciplina que no és difícil, i que està bastant vinculada a una part emocional de la persona: l’art que agrada i el que no. Però d’això a fer-ne una professió, a dedicar-hi la vida n’hi va un pas.
Però per què? Que hi vaig trobar que fos interessant, que em motives per omplir el meu temps i la meva ment amb aquestes coses.
Doncs avui és un dels motius pels quals ho vaig fer.
El meu primer llibre d’art va ser un recopilatori de Tashen de Gustav Klimt, i evidentment l’obra de “el petó” era la portada del llibre. Va ser l’excusa perfecte per endinsar-me en aquest món de colors brillants, d’or i argent. I veure com sentiments tant immensos es podien plasmar en una petita tela (a vegades no tant petita). L’art explica l’amor, la mort, la bellesa, l’odi.
Doncs avui Gustav Klimt faria 150 anys. I la reproducció de la seva gran obra per tots els mitjans tecnològics m’hi ha fet pensar.
El meu primer llibre d’art. La meva descoberta d’aquest món que em permetria conèixer moltes més coses i sobretot molts més artistes. I més enllà de les grans figures de l’art universal (Michelangelo, Leonadro, les obres arquitectòniques més rellevants, etc) hi ha un gran món.
Vaig descobrir grans pintors, obres d’una bellesa enlluernadora, vaig descobrir l’art d’escriure sobre art. I evidentment vaig omplir encara més les parets de casa de llibres d’art. Darrera el llibre de Klimt han aparegut enciclopèdies d’art, novel·les d’artistes, viatges iniciàtics sobre art, guies turístiques artístiques i sobretot les guies de museus, la meva gran passió.
En resum, el motiu inicial pel qual vaig escollir història de l’art estava lligat a l’ensenyament, la voluntat d’ensenyar als joves els grans artistes de tots els temps, i resumir en poques hores l’art de tota la humanitat.
Però la veritat és que em va obrir moltes més coses: va omplir d’art la meva vida, la meva ment, els meus viatges, i les parets de casa.
Les imatges són algunes de les meves meravelles, aquelles que més enllà dels grans clàssics són els que m’han fet descobrir la meva passió per l’art :

 

definició del seté art

Paraules de  Ricciotto Canudo:

“Querría señalar ya ahora que si bien la Arquitectura, surgida de la necesidad material de protegerse, se afirmó netamente individualizada frente a sus complementarias, la Escultura y la Pintura, la Música, en cambio, ha seguido a través de los siglos un proceso completamente inverso. Surgida de una necesidad enteramente espiritual de elevación y de superior olvido, la Música es realmente la intuición y la organización de los ritmos que rigen toda la naturaleza. Pero primero se manifestó en sus complementarias, la Danza y la Poesia, hasta llegar miles de anos después a la liberación individual, a la Música sin danza y sin canto, a la Sinfonía. Como entidad determinante de toda la coreografía del lirismo, existía ya antes de convertirse en lo que nosotros llamamos Música pura, precediendo a la Danza y a la Poesía.
Así como las formas en el Espacio son fundamentalmente Arquitectura, los ritmos en el Tiempo, ¿no son sobre todo Música?
Finalmente el «círculo en movimiento» de la estética se cierra hoy triunfalmente en esta fusión total de las artes que se llama Cinematógrafo. Si tomamos a la elipsis como imagen perfecta de la vida, o sea, del movimiento — del movimiento de nuestra esfera achatada por los polos —, y la proyectamos sobre el plano horizontal del papel, el arte, todo el arte, aparece claramente ante nosotros.
Centenares de siglos humanos han proyectado sobre esta elipsis en movimiento su mayor aspiración común, mantenida siempre por encima del tumulto de los siglos y de las alteraciones del animo individual. Todos los hombres, bajo cualquier clima histórico, geográfico, étnico o ético, han hallado el placer más profundo, que consiste simplemente en el mas profundo «olvido de sí mismos», dejándose envolver por las tenaces espirales del olvido estético. Este sublime olvido es reconocible en el gesto del pastor, blanco, negro o amarillo, que esculpe una rama de árbol en la desolación de su soledad. Pero, a lo largo de todos estos siglos hasta el nuestro, entre todos los pueblos de la tierra, las dos Artes y sus cuatro complementarias, han seguido siendo siempre las mismas. Lo que contingentes internacionales de pedantes han creído poder llamar «la evolución de las artes» no es más que logomaquia.
Nuestra época es incomparable desde el punto de vista de la fuerza interior y exterior, de la nueva creación de un mundo interior y exterior, del descubrimiento de energías hasta ahora insospechadas: interiores y exteriores, físicas y religiosas.
Nuestro tiempo ha sintetizado en un impulso divino las múltiples experiencias del hombre. Y hemos sacado todas las conclusiones de la vida práctica y de la vida sentimental. Hemos casado a la Ciencia con el Arte, quiero decir, los descubrimientos y las incógnitas de la Ciencia con el ideal del Arte, aplicando la primera al último para captar y fijar los ritmos de la luz. Es el Cine.
El Séptimo Arte concilia de esta forma a todos los demás. Cuadros en movimiento. Arte Plástica que se desarrolla según las leyes del Arte Rítmica.
Ése es el lugar en el prodigioso éxtasis que la conciencia de la propia perpetuidad regala al hombre moderno. Las formas y los ritmos, lo que conocemos como Vida, nacen de las vueltas de manivela de un aparato de proyección.
Nos ha tocado vivir las primeras horas de la nueva Danza de las Musas en torno a la nueva juventud de Apolo. La ronda de las luces y de los sonidos en torno a una incomparable hoguera: nuestro nuevo espíritu moderno.”