lleis de l’estupidesa

S’estableixen quatre categories fonamentals de persones:
els incauts
els intel•ligents
els malvats
els estúpids

Els incauts són aquells que realitzen accions que suposen una pèrdua per a ells però un guany per a algú altre;
els intel•ligents es reconeixen perquè les seves accions els beneficien a ells però també als altres;
els malvats, com el seu nom indica, es caracteritzen perquè actuen sempre en el seu benefici, encara que això comporti causar algun perjudici a algú altre;
els estúpids es fan notar perquè les seves accions absurdes fan mal sempre als altres sense que ells hi guanyin res: al contrari, molt possiblement ells també en sortiran perjudicats: són els superestúpids.

Per altra banda, les tres primeres categories no són estanques, sinó que es comuniquen i poden ser intercanviades: per exemple, una persona intel•ligent pot comportar-se ocasionalment com un incaut o com un malvat, el malvat pot tenir un descuit que el faci actuar com un incaut i és perfectament possible que un incaut s’il•lumini amb un rampell d’intel•ligència. Tot això és així perquè, en qualsevol dels tres casos, estem parlant de persones que actuen racionalment, de manera que els seus comportaments, fins i tot encara que resultin moralment reprovables, segueixen una lògica comprensible.

L’estúpid, en canvi, és intransferible a cap altra categoria i actua sempre amb una coherència estremidora: és estúpid tothora i en qualsevol situació, i no té objectius ni finalitats a partir dels quals es puguin avaluar els seus actes. És temible perquè és imprevisible: l’única cosa segura és que acabarà fent mal per allà on passi.

És en funció d’aquestes dades empíriques s’enuncia les cinc lleis fonamentals de l’estupidesa humana.

– Primera llei fonamental: “Sempre i de manera inevitable cadascun de nosaltres subestima el nombre d’individus estúpids que circulen pel món”.
– Segona: “La probabilitat que una persona determinada sigui estúpida és independent de qualsevol altra característica de la mateixa persona”.
– Tercera: “Una persona estúpida és aquella que causa danys a una altra o a un grup de persones sense obtenir-ne un profit, i fins i tot obtenint-ne un perjudici”.
– Quarta: “Les persones no estúpides subestimen sempre el potencial nociu de les persones estúpides. En especial, els no estúpids obliden constantment que en qualsevol lloc i moment, i en qualsevol circumstància, tractar i/o associar-se amb individus estúpids es manifesta infal•liblement com un error costosíssim”.
– Cinquena: “La persona estúpida és el tipus de persona més perillós que existeix. L’estúpid és més perillós que el malvat”.

Són cinc lleis que convé gravar-se dins la memòria i tenir-les presents en qualsevol situació de la vida:

mai se sap per on pot aparèixer l’estúpid de torn per procedir a amargar-nos la vida.

* De l’historiador de l’economia Carlo Maria Cipolla

the wire

En el món freaki de les series començo a descubrir una de nova.

aquí teniu una critica de la web espoiler

Si CSI es velocidad —pim, pum, a la bolsa—, The Wire está basada en el detalle: un solo caso puede durar una temporada completa. Si en CSI los protagonistas hablan demasiado, nunca duermen, lo explican todo en voz alta, verbalizan sin necesidad para integrar al espectador; los policías de The Wire trabajan en silencio, se quedan dormidos cuando tienen sueño. Fallan. Les importa un pito que más allá haya una teleplatea neófita.
The Wire comenzó a emitirse en junio de 2002 y la cuarta temporada acabó en diciembre del año pasado. La quinta, por gracia de Dios, viene en camino para 2008. Cada temporada está compuesta por doce (a veces trece) capítulos de una hora de duración. Las actuaciones son, en todos los casos, excepcionales.
En la primera temporada un grupo de policías de Baltimore intenta desbaratar una red de tráfico de drogas común y corriente. Nada del otro mundo. El obstáculo, en este caso, es que los testigos no hablan, los acusados no se desmoronan, los policías tienen familia y problemas para llegar a la escena del delito a tiempo, los jueces están más interesados en sus carreras que en la Justicia, balística no funciona siempre bien, la burocracia es agotadora, los micrófonos escondidos acoplan, los sargentos se emborrachan, el café está frío y los malos, muchas veces, son más nobles y mejores que los buenos.
The Wire es la verdad, lo real, lo que pasa en los arrabales de este mundo, en los verdaderos submundos norteamericanos. La grandeza del guión (asentado en un humor sutil, como el delineador invisible en una mujer que no parece maquillada) nos va llevando de la mano a una composición de lugar que bebemos de a sorbitos, sin prisas. No hay síntesis en esta trama, no hay finales apresurados. Es una larga y maravillosa película de trece horas de duración, repartida en una docena de capítulos magistrales.
Hay que tener un sillón muy grande. Hay que tener doce noches libres y cerveza fría. Porque estamos ante otra serie de HBO de ésas que, después de verlas por descarga, nos dan ganas de comprar los DVD originales para sentirnos seres humanos completos.

he après

He après que ningú
no és perfecte…
fins que t’enamores.
He après que la
vida es dura…
però jo ho sóc més!
He après que les
oportunitats no es perden mai…
les que tu deixes escapar
les aprofita un altre.
He après que quan sembres
rancúnia i amargura…
la felicitat se’n va a
un altre lloc.
He après que hauria d’utilitzar
sempre bones paraules…
perquè demà potser
me les hauré d’empassar.
He après que un somriure
és un mètode econòmic…
per millorar el teu aspecte.
He après que no
puc escollir com em sento…
però sempre hi puc fer
alguna cosa.
He après que quan el teu nadó
t’agafa el dit amb la seva maneta…
et té enganxat a la vida.
He après que tots volen
viure al cim de la muntanya….
però tota la felicitat
esdevé mentre hi puges.
He après que cal
gaudir del viatge…
i no pensar només en la
meta.
He après que és millor donar consells
només en dues circumstàncies…
quan són demanats i
quan en depèn la vida.
He après que com
menys temps malgasto…
més coses faig.

dinar de Sant Esteve

Avui farem com les webs de cuina que visito de tant en tant i que tant m’agraden. Avui faré una entrada al blog ben culinària. I és que crec que ens ho mereixem.
El dinar de Sant Esteve d’enguany ens ho hem currat d’allò més i cal explicar-ho.
Amb una taula pena amb 15 comensals no és pas poca broma: els pares, les tietes, els cosins, els germans, els cunyats i cunyades. I nosaltres dos de mestres de cerimònies. Jo fent el primer plat i en Marçal el segon.

Us presentem la taula:

La taula calia omplir-la del pica pica corresponent: patates de xurrero, aquelles que són més bones! olivetes, trossos de fuet, torrades amb crema de formatge i salmó, torrades amb peril o pavo i cogombrets avinagrats, etc.

I ara arriba el primer plat: un combinat de peix amb tartaleta de còctel de gambes, flam de lluç i mandonguilles de carbassó. Bonissim!!! i tot d’elaboració pròpia!!!!

I de segon: Cuixa de xai farcida amb panses i pomes acompanyat de compota de poma i puré de patates (tot elaborat a casa)

Cuixa de Xai al forn farcida de pomes i panses

I de postres torrons i neules.

I tot acompanyat d’un bon vi D.O.Montsant.

En fi… crec que ho vam aconseguir………

PD: ara queda lo millor: cuina per netejar, màquines per fer, recollir taules i cadires, escombrar i fregar. I la seguretat que tots els convidats ja ens han garantit que l’any vinent tornaran…

BON NADAL

Ja és Nadal.
I busco llibres per llegir, receptes per cuinar, amics per conversar. Aquests dies són per això.
I ni la pluja, que sembla que vol aigualir-nos la festa, no ho podrà canviar. Són moments de fer allò que més t’agrada amb aquelles persones que més estimes. I ho vull fer!!!
Cançons de Nadal, un pessebre recollit i tapat pel fred, amb un caganer amagat darrera les roques, una taula parada i ben gran, per poder-hi seure tota la família, una casa engalanada amb quatre llums i quatre boles.

En fi, és Nadal. I Nadal per tots! I cadascú que ho celebri com pugui, com vulgui!

Cridem qui som i que tothom ho escolti.
I en acabat, que cadascú es vesteixi
com bonament li plagui, i via fora!,
que tot està per fer i tot és possible.

Miquel Martí i Pol

escriure

Feia temps que no publicava…. de fet, publicar, publicar, allò que s’en diu publicar, no he publicat mai res: quatre premis dels jocs florals a l’escola (que sortien a la revista del cole) i poca cosa més…
Ara amb Internet, el bloc i El Cabàs el meu nom surt a un munt de llocs de l’espai virtual, però aquesta vegada he aconseguit, o m’han donat la oportunitat, de que el meu nom vagi lligat a un text escrit amb ganes, amb intenció, i penjat (publicat) en un medi de comunicació.

Deixant de banda les crítiques d’art dels anys del Publijordi, que fa tant temps que ja no recordo (ni jo ni ningú), m’ha fet il·lusió tornara veure el meu nom escrit al costat d’un lloc d’opinió! Espero que no s’aturin…………

2012

Aprofitant el carnet de GRAN CENTRE el dimarts, el dia de la parella, a vegades es transforma en el dia del cine. I ahir hi vam anar.
Vam triar 2012, una d’aquestes pel·lícules de catàstrofes que tant en boga estant últimament. És potser que veiem el final del camí i creiem que ens hem d’inventar maneres de fer-hi front?

A la pel·lícula del Roland Emmerich veiem com la societat decideix com encarar el final de la civilització actual. Els grans mandataris del món, els que tenen més calers a la butxaca i una pila d’obres d’art i de la cultura mundial cal que sobrevisquin. La resta….. el destí ho dirà!

No explicaré més sobre la pel·lícula perquè sinó ja no caldria anar-la a veure. La conclusió és que no m’ha agradat, ni m’ha convençut. I he vist moltes pel·lícules d’aquest gènere i moltes altres m’han impressionat molt més que aquesta. I no parlo dels efectes especials, que de ben segur són de gran qualitat, i impressionen… però falta una part important perquè aquestes efectes tot i ser fets per ordinador serveixin per donar cos i ànima a la pel·lícula…. els actors, el guió, la filosofia barat que hi ha darrera malmeten els calers gastats en imatges digitals!

Han deixat perdre moments impactants, que al trailer que vaig veure fa temps em va impactar molt, i ahir em va deixar ben freda… El món s’acaba, i crec que em va deixar sense fred ni calor.
Això si, és emocionant, i la música està ben encaminada a mantenir tensa la situació. Però els moments més bells, deixen molt que desitjar: el Tibet nevat invaït per les aigües perd molt, i no arriba a significar res… Potser és que no pretenia res d’això, potser no volia que sortíssim del cine pensant que aquells que ens manen, si el món s’acaba el 2012, ens deixaran a l’estacada sense cap penediment, sinó que volia fer-nos passar l’estona i ja està. Doncs no has aconseguit!!!

Detalls que si que calen destacar: la destrucció de la Capella Sixtina (com no….), les arques que Noè amb el David de Miquel Àngel i la Mona Lisa de Leonardo, la Reina d’Anglaterra, i poca cosa més.
Hi ha moments per riure en aquesta pel·lícula… i crec que no hauria de ser així. Altres films d’aquest tipus han servit per donar un toc d’ecologia, d’humanitat i de sensibilitat més ben aconseguit i més real!

Àgora

Àgora és la plaça central de la polis clàssica on es reunien els ciutadans, el món cultural, econòmic i social de l’antiguitat. Ara també és una pel•lícula.
Àgora és una història barreja de realitat i ficció de la vida de la primera científica de la història, Hypatia. Una científica que enmig d’un món d’homes lluitava per conèixer el món que l’envoltava i més enllà, tant enllà com les estrelles i les òrbites celestes.
Si que hi ha documentació del que va estudiar, si que va ser una pionera en el seu moment. Però va viure en un temps que difícilment una ment única, brillant, podia durar massa. Tot i que va viure forces anys, els seus estudis van quedar marcats pel fet de ser dona, pel fet de viure en un període de la humanitat regida pels conflictes cristians i pagans, pel ressorgiment d’una religió que al llarg dels anys i dels segles, ha eliminat qualsevol obstacle que qüestiones les seves creences: la volta celeste, la terra rodona, el sol com a centre, etc.
La pel•lícula d’ÀGORA d’Amenabar intenta explicar aquesta història amb panoràmiques excessives, intentant fer veure el món a l’espectador tal i com Hypatia voldria veure’l, des de ben amunt, des de les estrelles.
Hypatia ensenyava que si dos persones són iguals a una tercera, les tres són iguals, són germans. I la història explica com aquest coneixement fa amistat i amor entre persones ben diverses que tenen un punt de desconnexió en la religió. Llàstima que aquest punt el trobem en el naixement de la repressió cristiana vers la resta de les religions. L’inici de la història del cristianisme més sagnant.
Com a màrtir de la ciència apareix, entregada només al coneixement, deixant de banda les històries humanes. Unes històries que haurien de portar el pes del metratge, però que no acaben de agafar força. I que només trobem intenses i reals quan els protagonistes parlen de ciència.
El món d’Hypatia vist des del cel: panoràmiques d’una ciutat presa pel fanatisme religiós, on les persones són formiguetes que es belluguen guiats pel fanatisme. Imatges aèries d’una ciutat que fou el centre del saber i el coneixement. Pressupost al màxim. La primera flama de la destrucció de la biblioteca més important del moment fa desaparèixer tot el coneixement, i tot el món conegut retrocedeix. Tot allò que savis com Ptolomeu havia descobert, estudiat, escrit, recitat, tot queda en cendres.
La pel•lícula desenvolupa la història dels personatges principals per tal d’explicar el moment històric. I diria que queda més clar el què va passar a Alexandria en aquella època convulsa, que no pas la història romàntica que ens serveix d’excusa.

dones, neteja si cal……………….

**Recordeu que… una capa de pols protegeix la fusta dels mobles..*

*Una casa es transforma en una llar quan podeu escriure “T’estimo” a sobre
la pols dels mobles.*

*Jo solia passar almenys 8 hores cada cap de setmana per deixar-ho tot
perfecte, “per si venia algú”. Al final, vaig entendre que ningú “no venia”
perquè tothom estava vivint la vida i passant-s’ho bé!! *

*Ara, si ve algú, no he d’explicar en quines condicions està casa meva:
estan més interessats a escoltar les coses que he fet mentre visc la vida i
em diverteixo.*

*Per si no te n’has adonat… La vida és curta: passa-t’ho bé!*

*Neteja, si cal…**
**Però seria millor pintar un quadre o escriure una carta, fer unes
galetetes o un pastís, llepar la cullera o plantar una llavor, pensar sobre
la diferència entre “voler” i “necessitar”?*

*Neteja, si cal, però no hi ha gaire temps…*

*Amb totes les platges que hi ha per nedar i muntanyes per escalar, rius per
navegar, la cerveseta per prendre, música per escoltar, llibres per llegir,
amics per estimar i vida per viure. *

*Neteja, si cal, però…*

*El món allà fora: amb el sol a la cara, l’aire als cabells, la neu que cau,
un xàfec… Aquest dia no tornarà…** *

*Neteja, si cal, però…*

*Tingues en compte que la vellesa arribarà i no és com ara… **I quan et
toqui anar-te’n, també et convertiràs en pols.
*
*Comparteix-ho amb totes les dones meravelloses de la teva vida…**
**Jo ho he fet!!!*