100% WARHOL o no?


Em va fer ilusió veure que hi havia una exposició del gran artista del Pop Art, Andy Warhol, a prop de casa, concretament a Terrassa.
I en memòria d’aquella primera exposició i primera crítica que vaig fer en el meu primer any a la carrera d’història de l’art, cap allà m’hi vaig dirigir.
És una exposició una mica curta i sincerament poc documentada, però per tenir una primera visió de l’obra d’Andy Warhol n’hi ha de sobres.
Recordo aquella primera vegada que vaig veure en directe els seus quadres, les seves Marilyns, les seves obres de desastres (la cadira elèctrica i els accidents de cotxes), però sobretot recordo els núvols flotant, els Silver Clouds. Uns núvols que havien servit com a presentació d’una exposició en una galeria d’art de Nova York. I la imatge dels artistes de The Factory flotant entremig d’aquests núvols, igual que flotava jo, em van captivar.
Suposo que, equivocadament, volia tornar a sentir aquella captivació, però no va ser així.
Vam veure art, unes 40 peces, però expressant poc al seu voltant.
Sempre he cregut que l’art més modern, aquell que és més proper a nosaltres, que ja no es basa tant en la bellesa pròpiament dita, aquella que meravellava fa 300 anys, aquest art (contemporani, abstracte, pop, etc) ha de servir per incloure’t (tant físicament com mentalment) en l’obra en qüestió.
I l’altra dia veient Warhol no m’hi vaig poder endinsar massa…. i em va saber greu.

El què sí hi ha a l’exposició és un conjunt significatiu i aclaridor de l’obra de Warhol: trobem els rostres de famosos, trobem la llengua dels Rollings Stones, trobem la Marilyn, trobem cadires electriques i fins i tot trobem la sopa Cambells.
Per tant com a fotografia, com a imatge genrèrica també esta bé! Ara que, com a reflex de l’obra de l’artista més pop, més famós, més carismàtic d’aquella època, no ho és pas.

un dels grans

Aquest cap de setmana hem visitat l’exel·lent exposició que la Fundació La Caixa al Caixaforum de Barcelona estan fent de Francisco de Goya.
Una extensa quantitat d’obres per il·lustrar el geni de Fuendetodos.

La gran expectació creada per aquesta exposició és la oportuniat de veure quadres que normalment es troben al Museu del Prado i que rarament sorten al carrer.
Aquest cop, i per el motiu de l’aniversari de CaixaForum, és l’excusa perfecte per fer arribar aquesta mostra brillant de Goya als catalans.

Amb cues a l’accès de visitants que anel·len gaudir d’aquestes obres, t’introduiexen dins l’obra d’un mestre de la pintura espanyola que va treballar tots els estils. En tots ells, tant en als retrats reials, com a les escenes més costumistes, com a les obres més crítiques, Goya hi trasllada una passió per la vida, per la bellesa dels colors, del traç, un cant vital, real, de l’Espanya d’aquell moment.

Una bona colla de quadres per demostrar el traç de l’artista, l’exel·lent domini del petit toc de pinzell que li permet donar vida als ulls, color a les vestimentes i brillantor a les joies.
LA GALLINA CIEGA, L’AUTORRETRAT, EL PARASOL, i tants altres ens permeten conèixer aquella societat espanyola del segle XVIII.
I aquella MAJA VESTIDA , que com em passa amb la MONA LISA de Leonardo no li veig tanta perfeccció com en d’altres quadres seus.

De fet en el què gaudeixo molt més de la seva obra són en els retrats col·lectius, la introspectiva dels personatges, i evidentment el traç enèrgic i insisiu dels DISPARATES, dels CAPRICHOS, etc.

Evidentment he trobat a faltar les PINTURAS NEGRAS de la Quinta del Sordo, aquelles que fins i tot a les parets fredes d’un museu transmeten una agonia, un foscor, una amargura quasibé palpable. Però suposo que deu ser realment difícil el seu trasllat. En fi… serà un altre dia, o en algún altre viatge a Madrid, potser…

Però tant uns quadres com els altres són un gran plaer pels ulls de la vista i pels ulls de l’ànima.

SOPA, podré tronar enrera

Al final ho vaig aconseguir: SOPA DE CABRA!!!

El concert de Sopa de Cabra de Tarragona va servir per fer un salt en el temps, viatjar al carrer dels torrats un cop més. Fer un d’aquells salts que es fan sense paracaigudes perquè saps que l’aterratge serà segur i autèntic. Hi ho va ser! Va ser com si estiguéssim altre cop somiant.

Amb una potencia descomunal, finalment els vaig poder gaudir (tot i les recances d’en Marçal), com feia temps que desitjava. Tornar a escoltar aquelles cançons, des de la força i la potencia que només poden donar els directes més roquers, va ser un gran èxtasi global. Ja ho deia el mateix Gerard Quintana, que aquells instants del temps valia la pena viure’ls, i que ell es volia quedar allà amb nosaltres, tots embolicats amb la música, l’ambient i les lletres.

Una nit com aquesta va servir per tornar enrera, tornar a aquella època que teníem 15 o 20 anys, i sortíem de nit, de concerts, de festes majors. Amb un grup de gent ben diversa, sorgits la majoria de l’escoltisme, però arreplegant molta altra gent.

Cada una de les cançons del grup em servia per fer memòria d’una pila de moments viscuts en aquella època: com el campament de Ràngers cantant una i una altre vegada el mai trobaràs. O cantant el boig de la ciutat viatjant de camí a Londres amb la família fent girar i girar el K7 de La Roda dins el Ford Taunus del pare.
El gran concert del Sant Jordi ben acompanyats per Els Pets, Sau i Sangtraït. I cantant l’Empordà amb el micròfon de Can Vilalta en alguna nit de Cap d’any

La xafarderia ens farà pensar que han tornat per calers, que necessitaven omplir la butxaca i que aquest és l’únic motiu pel qual s’han tornat a trobar. Que les seves diferencies artístiques, musicals i personals van fer petar la gallina ara fa deu anys, i que la necessitat d’alguns o de tots ha fet que es tornessin a trobar. Però és cert que, si no hi hagués hagut la necessitat per part de tota la resta de tornar a reviure aquells temps per part de tota la població, els fans, els nostàlgics, potser no haguessin omplert tres Sant Jordi, no?

Tot i això, jo agraeixo que ho hagin fet, que hagin tornat al passat només durant unes hores, perquè això m’ha permès reviure aquells anys d’adolescent inoblidables.

L’endemà la realitat ens farà tornar. L’endemà el clímax ja ha passat, ja ha deixat de ser una bombolla del temps, i la música torna a ser dins els discos (els LP’s o K7 que corren per casa) i la memòria i la nostàlgia torna a fer de les seves. I cada un de nosaltres seguirà fent els seus propis camins. I les cançons es faran inmutables amb el temps.

En Pitus s’ha quedat sense pare

Doncs si, l’autor de El Zoo d’en Pitus ja no hi és.

I això m’ha fet pensar que segurament és culpa d’aquest home, Sebatià Sorribas, que una servidora és tant aficionada a la lectura. I ho sóc perquè aquest va ser dels primers llibres que vaig llegir, primer com a lectura escolar i després com a plaer.

Recordo haver-lo llegit d’una tirada durant una nit. Recordo els personatges, potser no el nom (tret d’en Pitus, és clar!) però si recordo la història, el perquè de tot plegat (que diria el Monzó) i la valentia i la generositat que fa que una colla d’amics, d’aquells que n’hi han pocs, fan revolucionar un barri per ajudar un pobre nen malalt.

Aquest llibre em va marcat molt, moltíssim. I fins avui no hi havia pensat!!!
Donaré les gràcies a l’autor d’aquesta història, i ho faré de la millor manera possible ara que ell no hi és. Tornant a rellegir els seus llibres.

una nit amb Jonah Smith

Un dels descobriments més bons que hem tingut en Marçal i jo com a parella ha estat JONAH SMITH, i entre regals de Nadal i aniversaris hem anat omplint casa nostra amb la seva discografia.

I aquest dimecres no serà menys.

Aquest cop sí. Ve a Catalunya i no ens passa per alt!

Aquesta vegada a Barcelona, perquè tot i tenir el guitarrista del Vallès, aquest cop s’ha tirat cap a la capital per oferir un concert on presentar el seu nou treball.

Espero amb ganes el concert de dimecres i el seu nou disc.

Aquí teniu la web: JONAH SMITH

UNA NIT DE ROCK

M’encanta anar de concerts!!!!!!

Sentir en viu i en directe la música a tot drap i vibrar amb les cançons, em fascina!!!!

I ahir vam anar a veure AEROSMITH.
I déu n’hi do!!!! Una nit de rock and Roll 100%. Amb bona companyia i bona música.

A ritme de grans clàssics que feien aixecar passions a tota la gent que omplíem el Sant Jordi (uns 18.000). Guitarres, bateria i veu! Cantant cada una de les cançons que coneixíem, i vibrant amb el so, les llums, les imatges, el ritme!
Una nit brutal!!!!

Llegeixo les critiques dels diaris del concert ahir a la nit (com no, jo sempre vull llegir opinions de la gent) per saber què hi diuen els entesos i si s’assembla al que jo he sentit!

La conclusió és que fa 10 anys que no publiquen cap disc però potser no fa falta. Fa temps que viuen dels èxits del passat, però aquests èxits els han portat allà on són ara. I per això El Sant Jordi estava ple, i la gent cridava les cançons, i nosaltres aplaudíem animats seguint el ritme de totes elles.

Una nit de rock com feia temps que no vivia.

I les comparacions no són mai bones, bàsicament perquè cada concert i cada grup té les seves pròpies armes per captivar-me.
I si d’Elton John em captiva la seva veu, les seves cançons amb ell tot sol dalt del piano, del Bruce, em fascina la seva capacitat de posar-se el públic a la butxaca, perquè només hi ha un Boss i és ell, i d’U2 m’hipnotitza la magnificència del seu espectacle. Ahir amb Aerosmith vaig veure i viure el rock and roll en estat pur!!!!!

MOLTES SÈRIES DE TELEVISIÓ

Com si fes la llista per anar a comprar al super, aquí van les sèries que en aquests moments omplen el meu temps. A falta d’una programació televisiva decent i que quan estic a casa vull veure el què em ve de gust, aquí hi ha el TOP TEN actual:

* l’ordre no altera el producte

BATTLESTAR GALACTICA

L’estrella de combat més vella de la colònia, però que ha donat per 6 temporades d’infart. Un dia faré un comentari per aquesta sèrie que és un punt i a part!

FRIENDS

Perquè a la gran ciutat de Nova York hi ha les millors sèries d’humor, i aquesta va marcar un abans i un després. Per ser moderna, per marcar tendència.

LOST

Perquè sempre hi haurà una illa fantàstica on perdre’m amb….. El què està generant aquesta sèrie més enllà dels seus 40 minuts de cada capítol és digne de mencionar. L’únic problema és si el final, tant proper, estarà a l’alçada.

THE WIRE

L’últim descobriment de la HBO, una joia!!! diferent a tot!!!! Tot té el seu temps, tot va al ritme que ha d’anar, la realitat política, policial, conflictiva, judicial, vista en 16-9

THE BIG BAND THEORY

Toc, toc, Penny, Toc, toc, Penny!!!!! Tot i ser força estereotipada, marcant els rols de cada personatge i sense sortir massa… fa riure, és moderna, virtual i divertida. I pels 20 minuts que dura, ja està bé!

HOUSE

Una de tantes de metges, però diferent. Un actor còmic anglès que seguia els passos destornillants de l’Escurçó Negre mai hagués pensat, ni ell ni nosaltres, que estaria on està.


E.R. URGENCIAS

Perquè d’aquí surt George Clooney, el millor. I perquè és de les primeres sèries que m’han fet plorar! És antiga, i sense en Clooney no és el mateix, però val la pena fins i tot tornar a l’inici de la sèrie per gaudir-ne ara a l’ordinador com quan a TV1 la feien a la una de la matinada

24

Tot i que estic encara a la tercera temporada i em sembla que en té 7 o 8. Fins ara està generant força expectació. I el president David Palmer és força revelador, oi?

La llista és llarga i no té final…..