El Granollers més Panoràmic

Que Roca Umbert s’ompli d’art contemporani, de l’art més emergent, no és una cosa nova. Ho fa sovint, i de manera ben encertada. Però que tota la ciutat (el museu, l’Edison, el Refugi, el Gra, l’Espai d’Arts, la Tèrmica, Dents de Serra, l’Adoberia, la Biblioteca i tants altres), en definitiva tots els espais culturals de Granollers s’omplin d’art, no passa massa sovint.

I el Festival Panoràmic és l’excusa perfecte per obrir noves portes, noves ments a espais i espectadors que potser no hi estan del tot acostumats. És una combinació interdisiplinar de l’art, la fotografia, el cinema, i les noves formes visuals. I enguany el panoràmic és el Quart Paisatge, que  és l’excusa per omplir la ciutat de mirades atrevides sobre aquest món fabricat expresament, digitalitzat, creat al servei nostre, o transformat pel pas del temps, per la deixadesa o la voluntat humana.

festival panoràmic Granollers

Hem visitat, de moment, una part del panoràmic, perquè tot de cop és dificil de fer-ho….. perquè hi ha tants espais i tantes mirades diverses, que també s’han de digerir de mica en mica.

De moment hem visitat la Nau Dents de Serra i és la més exhuberant, sobretot per l’explosió de natura intensionada que omple literalment tot l’espai. Quatre exposicions buscant aquest 4rt paisatge artificial i digital. Fabricat amb un toc d’humor (buscant els culs en imatges d’Ansel Adams), fabricant imatges icòniques de la mà de Jojakim Cortis i Adrian Sonderegger, i intentant preservar la natura que està a punt de desaparèixer a través del treball Forest Mind de Ursula Biemann.

Obrim la ment pels carrers de Roca Umbert, i aquest paisatge conegut ens ve a buscar a través del mobil amb la realitat augmentada de Gerard Toledano. I descobrim paisatges devastats per la petjada humana que generen nous espais per viure-hi totalment incorporats a la vida diaria com l’obra de Mayra Martell.

El paisatge artísticament parlant no té una història tant llarga com la resta de les disiplines artístiques que es pintaven segles enrera. Durant un temps era una simple ajuda per contextualitzar un fet històric, un personatge, per donar detalls d’un fet. Però amb el temps va anar agafant més import´ància, més detallisme, més enllà del seu significat, el paitsage desenvolupava una feina d’introspecció psicològica, de sentiments, de vitruosisme per part de l’artista.

Amb l’entrada de la fotografia, els grans i primers fotògrafs de la història buscaven com traslladar a la imatge en blanc i negre, la immesitat de l’espai natural, la interpretació psicològica d’un lloc i un espai en relació a la figura humana. I amb la introducció de les eines digitals en el món de la fotografia, i l’accès il.limtat d’aquesta a totes les nostres mans, la imatge ha desenvolupat un paisatge nou, un paisatge personal a l’abast de tots, creat amb intencionalitat, buscant més enllà de la pura realitat, un paisatge creat expressament a través de l’ordinador, però que pot desenvolupar les mateixes intencions, que el paisatge del segle XIX: donar una sensació, una introspecció psicològica, desenvolupar una història pròpia més enllà del marc.

En aquest sentit les obres que ens trobem en espais tant icònics com l’Aboderia, on entre pedres i restes de la ciutat antiga, trobem les recreacions perfeccionistes dels videojocs que ens traslladen a llocs antics o imaginaris, amb una gran precisió.

 

Seguirem descobrint aquest Quart Paisatge per Granollers, aquesta festa de la imtage on el lloc habitat es desenvolupa com a lloc 100% cultural.

panoràmic a l'Adoberia

el final del retaule?

Hem tingut durant uns 3 anys, amb la pandèmia pel mig, un magnífic exemple del gòtic català al costat de casa: el Retaule de Sant Esteve al Museu de Granollers.

Espero que l’hagueu anat a veure!!!!!

L’excusa era explicar com era el Granollers de principi de segle XX en el moment que es va vendre el retaule, que estava a l’antiga església gòtica, i què es va fer amb els diners: l’hospital. I com tot plegat va desembocar en la ciutat que tenim ara, una projecció cap al que seria el futur de Granollers.

A banda de l’exposició pròpiament, de descobrir aquell Granollers de tombant de segle, les empreses, la seva gent, a part de gaudir de les talles del retaule, de descobrir el virtuosisme del taller que les va fer, el museu de la ciutat ha anat molt més enllà.

L’hem pogut veure de totes les maneres possibles, a través d’una activitat paral·lela al voltant de l’exposició d’una gran qualitat amb experts de tots els àmbits. Tant a nivell artístic, com social i cultural, per desenvolupar i descobrir amb totes les seves vessants el segle XVI a Granollers, i arreu del territori també, tot estirant el fil de l’obra dels germans Vergós!!!!

Per tant, els que ens agrada l’art, els que volem saber-ne més, els que ens agrada que la nostra petita ciutat tingui una mica de cultura de nivell hem pogut gaudir de xerrades, ponències i activitats de caire acadèmic i de més lúdic per descobrir el món del retaule i tot el que l’envolta.

Al museu s’ha parlat dels seus autors, del vestuari, els mobles, el menjar, l’adquisició d’art, les relíquies, etc. I experts de tots aquests àmbits ens ho han vingut a explicar. I ha sigut un gaudi i una descoberta a cada conferència.

Vull agrair al museu la seva aposta per aquest tipus de xerrades. I perquè al llarg de tot aquest temps he gaudit moltíssim de totes elles, i he descobert coses que no coneixia, he recordat coses que havia estudiat i he ampliat la meva ganes de coneixement artístic, sense haver-me de desplaçar gaire lluny.- FELICITATS!!!!!

I ARA QUÈ?

El museu ara què farà amb el retaule? El seguirem veient? Tornarà a Barcelona, al MNAC amagat entre les mil peces dels seus magatzems.

retaule sant Esteve
retaule sant estve granollers

Espero que no!!!!!! 

Plensa a prop de casa

Pensar que hi pot haver un Plensa pels paratges de Les Franqueses del Vallès és tant misteriós i encantador que poc m’ha faltat temps per anar-lo a visitar.

Primer en va aparèixer una, misteriosa, serena com ella sola, omplin de ferro i coure els verds prats i turons de Les Franqueses, i després n’ha aparegut un altre. Idèntica, majestuosa i reposant al costat de la seva germana amb la mateixa bellesa i tranquil·litat.

No sabem res més, ni on aniran a parar, ni quan de temps hi seran, ni la relació de l’artista amb l’empresa on estan situades, que són qui les està fabricant. Però és una petita meravella descobrir-les mig amagades, quasi tapades per la rutina i l’avorriment d’un petit poble.

I pensar que les sensacions que un dia en el futur generaran a la gent que les vegi de qui sap quin poble o ciutat, de qui sap quin país (perquè Plensa té obres escampades per tot el món), seran les mateixes sensacions que han generat a la gent de Les Franqueses.

O potser encara diria més, un poble gens avesat a l’art i la cultura d’aquestes dimensions (físiques, econòmiques i populars) reacciona a aquesta obra d’una manera diferent a la gent de les grans ciutats que hi estan més acostumats.

Al menys jo reacciono diferent en veure un peça si la trobo a una gran capital, sigui Barcelona o Nova York, que si la tinc a tocar, al meu territori, a casa meva.

 

L’art a les parets de Granollers

Quan l’art omple el carrer i allò que veus cada dia de sobte pren una altre perspectiva és quan l’art fa la seva feina, és quan té la seva utilitat.

Art urbà a Granollers

Un diumenge qualsevol, sense massa sol, una primavera que es resisteix a fer-se veure, ha estat el moment ideal per compartir amb un grup de la Universitat Popular de Granollers una volta per la ciutat i gaudir de l’art que omple les seves parets.

Ha estat la 2a passejada al voltants dels murals de Granollers, i dir-vos que m’ha semblat curta i amb ganes de la 3a edició.

Perquè encara que no ho sembli a Granollers hem anat omplint els últims anys d’art al carrer, de parets pintades i de murs que parlen. Tant des de la administració oficial, com la privada i la lliure. I les tres són vàlides!!!!!

Hem començat a la paret del Pavelló d’Esports del carrer Girona on un gran mural de color i formes intenses ens obre un espai amagat i l’omple de força. L’exemple més clar que l’art pot obri, omplir i crear espais nous a la ciutat. Aquí hi trobem barrejat els colors de Miró sòlids i plans (negre, vermell, groc, blanc) i les seves formes rodones i quadrades que també ens remeten al Guernika de Picasso.

Hem trobat pel camí un mur al mateix carrer Girona que també ens diu coses…. I que per implicació popular ja no és un fet artístic, sinó que vol ser reivindicació del món que ens envolta, anivell polític i social, o fins i tot de la pròpia identitat.

Però seguim caminant fins a trobar l’obra de Núria Mora al carrer Ramon Llull en un mur que el pas del temps, el sol i la pròpia paret ha anat desmillorant la peça, i ens fa reflexionar què passa un cop es pinten aquestes parets. La voluntat de l’artista o del que hi ha fet l’encàrrec és qui ha de mantenir-ho viu, o deixar-ho al servei del temps i la temperatura?

En aquesta obra, cruïlla estratègica de la ciutat, trobem uns colors més suaus que l’anterior mural, uns degradats molt ben aconseguits que queden una mica deslluïts en un espai que pateix molt les inclemències del temps.

Seguim carrer enllà de camí el barri de Ponent i ens endinsem en un jardins que no són particulars, però la comunitat de veïns que hi viu s’ho la fet seu. El mural d’en Pau Farrell a través d’un procès d’elaboració i col·laboració amb els infants del barri, ha permès crear un mural integrador, participatiu i a més a més d’una gran bellesa. El món que ens envolta més enllà d’aquests jardins tancats el trobem pintat a la paret.

De camí al següent mural trobem de sobte, i a Granollers n’està ple, peces d’art urbà privades que omplen façanes de negocis que s’obren i es tanquen cada dia, i també iniciatives privades d’embellir amb caràcter de ciutat una senzilla i segurament avorrida entrada de pàrquing. Gràcies a l’acció del grafiter ja no ho és d’avorrida, i tots en podem gaudir.

Mirat des de lluny ens trobem la millor perspectiva per gaudir del mural de Cinta Vidal al carrer Catalunya, que ens colpeix i ens fa reflexionar sobre la sensació de refugi, sobre el que ens envolta quan estem atrapats, el què valorem i el què és necessari o no. Els colors, la façana de la casa, la sensació d’espiral ens ajuden a tenir aquest sentiment que l’artista ens ha volgut transmetre.

Ens dirigim a Can Jonch, la casa del Centre de Cultura per la Pau de Granollers on trobem un mural, també interior que ens veu poc des de l’exterior, però que ens explica a través de diverses escenes l’explosió, la ciutat i els habitants que van viure el bombardeig del maig del 38. És en aquest espai on millor s’ha d’explicar aquest fet!!! Amb pocs colors, però amb una visió global, ens fem una idea del camí que explica la història, la trama urbana de la ciutat, els nens, les famílies en imatges com si fossin fotos antigues, la bomba, l’explosió. Tot amb tres colors intensos, el groc, el marró i el negre, ens omplen la història.

I la última visita també és una història particular i l’hem escoltada en primera persona, de com es va originar el famós Saurus del bar El Mirallet. En aquest cas un artista de carrer va fer una pintada que va agradar molt als propietaris del local i després expressament li van demanar que tornes a fer-ne una altre, aquest cop més gran, tot i que com era a finals dels 80 calia fer-la a la nit, i sense que ningú el veies, era il·legal.

I la història no s’acaba, quan en voler renovar la façana de l’edifici, i el drac córrer el perill de desaparèixer, per petició popular i a través d’una campanya de suport ciutadà, es salva el Saurus de la desaparició, es renova, es retoca i així segueix viu 30 anys després.

L’art al carrer té aquestes coses, a vegades t’agrad o no, a vegades t’omple la paret de casa sense que ho vulguis, a vegades el temps ho desfà o ho magnifica, però tot és vàlid, i ara ja sabeu que a més a més a Granollers en podeu trobar a molts més llocs.

Granollers s’ens presenta com una ciutat grisa a vegades, però a vegades, també s’omple de colors, de parets pintades, d’art lliure obert a la ciutat. I cal fomentar-ho, valorar-ho i conèixer.

west side story del segle XXI

west side story 2022

1 de gener de 2002

Surto del cinema amb la il.lusió d’haver viscut un moment del passat en el meu propi present. He gaudit d’un classic en pantalla gegant, però amb la modernitat tècnica, i també amb la meva propia experiència d’adulta.

És a dir, he vist WEST SIDE STORY del 2022.

La versió original allà pels anys 60 hem va agafar a “Olot fent barrartines”, que deien a casa, vaja, que encara no havia nascut. I la pel·lícula sempre l’havia vista a la televisió de casa, i no pas poques vegades. Però ara he pogut gaudir del color, la força i el ball d’aquest clàssic en una gran pantalla, però a més a més amb la modernitat que dóna el temps, la tecnologia i el segle XXI.

Millors cantants, realitats més certeres, tecnologia cinematogràfica adequada i tot al servei d’una història ja coneguda però no per això menys viscuda i real. He quedat enganxada a la cadira les dues hores de la projecció, he gaudit amb la història, dels actors i la música.

Hi ha algun però evidentment, Spielberg és sobreactuació en tots els aspectes. I algún punt de la història m’ha semblat forçat, o potser pesava massa la meva pròpia memòria del film original.

He buscat la història d’amor, les cançons, els balls, la tècnica. I he buscat els records de la pel·lícula original. I he trobat qualitat en cada un dels seus aspectes: les veus, la música, les interpretacions i la autenticitat. Perquè això és el més rellevant de la nova versió. Voler explicar una història explicada mil vegades però amb els protagonistes reals, amb els accents correctes, amb els sentiments autèntics. I a mi que m’encanta la versió original, poder-ho gaudir així té un plus.

El que passa és que malauradament no he pogut escoltar.-ho així. A l’Edison no he pogut anar-la a veure en versió original (problemes amb els horaris, cosa meva, no pas de l’oferta del cinema que és excel·lent), i segur que m’he perdut un munt de coses, de la mateixa història d’amor que prenen més força escoltades en la llengua correcte. I de fet no parlo de l’anglès, sinó d’escoltar-ho en espanyol porto-riqueny tal i com l’han rodada.

Els ginys a la versió original hi són i fan que el cinèfil gaudeixi encara més de l’obra. Aquelles frases, aquells enquadraments, aquells vestits, aquells gestos dansats que són ja memòria cinematogràfica per a tothom. I la Rita Moreno, que exerceix de productora, amb veu trencada, cos envellit, però cantant a l’amor des del primer moment, com ja ho feia a la versió antiga. I la música de Leonard Bernstein dirigida pel gran director Gustavo Dudamel amb més força que mai.

És un film ambientat a la ciutat de Nova York dels anys 50 i està literalment en construcció encara i fent-se a ella mateixa a marxes forcades, com la vida dels nostres protagonistes. Però hi ha trets de modernitat necessaris, com quan els JETS ataquen l’Anita, i les noies intenten salvar-la: un cant al me too que no té caducitat temporal.

He sortit del cinema amb el cor més gran, cantant les cançons, reflexionant sobre la història, i pensativa per, excusa perfecte, tornar-la a veure i gaudir del so original i les converses. I tornar a gaudir de la música, el ball i la història d’amor.

4 de març de 2022

Edito per dir que ara des de casa, sense la qualitat de la pantalla gran podré tornar-la a veure, aquest cop si, en versió original!!!

el retaule a casa

retaule sant Esteve
retaule sant estve granollers

Hi ha noticies que parlen de la descolonització de l’art arran de la devolució d’unes peces de bronze de Benin ubicades a Alemanya, i que tornaran al seu lloc original al continent africà. I el camí que això obre. De com l’art retornarà als seus llocs d’origen, que es farà justicia amb aquells llocs espoliats en períodes conflictius o bèl·lics i que retornaran  el seu esplendor als llocs d’origen.

Els marbres del Panteón a banda, que aquests segur que no tornen mai, hi ha peces que clamen al cel viure-les i gaudir-les en el seu lloc d’origen.

No volem desmerèixer la feina que han fet aquells que en el seu moment van cuidar l’art en perides difícils, però ara, en ple segle XXI, amb les tecnologies de seguretat, de conservació que gaudeixen la majoria de museus del món, tornar les peces el lloc d’origen és una realitat, i és necessari, tant a nivell moral, com també a nivell històric i museogràfic.

Doncs la noticia que el Retaule de Sant Esteve de Granollers estarà un any més a les parets del museu de la ciutat és molt ben rebuda. I ens encanta!!!!!

Aquesta sessió que ja s’ha allargat en dos períodes més, degut a la pandèmia, però també al bon fer del museu de Granollers, ens permetrà gaudir-lo un temps més a casa nostra, on ha de ser. El retorn del retaule, esperem que definitiu, tal i com mana el títol de l’exposició, és cada vegada més a prop.

Al museu tenim la majoria de les taules conservades, i permet veure el retaule gairebé complet. I és un plaer, i és l’excusa perfecte per poder conèixer, gaudir d’aquesta obra, i de tot el que l’envolta.

A través de conferències, activitats diverses que ens ubiquen el retaule en el seu període històric i artístic, permet conèixer molt millor la obra del taller dels Vergós.

Celebrem doncs que puguem veure in situ el retaule a les parets del nostre museu i que això s’allargui tot el temps necessari perquè així el coneixement d’aquesta peça i del seu entorn ens enriqueixi a tots: públic i museu!!!

PANORÀMIC: l’atzar i l’artista

Els artistes poden ser els principals generadors del futur dels planeta. Sota la seva mirada el futur de la humanitat pot esdevenir de mil maneres diferents, i no sempre les millors, ni les pitjors. Els artistes desenvoluparan la seva realitat, la treballaran amb el seu propi criteri i podran preveure un futur per a la resta de la humanitat.

Aquesta predicció ens la poden transmetre a partir de les peces que fan. Fotografies, performance, pensaments, imatges gràfiques, vídeos, estudis, muntatges. L’artista té totes aquestes eines per treballar les seves idees, per barrejar-hi els neguits, la incertesa, les pors i les virtuts dels humans, i esdevenir una predicció sobre el futur que ens espera.

Al festival panoràmic de Granollers, els artistes que hi participen en aquesta edició han treballat sobre la INCERTESA, L’ATZAR I LA PREDICCIÓ. I cada un d’ells ha pogut desenvolupar idees, projectes, plantejaments diversos per presentar la realitat segons el seu punt de vista i treballar aquests aspectes per donar-hi forma.

El futur que plantegen els artistes a les obres exposades ens permeten interactuar-hi, i d’aquesta manera el futur, allò que podia passar un cop l’obra surt de la ment de l’artista, esdevé present i realitat.

L’espectador forma part d’aquesta predicció per part de l’artista que transforma un acció feta a l’atzar en un realitat, una imatge, un futur més concret.

Diverses estratègies, voluntàries o no, han creat fotografies, accions i imatges a través de l’atzar, però també a través de la voluntat de l’artista. I el resultat és un festival ple d’accions incertes portades a l’art, però que ens donen una imatge col·lectiva del món que vivim.

fESTIVAL DE CINEMA, FOTOGRAFIA I ,MÉS

 

PER SABER-NE MÉS:

En aquest festival trobem exposicions, tallers, performance, accions, tant a Granollers com a Barcelona que ens permeten conèixer com han treballat aquests tres conceptes diversos artistes.

Podem trobar espais transformats i que ens embolcallen a La Tèrmica, trobem fotografies que són fruit de l’absurd exposades a Dents de Serra i que desenvolupen un món insostenible, però que al mateix temps cal que l’espectador hi participi activament, escultures que vinculen passat i present per definir el futur que volem que sigui, o com les imatges del Museu comissariades per Joan Foncuberta que donen pas a una nova vida, generada a través de l’atzar, la catàstrofe, internet o l’inconscient.

 

jellyfish THE JELLYFISH  a La TèrmicaONE MINUTE FOREVER a Dents de Serra

nostalgia NOSTALGIA a l’Espai d’ArtsMuseu de GranollersEL DIT A L’ULL al Museu de Granollers

fem memòria, fem inventari

 

Arqueologia d'un inventari  Museu de Granollers
Arqueologia d’un inventari Museu de Granollers

El mes de maig a Granollers sempre serveix per parlar de la Guerra Civil arran de l’aniversari del bombardeig, i per donar veu a totes aquelles històries silenciades durant molts anys, per les bombes i per la barbàrie.

Enguany el Museu de Granollers ha volgut afegir-s’hi amb una exposició que ha volgut donar veu i visibilitat a tota una sèrie d’objectes que formen part del dipòsit del museu i que van ser custodiades durant els anys de conflicte: ARQUEOLOGIA D’UN INVENTARI.

Un cop feta la recerca exhaustiva del material, les peces, les fotos, també s’ha volgut donar un toc artístic a tot el conjunt convertint-lo en una instal·lació pròpiament dita i donar-li un caràcter unitari a les 56 peces trobades i inventariades. És una exposició que exposa literalment allò trobat. Convertir en art allò que inicialment no ho és.

La salvaguarda va ser el gest desinteressat de granollerins i granollerines que van aconseguir salvar el patrimoni artístic de la ciutat. L’art en aquella època, entre el 36 i el 39, corria el risc de desaparèixer. Moltes obres van fer el camí d’anada i de tornada, en alguns casos o només d’una sola direcció, buscant un lloc més segur, esperant temps millors. I  a Granollers també! . Tal com les tropes avançaven, l’art reculava, i de mica en mica les peces sortien de les fronteres per salvar-les.

L’autor del projecte ” Arqueologia d’un inventari” és Ignasi Prat i ha treballat amb unes 50 peces de les 600 i pico que romanen als magatzems del Museu, i ha documentat les peces i els hi ha donat una 2a vida, ha tret la pols i ha posat a la vista de tothom un art, potser de poc valor artístic, però si de gran valor històric.

Encara ara fa basarda pensar en els anys de la guerra civil, i anar de mica en mica rescatant la memòria de tots els que ho van viure (persones, espais, objectes) ens permet recordar, retre homenatge, i sobretot reflexionar-hi.

 

TeamLab o fer l’art i la natura nosaltres mateixos

time lab caixaforum BCN
time lab caixaforum BCN

La natura és lliure, fràgil, oberta, s’expandeix i es retrau a voluntat. I  l’experiència a CaixaForum Barcelona amb TimeLab és molt similar.

Ens convertim, sobretot els infants, en un déu tot poderós que pot crear i destruir el que la natura ha obert davant els nostres ulls.

Una experiència artística 100% immersiva, i que ens permet convertir-nos en art enmig de projeccions tecnològiques.

Els petits gestos tenen grans efectes. El nostre pas per la natura, deixa darrera nostre marques, algunes de valuoses, però d’altres de molt dolentes pel planeta.

Una reflexió que els més grans hem de fer quan sortim d’aquesta instal·lació i fer-ho entendre als més petits.

 

En Tian fet art a Time Lab

Imatges de TIME LAB (la nostra visita)

Una presentació

Estel, sóc jo!
Estel, sóc jo!

Si he volgut ser alguna cosa, he sigut el què he pogut i el què la vida m’ha deixat!

He volgut ser mare i la vida m’ha donat dos fills trapelles, moguts i encantadors per posar-me a prova dia si i dia també.

He volgut ser empresària i El Cabàs primer, i ara l’Estanc, m’ha donat la oportunitat de gestionar el meu temps, la meva feina al meu gust, fer allò que vull i poder ser mestressa de mi mateixa….. amb tots els mals de cap que això comporta.

He volgut ser ballarina i Passaltpas m’ha donat la possibilitat de ballar i viure a ritmes i músiques estranyes d’arreu!

He volgut ser escriptora i piles de llibres, fulls, i pàgines demostren que ho he intentat. I ara les xarxes, el blog, i el mailing també m’hi han ajudat!

He volgut ser tot això, i he sigut tot això i molt més!!!! I seguim sent-ho!!!!