100% WARHOL o no?


Em va fer ilusió veure que hi havia una exposició del gran artista del Pop Art, Andy Warhol, a prop de casa, concretament a Terrassa.
I en memòria d’aquella primera exposició i primera crítica que vaig fer en el meu primer any a la carrera d’història de l’art, cap allà m’hi vaig dirigir.
És una exposició una mica curta i sincerament poc documentada, però per tenir una primera visió de l’obra d’Andy Warhol n’hi ha de sobres.
Recordo aquella primera vegada que vaig veure en directe els seus quadres, les seves Marilyns, les seves obres de desastres (la cadira elèctrica i els accidents de cotxes), però sobretot recordo els núvols flotant, els Silver Clouds. Uns núvols que havien servit com a presentació d’una exposició en una galeria d’art de Nova York. I la imatge dels artistes de The Factory flotant entremig d’aquests núvols, igual que flotava jo, em van captivar.
Suposo que, equivocadament, volia tornar a sentir aquella captivació, però no va ser així.
Vam veure art, unes 40 peces, però expressant poc al seu voltant.
Sempre he cregut que l’art més modern, aquell que és més proper a nosaltres, que ja no es basa tant en la bellesa pròpiament dita, aquella que meravellava fa 300 anys, aquest art (contemporani, abstracte, pop, etc) ha de servir per incloure’t (tant físicament com mentalment) en l’obra en qüestió.
I l’altra dia veient Warhol no m’hi vaig poder endinsar massa…. i em va saber greu.

El què sí hi ha a l’exposició és un conjunt significatiu i aclaridor de l’obra de Warhol: trobem els rostres de famosos, trobem la llengua dels Rollings Stones, trobem la Marilyn, trobem cadires electriques i fins i tot trobem la sopa Cambells.
Per tant com a fotografia, com a imatge genrèrica també esta bé! Ara que, com a reflex de l’obra de l’artista més pop, més famós, més carismàtic d’aquella època, no ho és pas.

un dels grans

Aquest cap de setmana hem visitat l’exel·lent exposició que la Fundació La Caixa al Caixaforum de Barcelona estan fent de Francisco de Goya.
Una extensa quantitat d’obres per il·lustrar el geni de Fuendetodos.

La gran expectació creada per aquesta exposició és la oportuniat de veure quadres que normalment es troben al Museu del Prado i que rarament sorten al carrer.
Aquest cop, i per el motiu de l’aniversari de CaixaForum, és l’excusa perfecte per fer arribar aquesta mostra brillant de Goya als catalans.

Amb cues a l’accès de visitants que anel·len gaudir d’aquestes obres, t’introduiexen dins l’obra d’un mestre de la pintura espanyola que va treballar tots els estils. En tots ells, tant en als retrats reials, com a les escenes més costumistes, com a les obres més crítiques, Goya hi trasllada una passió per la vida, per la bellesa dels colors, del traç, un cant vital, real, de l’Espanya d’aquell moment.

Una bona colla de quadres per demostrar el traç de l’artista, l’exel·lent domini del petit toc de pinzell que li permet donar vida als ulls, color a les vestimentes i brillantor a les joies.
LA GALLINA CIEGA, L’AUTORRETRAT, EL PARASOL, i tants altres ens permeten conèixer aquella societat espanyola del segle XVIII.
I aquella MAJA VESTIDA , que com em passa amb la MONA LISA de Leonardo no li veig tanta perfeccció com en d’altres quadres seus.

De fet en el què gaudeixo molt més de la seva obra són en els retrats col·lectius, la introspectiva dels personatges, i evidentment el traç enèrgic i insisiu dels DISPARATES, dels CAPRICHOS, etc.

Evidentment he trobat a faltar les PINTURAS NEGRAS de la Quinta del Sordo, aquelles que fins i tot a les parets fredes d’un museu transmeten una agonia, un foscor, una amargura quasibé palpable. Però suposo que deu ser realment difícil el seu trasllat. En fi… serà un altre dia, o en algún altre viatge a Madrid, potser…

Però tant uns quadres com els altres són un gran plaer pels ulls de la vista i pels ulls de l’ànima.

la crítica

Torno a estar enganxada a una sèrie de televisió (a unes quantes).
I dic televisió perquè la veig a la petita pantalla, però no perquè sigui petita ni molt menys.
He tornat a reenganxar Battlerstar galàctica i al mateix ritme que torno a visionar la sèrie, capítol rera capítol, vaig llegint i rellegint el què els crítics blocaires que hi ha per tot arreu, diuen d’ella.

Sempre m’ha agradat llegir critica sobre art. De fet és la meva professió desitjada, i de moment inaccessible. Però a falta d’aquesta possibilitat professional em vaig acontentant amb llegir el que fan els altres, llegir escrits sobre cinema, i ara sobre televisió.
El nou cinema és la televisió. i no la que fa a Tele5 a les 4 de la tarda. Sinó la que fan aquí i a l’altra banda de l’oceà en format reduït, en 45 minuts, amb títols de crèdits, flashbacks, i en versió original.

Aquí us deixo diversos retalls de les millor crítiques de cinema que hi ha arreu, tant en el món virtual dels blocs, com a la televisió.

Pel que fa al cinema no cal dir que CINEMA 3 de TV3 és i sempre serà un dels millors programes de cinema que s’han fet mai. Anb uns anàlisis curts però efectius de les estrenes de cada setmana. La CARTELLERA de BTV també és una de les millors opcions per veure i escoltar alhora de triar quina pel·lícula cal mirar.

Pel que fa als món dels blogs trobareu crítiques de totes i cada una de les pel·lícules actuals en el blog de: I la majoria són d’una gran qualitat.

Ara entrem en el món de les sèries de televisió. I és aquí on he descobert que la petita pantalla pot ser molt i molt gran. On he trobat paraules a allò que tenia a la ment pel que fa a joies com BSG, Fringe, Lost, i tantes altres.
Un capítol a part és tot allò que és fa a ANglaterra que té un estil difernet, una marca pròpia i que en general és d’una qualitat purament britànica: Sherlok, Doctor Who, etc.
Un dels experts de capçalera és Toni de la Torre i cal seguri-lo tant a la radio RAC1, com amb l’ARUSCITY, com ara en el blog de les series que fan per TV3. És molt recomanable.

un llibre +

un llibre més al sac, i estic trencant totes les coordenades. Estic afamada de llegir, i per tant cauen un llibre darrera l’altre!!!

* el més fort és que estic aconseguint enganxar en Marçal!!!!!!!!!!

L’última conquesta: el mestre de l’inocència de Tracey Chevalier.
No és res de l’altre món. I el vaig comprar perquè el seu anterior llibre La jove de la perla, em va encantar. De fet em va encantar perquè parlava d’uns dels pintors que més m’agraden: Vermeer.

I per això em va cridar l’atenció i vaig voler llegir el següent inspirat en William Blake. Però clar, Vermeer no és Blake, i Blake és dur! i difícil de fer-lo entrar en un text literari amè.

Però l’escriptora ho ha intentat, i tan bon punt pot aconseguir una bona frase, un context ben descrit, i ben documntat, la merda de la traducció, i la falta de capacitat, feien fallar el resultat final. Quin greu!!

En fi, però la lectura sempre és un plaer

FOTO: dues imatges de Blake!

NON SOLUM

Perquè cal ser un de sol si sent molts la vida es multiplica, s’intensifica fins a l’infinit? Podem ser tots els que volem en aquest món boig, perquè segur que un de molts servirà per entendre’l!
Tots i cada un dels Sergi Lopez que pugen a l’escenari porta un tros de cada un de nosaltres.
I sense veure-hi més enllà d’allò que hi ha davant els teus ulls l’artista exemplifica el seu art, dóna fe de perquè es conegut aquí i allà (per variar més conegut i reconegut allà que aquí).
Alguns objectes, 3 o 4 només, serveixen per situar-te, però no facis cas, que tampoc et serviran de massa, perquè el que situa al públic és ell tot sol!!!!!

Una història qualsevol, de la qual ens hi podem veure implicats en moltes ocasions (estar en el lloc menys esperat en el moment menys oportú) serveix perquè es trobin la gana i les ganes de menjar, la xerrameca més desbordada, amb les ganes d’escoltar, la veu, la cançó, el bolero, amb les ganes de ballar al ritme d’una història ben curiosa. Però quina història, si de fet no n’hi ha….. només les ganes de parlar per parlar, de cridar per cridar, de riure per riure. I ja està bé!!!!!

Surts del Teatre sense entendre massa res, buscant més enllà, sempre busquem més enllà els humans, quan sovint allò més senzill és el què és: la navalla d’Okam: no busquis tres peus al gat, que en té quatre!!!!!!!!! I ja està!!!!!

Perquè intenta dir-nos que està sol, si nosaltres som allà amb ell veient la bogeria, la rialla, la història, l’aventura? I hi som per fer-la encara més boja, més real, més atrevida, més sorneguera, i fins i tot per poder sentir (i no podem dir) allò que tots pensem. Per poder dir al nom del porc a aquells que s’aprofiten del diner públic i de la bona voluntat dels ciutadans en aquests temps que corren. Allò que ell crida, allò que ell insulta voldríem fer-ho nosaltres: gràcies Sergi per ser tu sol i tots els que t’acompanyen a dalt l’escenari, perquè així TOTS podem cridar ben fort que estem farts de tanta corrupció, tants robatoris, tant pendren’s el pèl!