SOPA, podré tronar enrera

Al final ho vaig aconseguir: SOPA DE CABRA!!!

El concert de Sopa de Cabra de Tarragona va servir per fer un salt en el temps, viatjar al carrer dels torrats un cop més. Fer un d’aquells salts que es fan sense paracaigudes perquè saps que l’aterratge serà segur i autèntic. Hi ho va ser! Va ser com si estiguéssim altre cop somiant.

Amb una potencia descomunal, finalment els vaig poder gaudir (tot i les recances d’en Marçal), com feia temps que desitjava. Tornar a escoltar aquelles cançons, des de la força i la potencia que només poden donar els directes més roquers, va ser un gran èxtasi global. Ja ho deia el mateix Gerard Quintana, que aquells instants del temps valia la pena viure’ls, i que ell es volia quedar allà amb nosaltres, tots embolicats amb la música, l’ambient i les lletres.

Una nit com aquesta va servir per tornar enrera, tornar a aquella època que teníem 15 o 20 anys, i sortíem de nit, de concerts, de festes majors. Amb un grup de gent ben diversa, sorgits la majoria de l’escoltisme, però arreplegant molta altra gent.

Cada una de les cançons del grup em servia per fer memòria d’una pila de moments viscuts en aquella època: com el campament de Ràngers cantant una i una altre vegada el mai trobaràs. O cantant el boig de la ciutat viatjant de camí a Londres amb la família fent girar i girar el K7 de La Roda dins el Ford Taunus del pare.
El gran concert del Sant Jordi ben acompanyats per Els Pets, Sau i Sangtraït. I cantant l’Empordà amb el micròfon de Can Vilalta en alguna nit de Cap d’any

La xafarderia ens farà pensar que han tornat per calers, que necessitaven omplir la butxaca i que aquest és l’únic motiu pel qual s’han tornat a trobar. Que les seves diferencies artístiques, musicals i personals van fer petar la gallina ara fa deu anys, i que la necessitat d’alguns o de tots ha fet que es tornessin a trobar. Però és cert que, si no hi hagués hagut la necessitat per part de tota la resta de tornar a reviure aquells temps per part de tota la població, els fans, els nostàlgics, potser no haguessin omplert tres Sant Jordi, no?

Tot i això, jo agraeixo que ho hagin fet, que hagin tornat al passat només durant unes hores, perquè això m’ha permès reviure aquells anys d’adolescent inoblidables.

L’endemà la realitat ens farà tornar. L’endemà el clímax ja ha passat, ja ha deixat de ser una bombolla del temps, i la música torna a ser dins els discos (els LP’s o K7 que corren per casa) i la memòria i la nostàlgia torna a fer de les seves. I cada un de nosaltres seguirà fent els seus propis camins. I les cançons es faran inmutables amb el temps.

En Pitus s’ha quedat sense pare

Doncs si, l’autor de El Zoo d’en Pitus ja no hi és.

I això m’ha fet pensar que segurament és culpa d’aquest home, Sebatià Sorribas, que una servidora és tant aficionada a la lectura. I ho sóc perquè aquest va ser dels primers llibres que vaig llegir, primer com a lectura escolar i després com a plaer.

Recordo haver-lo llegit d’una tirada durant una nit. Recordo els personatges, potser no el nom (tret d’en Pitus, és clar!) però si recordo la història, el perquè de tot plegat (que diria el Monzó) i la valentia i la generositat que fa que una colla d’amics, d’aquells que n’hi han pocs, fan revolucionar un barri per ajudar un pobre nen malalt.

Aquest llibre em va marcat molt, moltíssim. I fins avui no hi havia pensat!!!
Donaré les gràcies a l’autor d’aquesta història, i ho faré de la millor manera possible ara que ell no hi és. Tornant a rellegir els seus llibres.

records

Una excusa com qualsevol altra em serveix perquè milers d’imatges, de rostres apareguin a la meva ment de cop i volta, com una cascada de records, de sensacions, de sentiments, de moments viscuts anys endarrere.

El nom d’un carrer d’un petit poble em fa memòria d’aquells que ja no hi son. Aquells que ens han deixat a mig camí.

I estem avesats a deixar pas, a que la natura faci la seva feina que els més grans marxin per deixar espai als més joves. I si, els néts han de trobar a faltar als avis, però no pensava que jo trobés tant a faltar l’àvia. Una persona que ja ha viscut, que ja ha fet tot el que havia de fer, i que ja feia temps que gaudia de vida regalada.

Sense anar més lluny fa quatre dies, el dia del meu aniversari em va faltar aquella trucada que sempre arribava, aquella de qui asseguda al sofà de casa tenia el telèfon com a eina de comunicació principal.

I també de la tieta Sara, perquè algo tinc de les germanes de la farinera. I darrera l’àvia, i la tieta, i l’avi Ruera, aquell del nom del carrer del petit poble del Vallès que m’ha fet reflexionar, em fa pensar amb més gent que ja no hi és, i recordar anècdotes tontes, moments congelats a la meva ment, que segur que són insignificants, com veure l’avi Ruera creuar aquell passadís de la casa del carrer Barcelona acompanyat per l’àvia Bernadeta o qualsevol de les seves filles, o la tieta Sara queixant-se del fred que fa, de la calor que fa, o aquell sol lluminós, ataronjat, entrant pel balcó de casa seva, i l’àvia, recordant-la darrera el taulell de l’estanc, al davant dels fogons de l’Ateneu, davant el televisor penjada del telèfon. I quantes dites, i frases, i gestos he heretat jo d’ella. I segur que amb el temps encara els accentuaré més. I mil moments viscuts amb el Toti, quan érem gairebé un equip de futbol. Aquests moments, recordats ara, tant clars i tant vius.

I tu dius que has fet un salt a la infantesa, que has recordat aquella obra de teatre, aquella emoció cantada i expressada en paraules d’Àngel Guimerà, i recordes qui érem. I recordes aquells que ja no hi son.

Vull recordar-los a tots ells, no tant sols del dia que em vaig acomiadar, perquè gràcies a Déu he pogut dir adéu a tots ells amb un t’estimo a cau d’orella. Vull recordar tants o més moments viscuts amb ells, amb la família. Moments petits, minúsculs, però que ara amb el dies que passen en la seva absència, es fan més grans i més significatius. M’aferro a ells, a aquest records petits, per fer-los meus, per fer-los grans, per fer-los viure altre cop.

la crítica

Torno a estar enganxada a una sèrie de televisió (a unes quantes).
I dic televisió perquè la veig a la petita pantalla, però no perquè sigui petita ni molt menys.
He tornat a reenganxar Battlerstar galàctica i al mateix ritme que torno a visionar la sèrie, capítol rera capítol, vaig llegint i rellegint el què els crítics blocaires que hi ha per tot arreu, diuen d’ella.

Sempre m’ha agradat llegir critica sobre art. De fet és la meva professió desitjada, i de moment inaccessible. Però a falta d’aquesta possibilitat professional em vaig acontentant amb llegir el que fan els altres, llegir escrits sobre cinema, i ara sobre televisió.
El nou cinema és la televisió. i no la que fa a Tele5 a les 4 de la tarda. Sinó la que fan aquí i a l’altra banda de l’oceà en format reduït, en 45 minuts, amb títols de crèdits, flashbacks, i en versió original.

Aquí us deixo diversos retalls de les millor crítiques de cinema que hi ha arreu, tant en el món virtual dels blocs, com a la televisió.

Pel que fa al cinema no cal dir que CINEMA 3 de TV3 és i sempre serà un dels millors programes de cinema que s’han fet mai. Anb uns anàlisis curts però efectius de les estrenes de cada setmana. La CARTELLERA de BTV també és una de les millors opcions per veure i escoltar alhora de triar quina pel·lícula cal mirar.

Pel que fa als món dels blogs trobareu crítiques de totes i cada una de les pel·lícules actuals en el blog de: I la majoria són d’una gran qualitat.

Ara entrem en el món de les sèries de televisió. I és aquí on he descobert que la petita pantalla pot ser molt i molt gran. On he trobat paraules a allò que tenia a la ment pel que fa a joies com BSG, Fringe, Lost, i tantes altres.
Un capítol a part és tot allò que és fa a ANglaterra que té un estil difernet, una marca pròpia i que en general és d’una qualitat purament britànica: Sherlok, Doctor Who, etc.
Un dels experts de capçalera és Toni de la Torre i cal seguri-lo tant a la radio RAC1, com amb l’ARUSCITY, com ara en el blog de les series que fan per TV3. És molt recomanable.

la nova vida laboral…

Feia dies que no escrivia i no pas perquè no tingués coses a dir, sinó perquè el temps em passa per sobre i no dono l’abast.
Perquè els canvis són força grans i cal adaptar-se de mica en mica, i anar una cosa darrera l’altra, o almenys intentar que així sigui.

Ara el local del carrer travesseres ja està pràcticament buit, he venut tot el què he pogut i de fet estic força contenta per això, ja tinc per la mà els mercats de cada poble, Mas Jalech i el meu nou jefe-soci.
Ja començo a organitzar d’una manera satisfactòria el dia a dia de les dues empreses, a vegades algunes coses s’em retrassen i m’agafen fora de lloc, però d’altres les vaig fent amb pas ferma i ben fetes. I de fet estic contenta!!!!!

Les noves tecnologies m’han donat un mòbil nou que em facilita la feina, més endavant potser arribarà un portàtil com déu mana. De moment seguirem amb el vell ordinador que demana a crits una jubilació, però encara no toca, encara ha de fer feina.

Estem reorganitzant casa nostra, Ca l’Inesita, per adaptar-la a la nova seu de El Cabàs, a casa l’àvia també hi caurà alguna cosa. I torno a voltar pel Vallès i per Barcelona a repartir comandes, com abans. Com abans, com quan vam començar però amb l’experiència apresa, amb els coneixemnts de com s’han de fer les coses. I crec que pot funcionar!

Un altre tema a part és el banc, que aquest va fent la seva, i ens regeix les vides vulguem o no. Però mirarem de ser més fort que ell i aguantar l’envestida!

Per la resta, tot va avançant!!!!!!!!!!!!! i feliç!

Ara sí, canviem!

Ara sí, ara sí sembla que tot roda.
Cap al cantó que sigui, cap a la direcció que pertoca, però la qüestió és que una decisió presa, a consciència o no, ha generat una cadena de moviments.

I ara tanco la botiga “física”, i ara hem truquen per feines.
I ara liquido, i ara venc més que mai.
I ara dic plego, i tothom em trobar a faltar.
I ara faig un pas endavant, i tothom diu que perquè, que el món no està tant malament.

Si hagués trobat feina, si em trobessin tant a faltar, si tota aquesta gent vingues a comprar, no tancaria, no faria aquest pas, no canviaria.

Però ho faig. I des del moment que he pres aquesta decisió, em sento feliç, descansada (és un dir), tranquil·la, esperançada. I sinó em sentis així, valdria més que no em mogues de lloc. Per tant, tant malament no ho he fet, tant dolenta no pot ser la decisió.

balanç 2010

Un balanç. No és pas fàcil. I sempre recordem amb més intensitat el que ens ha passat aquest últim mes, que el què vam viure el mes de gener, que ara es veu tant i tant lluny.
Intentar buscar moments feliços d’aquest any és difícil. Buscar moments tristos, no tant. I això fa que la balança caigui una mica cap a l’altra banda.
Ha sigut un any llarg, tot i que ha durant 12 mesos i 365 dies com qualsevol altre any. Però hi han hagut dies que han costat molt de tirar endavant, i d’altres han avançat sigil·losament sense adonar-nos-en.

He anat fent com qualsevol altre. He treballat, he viscut, he rigut, he plorat.
Records que ara em venen a la ment, i que el blog i el facebook ajuden a recordar. Un gran anys tecnològic!

He ballat. Jo sempre ballo. I el curs 2009-2010 ha sigut sonat, i no pas per coses bones. Les poques que hi ha hagut han quedat tapades per les males cares, els mals humors, i les ganes de tocar la pera. Però la sort és que l’inici del nou curs (octubre 2010) l’hem superat amb nota. I l’esperança no és perd.

He llegit. Jo sempre llegeixo. I els llibres que han omplert aquest últim any han sigut variats, bons i dolents. Però no n’hi ha cap que hagi sobresortit de la resta. Destacar el final d’una saga, en Harry. Destacar el descobriment de “el noi de Sarajevo” i el “caçador d’estels”. Destacar alguna decepció que sempre fa llàstima. Destacar la gran adaptació a la pantalla de “els Pilars de la terra”: sublim. Però encara tinc llibres a la tauleta. I encara seguiré llegint.

He mirat la televisió. Jo sempre ho he fet. I no la que fan cada dia, la normal. Sinó la que jo em fabrico de manera personal i intransferible: Lost, Fringe, i tantes altres sèries i pel·lícules que han omplert els diumenges de pluja d’aquest any. He trobat un món dins la caixa tonta.

He treballat. Jo sempre treballo. Vagin bé les coses, amb crisi o sense. Amb diners o no. Amb bones propostes o no. Jo segueixo al peu del canó. I he canviat propostes, he buscat i no he trobat. Però segueixo aquí. Fent el què puc i el què hem deixen. Que ja és molt.

He votat. Jo sempre voto. Pel meu país. Perquè crec que hem d’aprofitar quan tenim la ocasió. I votar per un president, i votar per la independència. No sempre he guanyat. Però seguiré votant!

He estimat. Jo sempre estimo. I enguany hem celebrat una dècada d’estar junts. I enguany ha nascut l’Emma. I enguany tots hem fet més pinya. Perquè quan venen maldades, cal saber qui són els teus i tenir-los ben aprop.

He plorat. Jo sempre ploro. Si perdo algo, si em fan patir, si m’emociono, jo ploro. I aquest any déu n’hi do. Ja he dit tot el què he pogut dir. Ja he escrit tot el que el cor m’ha deixat. I cada dia hi penso, i cada dia el trobo a faltar. Però n’hem fent. I n’hem fent tots. I ens tenim als uns als altres per anar fent i tirar endavant.

Un balanç com tants d’altres. Aquest és el meu!

Buscant estels

Sempre que he pogut i que m’els he trobat, he volgut llegir coses relacionades amb els estels.

I no pas conceptes tècnics, sinó tal com sona: llegir llibres on aparegui la paraula estel i que serveixi com a tema del llibre o tingui algun significat especific.

Ara acabo d’acabar el llibre EL CAÇADOR D’ESTELS i la seva lectura ha estat un plaer!

És la història de dos amics de condicions socials ben diferents, però l’amistat aconsegueix esborrar-les. Però amb els anys, els errors, el dia a dia, la vida, els passa per sobre i els separa sense possibilitat de dir-se el que signifiquen l’un per l’altre.

Escrit amb una senzillesa i una bellesa espectacular. Aquelles frases curtes que diuen tant en tant poc espai. Aquelles imatges, aquelles fotografies descrites talment com si fossin reals, permeten situar-te en una ciutat encara prou viva i prou fresca de finals dels anys 70. I després situar-te altre cop en el mateix marc geogràfic, però amb una societat més tancada, oprimida, ja tocant el segle XXI.

Ubicats en el Kabul previ al règim talibà, els dos amics Amir i Hassan viuen i juguen com qualsevol infant. Però els anys passen i les vides de tots dos canvien i de quina manera. Un marxa lluny, perquè creu que els quilometres serviran per borrar el passat. L’altra es queda i viu com pot en un país xenòfob.

EL CAÇADOR D’ESTELS és un cant a l’amistat, a la possibilitat d’arreglar els errors que s’han comès, a les segones oportunitats, a la vida, a l’amor, i a la mort. Perquè tot està lligat, i tot està barrejat en una mateixa persona: una persona com nosaltres.

És un llibre de lectura ràpida, senzilla, ben documentada, però no pas buida, sinó tot el contrari. Et permet endinsar-nos en el seu món. Et permet conèixer l’Amir, entendre’l, patir amb ell, estimar allò que estima. I saber perquè va actuar d’una manera quan era un infant, i què el fa reaccionar, corregir i rectificar quan es fa més gran.

Molt recomanable!

Harry

I de mica en mica es va acabant aquesta aventura literària i cinematogràfica que ha donat tants i tants diners. La primera part de la última part de la història del màgic més famós ja la tenim aquí, l’hem vista i la podem criticar.

La història d’aquest últim llibre reconec que em va costar enganxar-m’hi, la veritat feia tant temps que havia llegit l’anterior, El misteri del príncep, i m’havia deixat a mig fer, i no diguem la pel•lícula (la més dolenta de totes i de llarg), que quan em vaig decidir a acabar amb la història d’en Harry era més una obligació per poder anar a veure la pel•lícula amb coneixement de causa, que no pas per estar intrigada per com es desenvoluparia el final de la història.

Un cop vaig tenir el llibre entremans m’hi vaig endinsar, per vocació, per força, i al final, molt al final, per plaer.
La història té moments molt bons, alguns dels quals apareixen a la pel•lícula ben dibuixats, d’altres no tant. D’altres els passa per alt, i alguns s’els inventa. Suposo que calia una mica de “morbo” per enganxar a la gent. La Rowling ja hi devia dir la seva, suposo.

També us diré que el final, de fet, no ben bé el final, sinó els dos o tres penúltims capítols del llibre, em van emocionar. I no ho han fet gaires llibres, he! Crec que la última decisió d’en Harry està ben descrita, està ben feta, però clar, no pots matar el protagonista, oi?
I el final, un final tant ensucrat, de contes de fades, m’ho va espatllar tot.

De fet s’em fa difícil comentar el global d’un sol llibre dividit en una pel•lícula en dues parts. Però farem el què podrem.

Sincerament crec que qui no ha llegit el llibre es perdrà, s’avorrirà, i fins i tot s’adormirà. A mi no em va passar cap d’aquestes coses, però vaig sentir empatia pels que es podien sentir així.

La pel•lícula en si compleix les expectatives inicials. Els grans paisatges tenen un tractament estètic ben acurat, ben treballat, però que fa que les llargues esperes per decidir què fan i cap a on s’han de dirigir per trobar els Horrocreus, es facin pesats i llargs. L’atmosfera tètrica, fosca, està ben dibuixada, però alguns personatges no estan a l’alçada. El final triat per acabar aquesta pel•lícula és molt fred, i com que aquesta part no em va emocionar en el llibre, al cine tampoc ho ha aconseguit.

La història del passat d’en Dumbeldore se la salten totalment, suposo que serà per col•locar-la a la segona part, i algunes coses queden coixes i fora de lloc. Com el casament, que al llibre és prou important, i on hi ha moments divertits, tendres i emocionants, i queden en no res al film. L’escena al cementiri, davant la tomba dels pares queda fluixa, freda i curta, es podria haver interioritat més en el jove que ha perdut els seus pares, i per contra quan apareix la gran serp (que pel que sabem és cosa d’un català) aconsegueix moments de tensió i de gran espectacle.
El què si em va encantar va ser la història, la faula, dels tres germans. Genial! Ben explicava, més clara que en el llibre i tot, i un recurs gràfic molt ben aconseguit. Aquesta faula sola podria omplir ella sola una pel•lícula de dues hores.

He de reconèixer que pel què fa als personatges ja em tenen el cor robat des de fa molt de temps. Des del primer cop que vaig llegir el llibre, des del primer cop que vaig veure els meus pensaments literaris transformats en carn i ossos, els personatges/actors de la història (i no precisament els 3 protagonistes) m’han captivat.

Dels actors en concret, cal dir que els adults són molt millors i de llarg, i els joves fan el que poden. Tot i que cal reconèixer que n’han après, que cada un d’ells es sent el seu personatge una mica més propi, faltaria menys, quan porten gairebé 10 anys interpretant-los.

He trobat a faltar més moments de Voldermor, amb una veu nova que no està gens a l’alçada, però que només ha permès ser ell mateix a la última escena del film. I la Belatrix i el Lucios Malfoy, dels millors, com la bogeria del pare de la Luna.
Pel que fa als tres amics, són coneixedors del que estant a punt de viure, un d’ells sap que hi ha de deixar la pell, i mai m’el acabo de creure. Entre d’altres coses…. com és que fa més bons petons a la seva amiga que a la noia de qui representa que està enamorat?

Esperarem el final, a veure com ho acaben, a veure si m’emocionen, un final que potser serà Made in Hollywood i ho espatllarà tot, però que serà un final. Com el del llibre.

ens fem grans

Van passant els anys i és ben cert que qui dia passa, any empeny. Però està clar que ens fem grans, i que la vida ens va marcant i situant allà on ens pertoca estar.
I a vegades la manera amb què ens ho demostra no és la millor ni la desitjada.
Acceptem que ens fem grans, que creixem, però és cert que aquests últims mesos (o potser tot l’any 2010) la realitat, el dia a dia, ens ha superat a tots.

No sé si és només cosa de la crisi o un reajustament del món en general, però tots plegats estem pagant uns excessos de no sé ben bé què. Sembla que algú, des d’algun lloc elevat faci de jutge i de justicier mundial, però diria que no té la vista gaire afinada…

Entre els meus amics i la meva gent no hi ha mafiosos ni mala gent, però sembla que entre tots hem trepitjat merda i que aquesta ens atrapa i ens vol ofegar.

La feina, la possibilitat de tenir-ne o no, de trobar-ne, d’acomplir un somni laboral, d’estar allà on vols estar i que et paguin justament pel què fas,

La parella, la que volem, la que ens costa trobar, la que tenim i no ens entén,

Els fills, o els que volem tenir i no arriben, o els que tenim i ens compliquen la vida i ens treuen el son,

Aquells que estimem que veiem patir, i que no sabem com ajudar-los, perquè ells tampoc saben com ajudar-nos a nosaltres quan patim,

El món, que l’hem de cuidar i estimar, igual que a nosaltres mateixos, però que també s’ens revelar quan ho creu necessari,

Tot plegat em sembla que és massa, em sembla que farem un pet!
I més d’un li està passant factura, amb la salut, amb la feina, amb la parella, amb la vida.

I estem lligats de mans i peus per bancs i caixes manipuladores, per diners que tot ho controlen, o pel gran germà que tot ho sap de nosaltres. Tots estem lligats i ens marquen els neguits i les alegries del dia a dia.

Però de tant en tant tenim moments de felicitat. I cal assaborir-los com si fossin els únics, com si fossin joies preuades. Perquè costa que vinguin, costa aconseguir-los i cal conservar-los intensament a la memòria, per quan la vida real et maltracti, hi puguis recórrer i et serveixi d’illa enmig d’un naufragi de realitat (i la referència a l’illa no és pas gratuïta, és cinèfila, serialitzada i explicita).

Això va per tots aquells i aquelles que ja ho saben!