Una presentació

Estel, sóc jo!
Estel, sóc jo!

Si he volgut ser alguna cosa, he sigut el què he pogut i el què la vida m’ha deixat!

He volgut ser mare i la vida m’ha donat dos fills trapelles, moguts i encantadors per posar-me a prova dia si i dia també.

He volgut ser empresària i El Cabàs primer, i ara l’Estanc, m’ha donat la oportunitat de gestionar el meu temps, la meva feina al meu gust, fer allò que vull i poder ser mestressa de mi mateixa….. amb tots els mals de cap que això comporta.

He volgut ser ballarina i Passaltpas m’ha donat la possibilitat de ballar i viure a ritmes i músiques estranyes d’arreu!

He volgut ser escriptora i piles de llibres, fulls, i pàgines demostren que ho he intentat. I ara les xarxes, el blog, i el mailing també m’hi han ajudat!

He volgut ser tot això, i he sigut tot això i molt més!!!! I seguim sent-ho!!!!

 

la nit dels miralls trencats

A Granollers quan s’acosta l’aniversari del bombardeig del 31 de maig de 1938 sempre fem ressonar la nostra veu, dels granollerins d’ara i els d’abans. I busquem històries i testimonis per cridar en favor de la pau.

Aquest any a Can Jonch es presenten un seguit de figures esculpides en fang fetes per un grup de joves que han transmès les seves vivències en aquestes peces amb el recolzament d’un col·lectiu d’artistes de diferents disciplines que han guiat aquest treball.

El projecte Kristallnacht és un projecte comunitari que parla de l’èxode i el procés migratori, el que ha portat a milers de joves a creuar fronteres i buscar futur i vida més enllà de casa seva.

Les figures són peces de fang de petites dimensions amb espelmes col·locades a sobre, i escampades pel terra de la sala de Can Jonch que recorren un camí. Hi podem veure figures de diferent mides, barques, animals. I encara que no ho sembli, cada una d’elles té un sentit i una expressió ben clara. I el projecte s’acompanya de les veus dels protagonistes que expliquen les seves vivències en aquest camí. Tota la instal·lació està embolcallada amb una llum espectral que dóna força al missatge!

la nit dels miralls trencats
Instal·lació a Can Jonch de Granollers.
kristallnacht

Entrar a Can Jonch és sempre entrar en un petit oasi de tranquil·litat i reflexió enmig del soroll de la ciutat. I aquesta instal·lació permet mantenir aquesta sensació dins i fora de l’espai tancat; llegint les parets del jardí, el mural pintat, la data marcada del bombardeig, l’ombra dels arbres….. Hi entres i et deixes portar….

Granollers, vila oberta a la pau
Granollers, vila oberta a la pau
31 d emaig de 1938
Granollers, ciutat bombardejada

Mostra d’Art Urbà x nens

Fa un temps us explicava perquè creia necessari acostar l’art als més petits, i omplir-los de cultura artística des de ben joves per tal que internament vagin desenvolupant una consciència artística. Aquí teniu l’article que us comento: Art pels més petits.

Ara us explico perquè m’agrada aquest art i que els infants també hi “entrin” i en gaudeixin d’una manera natural i evident.

La MAU (Mostra d’Art Urbà) que es fa a Roca Umbert (Granollers) és un molt bon exemple, i alhora molt proper.

Com ja vaig dir és difícil ara amb dos nens petits seguir el ritme de la cultura artística més enllà de casa meva (Granollers), i per tant quan la meva ciutat ofereix un espai on l’art estigui al meu abast, no m’hi puc resistir.

M’agrada fer coses amb els meus fills, i descobrir-los a parts iguals, espectacles de la natura i excursions, i espectacles artístics de tota mena. Anem a veure pel·lícules, de concert, a veure màgia i teatre, i també anem a veure i gaudir de l’art.

Aquest dissabte hem passejat per les instal·lacions de la MAU (Mostra d’Art Urbà). I dic passejat perquè la condició d’urbà d’aquesta mostra és perquè són peces artístiques ubicades entre els carrers de l’antiga fàbrica tèxtil de Roca Umbert.

I una de les coses que més m’agraden de l’art contemporani, a banda que pugui explicar una història, ser reivindicatiu o expressar una emoció personal o col·lectiva, aquest tipus d’art contemporani ens permet entrar-hi, tocar-lo, formant-ne part, no només perquè l’obra ens interpel·la o ens fa sentir alguna cosa, sinó perquè físicament hi entrem i ens hi relacionem.

I això m’encanta. Ja m’agradava abans, fa anys quan estudiava, quan voltava entremig dels globus platejats d’Andy Warhol a la Fundació Miró de Barcelona, o entremig d’una escena quotidiana plena de puntets de colors de l’artista japonesa Yayoi Kusama del Reina Sofia de Madrid.

I no desmereixo l’experiència de veure l’art més clàssic o tradicional, però l’experiència vital amb el contemporani no és comparable, almenys per mi. I el que vull és que els meus fills també visquin aquestes experiències vitals i físiques amb les obres.

I que a banda que hi puguin jugar (com a nens que són), les obres ofereixen perspectives diferents si qui les trepitja, passeja o toca són infants.

Proveu-ho!!!!

L’Otger corrent i jugant entremig de les obres artístiques de la MAU

en Vicenç al Museu

T’aconsellen entrar sense cap pensament al cap, sense cap idea preconcebuda, i la idea és bona (impossible diria jo), però bona, per arribar net i pur davant una obra d’aquestes dimensions. Si és una peça tant gran, és millor no tenir res al cap i al cor, i deixar-se omplir per ella sola.

I així ho he fet, en la mesura del possible. I així he pujat les quatre escales del museu, i talment com un cant de sirena, la tela m’ha atrapat. No sé dir-vos exactament què, i potser és tot en general, però l’obra t’atrapa i et deixa embolicat entre la llum fosca, el color verd i el so penetrant. Tots els sentits estan oberts, tots els porus del cos estan apunt per trobar-se amb l’obra, per sentir, i si és possible, si i et dóna la opció, formar-ne part, ser un tros més de la tela.

El so hi ajuda, l’espai ho facilita, i la meva ment oberta ho permet.

I com sorgeix la idea? Tot va començar amb una idea, un projecte de fer quelcom al museu de la seva ciutat. Unes directrius clares: un espai físic i mental, amb un temps marcat i fixat per aconseguir quelcom que sigui, a primera vista, un punt i final d’una història de referències botàniques i vegetals de l’artista vinculat al Montseny.

Aquesta peça, com una finestra enorme que s’obra a un paisatge inventat, ens permet veure el resultat final d’un procés de creació documentat i enregistrat fins l’últim detall, que podem seguir i veure. L’artista ha establit una relació corporal amb la peça, l’ha hagut de treballar amb el cos i amb l’ànima. Les seves dimensions han obligat a treballar-hi més físicament que mai, movent-se per la tela, ballant a ritme de pinzell, pintura i experiència. I el resultat el tenim aquí davant, interpel·lant-nos amb força!

Nosaltres com a espectadors, què hi podem trobar? Què ens vol dir? Què hi hem de buscar? I si portes infants o adolescents a veure l’obra, què hi veuran?

Doncs veuran una pintura, una tècnica tant antiga com les pintures rupestres, però amb una textura, i en un espai, que ens atrapa i ens remet a una imatge tant potent com qualsevol medi audiovisual actual. I aquesta és una de les seves virtuts. Fer-nos arribar des del gest primigeni de la pintura sobre la tela, fins a l’expressió més intensa que ens obra la ment i la mirada.

I jo hi he vist un món intens de força i color, una peça que ha volgut submergir a l’espectador, igual que s’hi va submergir el mateix artista en el moment de realitzar-la.

He sortit del museu i la llum natural m’ha tornat a la realitat de la pandèmia, però a Granollers, a dins del museu, hi ha un petit espai, una finestra que obra portes a un món molt més enllà.

Un any i pico de pandèmia

Hem viscut, i encara vivim, en un món de pandèmia. I hem de sobreviure-hi de la millor manera possible. De com en sortim d’aquesta ens definirà el nostre futur, i també quin tips d’humanitat som, i quina mena de societat tenim.

Hi han previsions optimistes, que diuen que d’això n’apendrem, que ens mirarem més als ulls, que tindrem cura dels nostres avis, que estimarem el planeta, perquè és l’únic que tenim, que fomentarem més l’estudi, la ciència, el talent, els experts.

D’altres són més pessimistes, i remarquen que aquesta pandèmia passarà si, però que no haurem aprés res de res, que seguirem sent egoistes entre nosaltres, capitalistes en relació al món i l’economia, i que no mirarem el què hem fet malament per aprendre dels errors. I que per tant, la societat no serà millor.

 

I tu, què en penses? serem millors o no? N’haurem aprés de tot plegat?

covid19

trobar camins d’art

Busco espais on poder-me formar. I ara aquests espais no són tant físics sinó que són mentals: des de casa i a través dels llibres. Perquè la vida m’ha portat a casa dos homenets que em treuen l’energia, la força i tota la dedicació possible: i m’encanta!!!!

Per això ara toca buscar altres vies on formar-me en el món de l’art, perquè no vull perdre el camí, encara que sé que és difícil, però no vull deixar-ho.

I llegeixo, allò que puc fer tard, a la nit, quan els nens dormen. I així seguir connectada a un món que m’encanta, que el vaig estudiar per vocació, per passió, i amb la il·lusió que algun dia fos el meu camí professional.

No ha estat així, de moment. Però no perdo l’esperança, i intento veure i visitar les exposicions que puc, sobretot a Granollers, una ciutat que no és la més artística del món, però que de tant en tant m’ofereix una petita finestra en el món de l’art.

I quan puc, quan podem, ens dirigim a la gran ciutat, i intentem tastar un art amb majúscules. I l’art més enllà de les meves fronteres, aquest l’haurem de deixar per més endavant….. però segueix sent-hi present, allà lluny, cridant-me i esperant-me. Tard o d’hora hi tornaré.

 

consell de bibliotecària

Gràcies a les meves bibliotecàries de capçalera, que les truco quan les necessito, que hi són quan fan falta, he trobat dos llibres de fa temps però desconeguts per a mi i que han sigut una petita meravella (corregeixo dues petites meravelles).

La condició era que amb el poc temps que tinc ara quan sóc a casa, el poc temps que tinc per a mi no volia perdre’l amb coses “dolentes”. M’explico: no vull perdre el temps llegint algo que em decepcionarà, no vull gastar el meu preuat temps de lectura en alguna cosa que no m’ompli, que no em deixi alguna cosa. I què puc fer? doncs demanar consell a la Pilar i a la Julieta:

– necessito un llibre que sàpiga segur que m’agradarà, que el temps utilitzat sigui ben administrat.

Fantàstiques elles dues que em recomanen dos llibres, de fa temps, però que tant un com l’altre han format part de la seva vida personal, que hi ha un pòsit a darrera de cada pàgina més enllà de la història en si.

I jo que em deixo aconsellar tranquil·lament i primer un i després l’altre llegeixo dos llibres increïbles!!!!!

“JUNTS I PROU” D’Anna Gavalda de 2004 i “LA SOCIETAT LITERÀRIA I DE PASTÍS DE PELA DE PATATA DE GUERNSEY” d’Annie Barrows, Mary Ann Shaffer del 2008

Hi ha una història personal de la Pilar i la Julieta darrera cada un dels llibres, i ara també hi afegiré la meva. I dels dos han fet pel·lícula (una ben recent) i tot i que no fan justícia 100% a la novel·la, si acosten i molt!

Els dos llibres expliquen històries diferents però totes són històries d’amor, diria jo. Ambientades en espais i temps ben diferents però amb aquell nexe que uneix les persones. Una està situada al París a l’actualitat, l’altre just després de la 2a Guerra Mundial a la petita illa de Guernsey entre França i Anglaterra.

Els dos llibres presenten personatges reals, autèntics, fàcils d’identificar i amb els quals acabes establint una connexió molt real i intensa. I t’enamores d’ells de mica en mica.

Puc dir-vos que l’estona dedicada a aquests dos llibres han estat ben aprofitada, i jo feliç de que així hagi estat!!!!

 

 

 

 

 

 

Art pels més petits

Fer veure art als més petits a vegades pot ser una feina difícil. Però no per això hi hem de renunciar, ans el contrari. Fer veure, viure i sentir l’art ens pot permetre ser millors persones, viure altres mons i altres experiències, i anar més enllà amb la ment, el cos i l’ànima.

Imagineu-vos la ment desbordant i creativa dels infants enfrontat-se al món de l’art!!!!!

Quan a finals del 2013 i sobretot a principis del 2016 vaig ser mare, primer d’en Tian i després de l’Otger, vaig pensar, vaig tenir claríssim, que portaria els meus fills a veure museus!!!

I sobretot amb el primer en Tian, ho vam fer i molt. Amb l’Otger és una mica diferent, primer perquè el mateix nen és un cul inquiet i li costa estar “tranquil” en un espai com un museu, i després perquè controlar-ne un és fàcil, però dos, es complica el tema.

Tot i això, he volgut complir la meva promesa i fer-los conèixer en la mesura del possible l’art i la cultura. Els he portat a visitar coses que a mi m’agradaven, he volgut que coneguessin i que els hi sones alguna cosa relacionada amb l’art.

Tots dos són petits encara, però si de ben petitons s’els hi pot ensenyar la llengua estrangera, perquè diuen que van interioritzant de manera natural el nou idioma, l’art i la cultura també necessita ser interioritzada naturalment des dels inicis.

Qui sóc?

Sóc una persona activa, responsable, que li agrada treballar i organitzar coses. M’agrada llegir, la música, escriure, sobretot en relació al món de la cultura, l’educació i l’art. Sempre que he treballat en qualsevol àmbit, he intentat formar-me, fer cursos, estudiar, i així saber-ne una mica més. M’agrada treballar en equip i coordinar grups de persones.

Les meves primeres feines van estar relacionades amb l’educació a través de la feina de monitora, bàsicament d’educació en el lleure, en casals, esplais, campaments i també escoles. Hi vaig treballar amb infants i joves de diferents edats i elaborant els projectes com a responsable de grup.

Vaig estar quatre anys com a secretària gestionant la part administrativa d’una organització, la gestió comptable i l’atenció als associats, la realització de campanyes i comunicació externa amb la premsa.

El 2003 va néixer EL CABÀS, la meva empresa, un projecte molt innovador: venda online de productes ecològics. Durant els anys que la botiga (online i física) va funcionar em va permetre desenvolupar la meva capacitat organitzadora i la meva voluntat de treballar amb productes de qualitat i de km 0. Al cap d’uns anys va aparèixer EL CABÀS DEL TEATRE, un projecte de restauració i cultura al bar del Teatre de Granollers, que seguia la línia del consum responsable vinculant-t’ho amb activitats de caire artístic, teatral i musical.

Aquests últims anys he estat molt vinculada a associacions de caire comercial per fomentar el comerç de proximitat, perquè vaig formar part el 2009 de l’inici de l’associació de botiguers del carrer on tenia la botiga a Granollers, de la qual en vaig ser la dinamitzadora durant 5 anys. Actualment sóc la presidenta de LFComerç a Les Franqueses del Vallès.

Arran de la meva maternitat, m’he vinculat amb associacions de criança respectuosa com ENTREMARES realitzant tallers, xerrades i un concert benèfic anual.

Pel que fa a l’escriptura, que m’apassiona, he escrit critiques d’art, i articles d’opinió a diversos mitjans locals, i també a les xarxes socials, en l’àmbit personal. Gestiono els blogs i les xarxes de diverses associacions.

M’agradaria encaminar la meva carrera professional cap al món de la cultura o de qualsevol àmbit relacionat, perquè crec que hi puc aportar la meva experiència i els estudis de tots aquests anys.

Nostàlgia de Festa Major

Avui he somiat que un final d’estiu (quan comença a fresquejar) no estaré a Granollers. Potser estaré voltant per altres terres, gaudint de bona companyia, de bon art, però notant quelcom que no és normal.

Potser em farà falta alguna cosa, sentir una cançó (una i mil vegades fins a fer-se pesada del tot), sentir uns timbals, unes gralles al toc de castells, o el ritme trepidant dels timbalers del correfoc. L’emoció de cada un dels actes de competició, i em semblarà que no potser, que un finals d’agost jo estigui lluny de Granollers.

Em ve a la memòria tants records que han omplert la meva vida al llarg de més de 30 anys de Festa, que de ben segur no seria qui sóc sense ells. La gent que he conegut, la gent que he estimat, la vida que he desenvolupat al voltant de 10 dies de festa a l’any han fet qui sóc ara i aquí.

I no cal dir que en Marçal no hi seria, i en Tian tampoc, que no coneixeria molta gent important per mi, que no seria una balladora de músiques estranyes, que no m’emocionaria amb una cosa tant simple com una estirada de corda, que no hauria col·laborat intensament en el creixement d’aquesta festa durant anys en tots els àmbits possibles. I que no seria jo mateixa. Perquè aquells amb els que visc coses importants (i no tant importants) com una Festa Major a finals d’estiu són la meva gent, són el què sóc i defineixen què faig, què penso, què dic.

A tots ells, gràcies per formar part de la meva vida festiva.

 

blancs